diumenge, 20 de febrer del 2011


Moviment

*
Una dona sola davant del mar
és més majestuosa que ell.
Pot passar una gavina
augurant la mort
o pot caure el sol humidint
les lones de les carpes
fins a extingir-les,
però una dona
davant del mar
bressola la seua solitud com una ama
i no s'estremeix.
La llum del mar té la importància
i el moviment del seu ànim, de la seua ànima.
El vent sona al voltant
de la dona
i la desperta:
ara es tracta de la platja sense llum, una dona,
el sol caigut, el so del mar,
carpes alçades,
el vent que el volteja
tot.


Poema de Irene Gruss traduït al català per Pere Bessó


*****

MOVIMIENTO

Una mujer sola frente al mar
es más majestuosa que él.
Puede pasar una gaviota
agurando la muerte
o puede caer el sol humedeciendo
las lonas de las carpas
hasta apagarlas,
pero una mujer
frente al mar
mece su soledad como una dueña
y no se estremece.
La luz del mar tiene la importancia
y el movimiento de su ánimo, de su alma.
El viento suena alrededor
de la mujer
y la despierta:
ahora se trata de la playa sin luz, una mujer,
el sol caído, el sonido del mar,
carpas levantadas,
el viento que lo da vuelta
todo.


Irene Gruss

dimecres, 9 de febrer del 2011


De quan ens mirem

*
Cada volta que ens mirem
ho fem
amb ulls humits de gossos panteixants
et propose
deixar ja el ljenguatge de signes
Assaltar les fronteres
avançar les ales de la llibertat
com gats muntesos
arrapant-nos
llepant-nos
acaronant al capdavall les nostres geografies


Poema de Marisol Briones traduït al català per Pere Bessó


*****

DE CUANDO NOS MIRAMOS

Cada vez que nos miramos
lo hacemos
con ojos húmedos de perros jadeantes
te propongo
dejar ya el lenguaje de signos
Asaltar las fronteras
avanzar las alas de la libertad
como gatos montunos
arañándonos
lamiéndonos
acariciando por fin nuestras geografías.


Marisol Briones

dilluns, 7 de febrer del 2011


Oller en dansa d'espines flors

*
el llindar
mastega
la seua pressa,
la seua jornada,
abraça un plomall
llavors
obri el sol
amb els seus ulls
i devora el fred de centenars de mans.

no hi ha més llengua,
que la seua
ni batalles que el seu mateix cant
que és el mateix cant de confins
aquelles que deixaren de repicar la campana
la nit que te n'anares.

al llindar
degluteix
el camí agrest
als peus del destí
i en aqueix equilibri
circundes un estiu


Poema de Gloria Dávila Espinoza traduït al català per Pere Bessó


*****

ALFARERO EN DANZA DE ESPINAS FLORES

el umbral
mastica
su prisa,
su jornada,
abraza un penacho
entonces
abre el sol
con sus ojos
y devora el frío de cientos de manos.

no hay más lengua,
que la suya
ni batallas que su propio canto
que es el mismo canto de confines
aquellas que dejaron de tañer la campana
la noche que te fuiste.

en el umbral
degluta
el agreste camino
a los pies del destino
y en ese equilibrio
circundas un verano


Gloria Dávila Espinoza

diumenge, 6 de febrer del 2011


Galata kulesi

*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse


Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

GALATA KULESI

Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse


Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010