Afonats

*
... Per a la meua amiga ANA ...

Tu ja saps com s'agonitza en el mar

Com
-quan el vent crida-
el ritme de l'aire
és l'evanescència subtil
d'un esdeveniment agònicament anònim

No veus, potser, com el temps
corre apressant-se a favor del pervindre
i en contra de l'inesborrable passat?

Ànimes i ments, esperits i buits
miren de recuperar la seua materialitat
ancorada en somnis irrealitzables sense meta

Hui sent molt llluny
aquella mà amable que acaronava la meua,
aquells dits pausats i sensibles
que m'allissaren alguna volta, amorosament, els cabells

Oblide aquella ignorància feliç
dels patiments insotmesos i els bandejats dissorts

Memòria inevitable, que com llamps de llum
i flashes, congelen encuriosits
la veracitat instantània d'algun moment àlgid

Existim... i a la força de les voluntats

I tu ja saps
com és que s'agonitza en el mar
sense antídot, sense misericòrdia i sense salvament

Afonats


Poema de Rosa Iglesias traduït al català per Pere Bessó


*****

HUNDIDOS

... Para mi amiga ANA ...

Tú ya sabes cómo se agoniza en el mar

Cómo
- cuando el viento grita -
el ritmo del aire
es la evanescencia sutil
de un acontecimiento agónicamente anónimo

¿ No ves, acaso, cómo el tiempo,
corre apresurándose a favor del futuro
y en contra del imborrable pasado ?

Almas y mentes, espíritus y vacíos
intentan recuperar su materialidad
anclada en sueños irrealizables sin meta

Hoy siento muy lejos
aquella mano amable que acariciaba la mía,
aquellos dedos pausados y sensibles
que atusaron alguna vez, amorosamente, mis cabellos

Olvido aquella ignorancia feliz
de los insumisos padeceres y las desterradas desdichas

Memoria inevitable, que como rayos lumínicos
y flashes, congelan curiosos
la veracidad instantánea de algún álgido momento

Existimos.... y a la fuerza de la voluntades

Y tú, ya sabes,
cómo es que se agoniza en el mar
sin antídoto, sin misericordia y sin salvamento

Hundidos


Rosa Iglesias