dijous, 10 de març del 2011


La por

*
Tota certesa i persuasió cediren
davant d'aquell esclarissat òxid del temps.
Era una tardor vernissada
que ja no planyia la mort de l'estiu.
Carranquejant irrompí una llum lassa
amb tot el vent amuntegat adins de la casa.
Inquietants
s'excitaren les taules i les cadires,
els ferros i els marbres,
alimentant una ansietat com viscuda en una brasa,
amb un fragor d'acoblament
que de segurs fascinaria les ments més eclèctiques.

Corbain no pugué predir la por de les mans.
Un fred de glacera
recorria el seu cos esquarterant la carn.
Tenia fang en la mirada,
i la seua densa humitat
acabava per delatar aquells ulls grans.
Com aqueixa lassitud
que sempre es dilueix en la calima,
així anaven cobrant la seua extensió
totes les coses que havia perdut.
Premé el cos
contra el cantó més fosc
i tot mirant el rectangle brillant de la porta
digué:
ací arriba a buscar-me el món.


Poema de J. J. M. Ferreiro traduït al català per Pere Bessó


*****

EL MIEDO

Toda certeza y persuasión cedieron
ante aquel ralo óxido del tiempo.
Era un otoño barnizado
que ya no lamentaba la muerte del estío.
Renqueando irrumpió una luz cansada
con todo el viento amontonado adentro de la casa.
Inquietantes
se excitaron las mesas y las sillas,
los hierros y los mármoles,
alimentando una ansiedad como vivida en una brasa,
con un fragor de ayuntamiento
que seguro fascinaría las mentes más eclécticas.

Corbain no pudo predecir el miedo de las manos.
Un frío de glaciar
recorría su cuerpo cuarteando la carne.
Tenía barro en la mirada,
y su densa humedad
acababa por delatar aquellos ojos grandes.
Como esa lasitud
que siempre se diluye en la calima,
así iban cobrando su extensión
todas las cosas que había perdido.
Apretó el cuerpo
contra la esquina más oscura
y mirando el rectángulo brillante de la puerta
dijo:
ahí viene a buscarme el mundo.


J. J. M. Ferreiro

dijous, 3 de març del 2011


Ingenuïtat

*
Pensí que era així de simple:
el que tinga set que vinga
i prenga aigua
Ja m’havia llavat els vestits
Pensí que l’arbre de la vida
era meu
M’havia despullat d’escates
no tenia pell
ni múscul
Pensí que era assumpte simplement
de submergir-se i nadar
Que el mar seria amable
Amb la nostra condició de peixos
No sabía que el segon àngel vetlla
ja havia transformat el mar en sang
i era el mar de vidre i foc
No sabia tampoc
que el quart àngel
vessa
pacient
la seua copa damunt del sol
i un destí d’incendi
ens aguaita


Poema de Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó


*****

INGENUIDAD

Pensé que era así de simple:
el que tenga sed que venga
y tome agua
Ya había lavado mis vestidos
Pensé que el árbol de la vida
era mío
Me había despojado de escamas
no tenía piel
ni músculo
Pensé que era asunto simplemente
de sumergirse y nadar
Que el mar sería amable
con nuestra condición de peces
No sabía que el segundo ángel vela
ya había transformado el mar en sangre
y era el mar de vidrio y fuego
No sabía tampoco
que el cuarto ángel
derrama
paciente
su copa sobre el sol
y un destino de incendio
nos acecha


Arabella Salaverry

dimarts, 1 de març del 2011


Quadre

*
Tota la meua pell
ha estat exposada
i des de dins cap a fora
floreixen pústules flors
seques, la passió moribunda
faceta multicolor del fracàs

Verd
grocs
visió apòcrifa
del quadre que haguí d’haver pintat
i que no sóc


Poema de Marta Miranda traduït al català per Pere Bessó


*****

CUADRO

Toda mi piel
ha sido expuesta
y desde dentro hacia fuera
florecen pústulas flores
secas, la pasión moribunda
faceta multicolor del fracaso

Verde
amarillos
visión apócrifa
del cuadro que debí haber pintado
y que no soy


Marta Miranda
Del poemario "La misma piedra"