diumenge, 23 de gener del 2011


Evolució

*
En aquesta llengua que parle,
qui sóc?
qui és ma mare?

La mare creix al meu úter,
busca la meua falda;
és la mateixa que alimenta el meu somni.

Tin cura d'aquest somni ventre etern.
Somie una llengua viva que parle del cel
en què puga dir-te:
mare.

Et cride ara
en la meua llengua materna.
Escriptura teua sóc,
verb del teu dolor.

T'escolte,
Bategues.
Aqueixa és la teua llengua primera.

Amb el meu silenci
t'ompli fins a eixamplar-te.
Et fas transparent,
crides quan deixes passar la llum.

Et veig
resplendent i possessa.

Dóna'm, mare, aqueixa paraula
que no entenga.


Poema de Angye Gaona traduït al català per Pere Bessó


*****

EVOLUCIÓN

En esta lengua que hablo,
¿quién soy?,
¿quién es mi madre?

La madre crece en mi útero,
busca mi regazo;
es la misma que alimenta mi sueño.

Cuídame este sueño vientre eterno.
Sueño una lengua viva que hable del cielo
en la que pueda decirte:
madre.

Te nombro ahora
en mi lengua materna.
Escritura tuya soy,
verbo de tu dolor.

Te oigo,
Palpitas.
Esa es tu lengua primera.

Con mi silencio
te lleno hasta ensancharte.
Te haces transparente,
gritas cuando dejas pasar luz.

Te veo,
resplandeciente y posesa.

Dame, madre, esa palabra
que no entienda.


Angye Gaona

diumenge, 16 de gener del 2011


Hora prima

*
He arrapat el teu nom en la pell dels xiprers
i han sagnat saba de milers d’anys.

Somia’m en la cerúlia obaga
de les palmeres d’alabastre,
ben a prop del taronger que bressola,
indistint, tarongina i teuladins;
a vora de la font per on l’Eternitat
goteja en humil bombolleig.

Guarda’m en aquest màgic barralet de besllum zafiral,
perquè la cicatriu del temps no puga
mudar-me els llavis d’espera dolcíssima.


Poema de María Teresa Bravo Bañón traduït al català per Pere Bessó


*****

HORA PRIMA

He arañado tu nombre en la piel de los cipreses
y han sangrado savia de mil años.

Suéñame en la umbría cerúlea
de las palmeras de alabastro,
muy cerca del naranjo que mece,
indistinto, azahares y gorriones;
al borde de la fuente por donde la Eternidad
gotea en humilde burbujeo.

Guárdame en esta mágica redoma de luz zafiral,
para que la cicatriz del tiempo no pueda
mutarme los labios de dulcísima espera.


María Teresa Bravo Bañón

dilluns, 10 de gener del 2011


Visions d'infantesa

*
La lluna al seu cau solitari
em presenta els codis del món
en un mar ornat de robins
i pluja somorgollada en l' oblit.

Els brufols de la nit
en les seues branques vigilen l'ambient,
amb sons híbrids del numen
i silencis desencaminats entre els arbres.

Un nuvolet de música sagrada
dormisqueja en la penombra misteriosa,
quan tot es nega en el crepuscle.

L'aigua és rebel·lia en l'enigma
en un calze d'instint
amb les visions d'infantesa en el record.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

VISIONES DE INFANCIA

La luna en su guarida solitaria
me presenta los códigos del mundo
en un mar ataviado con rubíes
y lluvia sumergida en el olvido.

Los búhos de la noche
en sus ramas vigilan el ambiente,
con los sonidos híbridos del numen
y el silencio extraviado entre los árboles.

Una nube de música sagrada
dormita en la penumbra misteriosa,
cuando todo se anega en el crepúsculo.

El agua se rebela en el enigma
en un cáliz de instinto
con visiones de infancia en el recuerdo.


Ana Muela Sopeña

Gener

*
Oh, Déu meu, s’obre,
l’instant consagra
la rosa en l’aire
petiteta i sencera
És boca entreoberta
d’un pàl·lid ambre
de bella innomenable
Polvoritzar-se? No,
només lliurar-se
i tornar-nos la rosa


Poema de Diana Bellessi traduït al català per Pere Bessó


*****

ENERO

Dios mío, se abre,
el instante consagra
la rosa en el aire
pequeña y perfecta
Es boca entreabierta
de un pálido ámbar
de bella innombrable
¿Pulverizarse? No,
tan sólo entregarse
Volvernos la rosa


Diana Bellessi

Reincidència

*
Que com és el desig?

És humid, còncau i convex…
És la pell que es banya de sal

I la meua boca que té el teu sabor
És un xocar amb plaer els nostres cossos

A voltes girant-te l'esquena o en mirar-me nua en les teues ninetes
Encís d'ànsies de tindre't i no deixar-te marxar
Reincidència que ens lliga i gaudeix al nostre llit
Un encontre i desencontre àvid
No em farte de tindre't
De provar la nostra humitat i obrir el meu cos
Del plaer del teu alé
Dels teus llavis que em torben
Així, lúbrica, després de refregar-nos

Ocorre l'encant d'allargar el temps de les nostres carícies
Pell a pell arribem al goig perfecte
A què ens lliurem i en què reincidim

El gaudi atàvic... que és còncau i convex.


Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó


*****

REINCIDENCIA

¿Qué cómo es el deseo?

Es húmedo, cóncavo y convexo…
Es la piel que se baña de sal

Y mi boca que tiene tu sabor
Es un chocar con placer nuestros cuerpos

A veces dándote la espalda o al mirarme desnuda en tus pupilas
Embrujo de ansias por tenerte y no dejarte ir
Reincidencia que nos ata y se place en nuestro lecho
Un encuentro y desencuentro ávido
No me sacio de tenerte
De probar nuestra humedad y abrir mi cuerpo
Del placer de tu aliento
De tus labios que me turban
Así, lúbrica, después de frotarnos

Sucede el embrujo de alargar el tiempo de nuestras caricias
Piel a piel llegamos al disfrute perfecto
Al que nos entregamos y en el que reincidimos

El goce atávico... que es cóncavo y convexo.


Leticia Garriga

divendres, 7 de gener del 2011


Cara d'ocell

*
Cara d’ocell
m’agrades

et veig al bell mig dels meus llençols
joiós
mossegant-me els pits


Poema de Libeslay Bermúdez traduït al català per Pere Bessó
(Insectes en el Paradís, 1997)


*****

CARA DE PÁJARO

Cara de pájaro
me gustas

te veo entre mis sábanas
gozoso
mordisqueando mis pechos


Libeslay Bermúdez
(Insectos en el Paraíso, 1997)

En el principi

*
En el principi
no hi hagué cap paraula.
Gota de pluja
que commogué
l’estany.

Roca fosa
a foc lent.
Frec d’estrelles
Es féu la llum
fórem u.


Poema de Violeta Pujols traduït al català per Pere Bessó


*****

EN EL PRINCIPIO

En el principio
no hubo palabra.
Gota de lluvia
que conmovió
el estanque.

Roca fundida
a fuego lento.
Roce de estrellas
se hizo la luz
fuimos uno.


Violeta Pujols

El bes

*
1

la boca és una gota d’aigua
la llengua és una esponja


2

m’incliní a besar el tronc d’un plàtan
ell cridanerament baixà els ulls
la vida és deslligar dos nus

la seua traça en la meua boca
és terra llaurada
duent el meu so com a conclusió


Poema de Hilal Karahan traduït al català per Pere Bessó
(de Autodiccionari-sumari de un dia)


*****

ÖPÜŞ


1

ağız bir damla su
dil sünger


2

eğildim, bir çınarın gövdesini öptüm
gürültüyle indirdi gözlerini
yaşamın çözüldüğü iki düğüm

ağzımda izi
sürülmüş toprak
sesimi hüküm gibi taşıyorum


Hilal Karahan


*****

THE KISS

1

mouth is a drop of water
tongue is a sponge


2

i bended to kiss the bole of a plane tree
he loudly lowered his eyes
two knots, life is untied

his trace in my mouth
is a plowed ground
carrying my sound as a conclusion


(de Self dictionary-summary of one day)
Hilal Karahan

diumenge, 2 de gener del 2011


Retorn al protonucli

*
Esquinçar les entreteles com s’esquinça
pell d’arpegi mut… Trencar el full
segons abans de morir....Després, la nuesa
i el calci solitari dels arbres
quan dibuixen
l’intrínsec ingredient del silenci,
aqueix punt equidistant de la desolació de l’ambre
o del zenit axial de la fractura. També la desmemòria
en l’oblit simfònic que significa l’hivern
en agostar les venes, la seua hemorràgia.
Ja no espere el desbordament de la consciència
ni el testimoni del crepuscle
com a premonició d’aqueix després en els gradients.
Tampoc, l’àmfora fenícia
En la seua travessia lunar d'escullera.
És la fi del diccionari aquell d’Ítaques,
Filat a poc a poc en la meiosi. Alguna vegada la ruïna
hauria de deshabitar l’univers
desencriptant jeroglífics per a encefalograma pla.
Confesse, tanmateix, el dolor dels epígrafs
En la seua davallada abissal cap a l’ombria,
i la resistència extrasistòlica, a la negació del jo.
Sembla que retorne al protonucli d’aqueixa estrella
que un dia, en lloguer, fixà la meua residència,
i desencaminar els passos, tot deixant el llavi imprés
en l’os innominat dels troncs
com aroma a evaporar-se
en la seua ardent explicació de l’energia fosca.
Tal volta, l’últim disseny d’una ganyota extinta
obrint nous horitzons per a una altra radiofreqüència.


Poema de Pilar Iglesias de la Torre traduït al català per Pere Bessó


*****

REGRESO AL PROTONÚCLEO

Rasgar las entretelas como se rasga,
piel de arpegio mudo....Romper el folio
segundos antes de morir....Después, la desnudez
y el calcio solitario de los árboles
cuando dibujan
el intrínseco ingrediente del silencio,
ese punto equidistante de la desolación del ámbar
o del cenit axial de la fractura. También la desmemoria
en el olvido sinfónico que significa el invierno
al agostar las venas, su hemorragia.
Ya no espero el desbordarse la conciencia
ni el testimonio del crepúsculo
como premonición de ese después en los gradientes.
Tampoco, el ánfora fenicia
en su travesía lunar de rompeolas.
Es el final del diccionario aquél de Ítacas,
hilado poco a poco, en la meiosis. Alguna vez la ruina,
habría de deshabitar el universo
desencriptando jeroglíficos, para encefalograma plano.
Confieso, sin embargo, el dolor de los epígrafes
en su descenso abisal hacia la umbría,
y la resistencia extrasistólica, a la negación del yo.
Me parece regresar, al protonúcleo de esa estrella
que un día, en alquiler, fijó mi residencia,
y desandar los pasos, dejando el labio impreso
en el hueso innominado de los troncos
como aroma a evaporarse,
en su ardiente explicación, de la energía oscura.
Acaso, el último diseño, de una mueca extinta
abriendo nuevos horizontes, para otra radiofrecuencia.


Pilar Iglesias de la Torre

8

*
Si la mà sosté els mugrons
que algú ha mutilat

si traspunten caps de déus lunars
i mentiders
en el cos arrupit
entre les vísceres adolorides
i famolenques

si es prova de mirar
cap al ponent
encara que estiguen buits els ulls
com els cranis grocs
com els babols

si les dents
si el gest és implorar

si hi ha olor a pedra
a basalt
si hem quadriculat els ventres
com un estigma

si res no perdura
en l'infinit calze de la nit

si l'innocent dorm
la condemna perpètua de la seua por

llavors és probable
que el jugador de daus

bategue les tenebres tanmateix
com un botxí insomne


Poema d'Ana Gillot traduït al català per Pere Bessó


*****

8

Si la mano sostiene los pezones
que alguien ha mutilado

si asoman cabezas de dioses lunares
y mentirosos
en el cuerpo encogido
entre las vísceras doloridas
y hambrientas

si se intenta mirar
hacia el poniente
aunque estén huecos los ojos
como los cráneos amarillos
como las amapolas

si los dientes
si el gesto es implorar

si hay olor a piedra
a basalto
si hemos cuadriculado los vientres
como un estigma

si nada perdura
en el infinito cáliz de la noche

si el inocente duerme
la condena perpetua de su miedo

Entonces es probable
que el que juega a los dados

palpite las tinieblas
como un verdugo insomne sin embargo


Ana Gillot
[de Mientras duerme el inocente]

La teixedora de poemes

*
Bandejada de l'espai
en aquest buit obert en el so
d'una pàgina en blanc:

Jo sóc la que construeix
nius de vent
al dalt d'un abís.


Poema de Cristina Berbari traduït al català per Pere Bessó


*****

LA TEJEDORA DE POEMAS

Desterrada del espacio
en este hueco abierto en el sonido
de una página en blanco:

Yo soy la que construye
nidos de viento
sobre un abismo.


Cristina Berbari

Senyora solitud

*
Com flor dreçada
entre pastures i vents
huracanats vents centrífugs
força que assota i creu véncer.
En la ingènua mancança de riures
manté aqueixa bellesa que ignora.
Se sap blau el seu recorregut d’idiomes
blaus les seues raons i motius
blau camina la seua soledat al seu costat.
La seua soledat agafada com siamesa.
No hi ha convit
no hi ha acompanyament
no existeix melodia, ni record cert
ni d’afany assenyat.
I es fractura per dins
Es fa miques d’espasmes.
És més rara que el temps
és una campana de carilló
sense badall
repicant en el silenci del capvespre.
Porta un tumor de records tristos
en la seua desmemòria de flor íngrima
com en un desert planyívol.
Continúa aqueix camí seu
fins a la fi i al dellà
fins als demà on la pàl·lida brisa
detinga el seu plany.
Seran algun dia, la seua vasta mirada
les seues ombres mutants
un després
i tot serà com sempre
un tot ben llunyà
un tot com si mai de la vida no haguera pertangut.


Poema d'Antonietta Valentina traduït al català per Pere Bessó


*****

SEÑORA SOLEDAD

Como flor erguida
entre pastizales y vientos
huracanados vientos centrífugos
fuerza que azota y cree vencer.
En la ingenua carestía de risas
mantiene esa belleza que ignora.
Se sabe azul su recorrido de idiomas
azules sus razones y motivos
azul camina su soledad junto a ella.
Su soledad asida como siamesa.
No hay convite
no hay acompañamiento
no existe melodía, ni recuerdo cierto
ni de acertado afán.
Y se fractura por dentro
se hace de añicos de espasmos.
Es más rara que el tiempo
es una campana de carillón
sin badajo
tañendo en el silencio del ocaso.
Lleva un tumor de recuerdos tristes
en su desmemoria de flor íngrima
como en un desierto lastimero.
Continúa ese camino suyo
hasta el fin y más allá
hasta los mañanas donde la pálida brisa
detenga su llanto.
Serán algún día, su vasta mirada
sus sombras mutantes
un después
y todo será como siempre
un todo muy lejano
un todo como si no hubiere jamás pertenecido.


Antonietta Valentina