divendres, 31 d’agost del 2012



Fullatge claustral

*

Des de les esquerdes de l'escorça làctia dels somnis, qualsevol col·leccionista d'antigüitats veu el calendari penjant de la lluna, en el rossinyol que emergeix volant del subsòl del pètal clandestí de l'onada. Enmig de la fondor de la tornada del pessic, la dansa quasi apocalíptica de l'anyell incaut de les penes, la remulla de la brasa del pou dels desigs, al damunt el bosc de corbs sargint cada branca del crit, gitat en el sucre del melic. El claustre és absorbent. Em quede ací, jugant a hoste de cactus dins del reremón esclarit de l'oblit, al florit furt de les ninetes que reclama arcs del cel fluvials, o coàguls de nuesa damunt de la mola del nixtamal, el pedrís cap a la fi del desvari. Intuesc que aquest puls no és transferible a la cendra, sinó a l'espill fluctuant del suc de la pedra tocada per les mans de la pluja, túnica insomne del ros sobre el diàmetre seminal del sabor. No hi ha temps per al badall quan al cràter braceja inevitable el campanari al domicili de l'argila. En la terra de les ulleres de la nit, els panys del temps destinats a la pols, els cadàvers bategants de les voravies, el clivell fins al fons de la pluja. Ací, en aquest fullatge claustral on busque els graons del rostoll, hi ha llençols trencats i sospirs, i fantasmes agosarats que tallen les branques de l' aire. Lllavors, busque la porta per a entrar a la normalitat, jugue a les possibilitats del rent.


Poema de André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


*****

FOLLAJE CLAUSTRAL

Desde las rendijas de la corteza láctea de los sueños, cualquier coleccionista de antigüedades ve colgado el calendario de la luna en el ruiseñor que volando emerge del subsuelo del pétalo clandestino del oleaje. En medio de la hondura del estribillo del pellizco, la danza casi apocalíptica del cordero incauto de las penas, el remojo del ascua del pozo de los deseos, encima el bosque de cuervos zurciendo cada rama del grito, echado en el azúcar del ombligo. El claustro es absorbente. Me quedo aquí, jugando a huésped de cactus dentro del trasmundo entresacado del olvido, al florecido hurto de las pupilas que reclama fluviales arco iris, o coágulos de desnudez sobre la piedra de moler del nixtamal, el poyetón hacia el final del desvarío. Intuyo que este pulso no es transferible a la ceniza, sino al espejo fluctuante del zumo de la piedra tocada por las manos de la lluvia, insomne túnica del rocío sobre el diámetro seminal del sabor. No hay tiempo para el bostezo cuando en el cráter bracea inevitable el campanario en el domicilio de la arcilla. En la tierra de las ojeras de la noche, las cerraduras del tiempo destinadas al polvo, los cadáveres palpitantes de las aceras, la grieta hasta el fondo de la lluvia. Aquí, en este follaje claustral donde busco los peldaños del rastrojo, hay rotas sábanas y suspiros, y atrevidos fantasmas que cortan las ramas del aire. Entonces, busco la puerta para entrar a la normalidad, juego a las posibilidades de la levadura.



André Cruchaga
Barataria, 29.VIII.2012

dissabte, 11 d’agost del 2012

El gramòfon

*
Em preguntava sovint
com seria
Santiago de Chuco.
M’imaginava
què hi trobaria.
No esperava descobrir-hi
la vella gramola
de César Vallejo,
la mateixa
que ma iaia tenia
al living de sa casa
a Union Street,
Dunstable.
La mateixa maneta,
la mateixa pua,
el mateix gos blanc assegut
amb el cap de costat
escoltant el mateix parlant
en forma de trompeta
i les mateixes paraules estranyes
que em tenien intrigat:
His Master's Voice,
La Veu del Seu Amo.


Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó


*****

EL GRAMÓFONO

Me preguntaba a menudo
como sería
Santiago de Chuco.
Me imaginaba
lo que hallaría.
No esperaba descubrir
la vieja vitrola
de César Vallejo,
la misma
que mi abuela tenía
en el living de su casa
en Union Street,
Dunstable.
La misma manivela,
la misma púa,
el mismo perro blanco sentado
con la cabeza ladeada
escuchando el mismo parlante
en forma de trompeta
y las mismas palabras extrañas
que me tenían intrigado:
His Master's Voice,
la Voz del Amo.


Robert Gurney

divendres, 10 d’agost del 2012


Les tres esglésies

*
Els viu caminar,
després del sopar,
fins a la vora
del Riu Negre.

L’aigua
era com un espill.

S’hi veien
reflectides
les llums
de Carmen de Patagones.

La seua església
davall de la lluna
s’assembla a aquella
de Portugalete
a la boca del Nervión

i a aqueixa,
davall d’un sol violeta,
penjada a la meua paret,
que Dalí coneixia
a Cadaqués.


Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó


*****

LAS TRES IGLESIAS

Los vi caminar,
luego de la cena,
hasta la orilla
del Río Negro.

El agua
era como un espejo.

En ella se veían
reflejadas
las luces
de Carmen de Patagones.

Su iglesia
bajo la luna
se parece a aquélla
de Portugalete
en el abra del Nervión

y a ésa,
bajo un sol violeta,
colgada en mi pared,
que Dalí conocía
en Cadaqués.


Robert Gurney
De Poemas a la Patagonia, 2004

Codi da Vinci

*
Al lluny
dalt dels penya-segats
per damunt del llogaret
de Horton
algunes vaques
ampliades
por la llum que enganya,
mengen herba.

A la platja
de Port Eynon Bay
davall del bosc
dones boniques
en bikinis
llegeixen un llibre
alguns en diuen
que es troba farcit
de mentides.


Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó


*****

CÓDIGO DA VINCI

A lo lejos
sobre los acantilados
por encima de la aldea
de Horton
algunas vacas
ampliadas
por la luz que engaña,
comen hierba.

En la playa
de Port Eynon Bay
bajo el bosque
mujeres hermosas
en bikinis
leen un libro
que algunos dicen
está repleto
de mentiras.


Robert Gurney