divendres, 31 d’agost del 2012



Fullatge claustral

*

Des de les esquerdes de l'escorça làctia dels somnis, qualsevol col·leccionista d'antigüitats veu el calendari penjant de la lluna, en el rossinyol que emergeix volant del subsòl del pètal clandestí de l'onada. Enmig de la fondor de la tornada del pessic, la dansa quasi apocalíptica de l'anyell incaut de les penes, la remulla de la brasa del pou dels desigs, al damunt el bosc de corbs sargint cada branca del crit, gitat en el sucre del melic. El claustre és absorbent. Em quede ací, jugant a hoste de cactus dins del reremón esclarit de l'oblit, al florit furt de les ninetes que reclama arcs del cel fluvials, o coàguls de nuesa damunt de la mola del nixtamal, el pedrís cap a la fi del desvari. Intuesc que aquest puls no és transferible a la cendra, sinó a l'espill fluctuant del suc de la pedra tocada per les mans de la pluja, túnica insomne del ros sobre el diàmetre seminal del sabor. No hi ha temps per al badall quan al cràter braceja inevitable el campanari al domicili de l'argila. En la terra de les ulleres de la nit, els panys del temps destinats a la pols, els cadàvers bategants de les voravies, el clivell fins al fons de la pluja. Ací, en aquest fullatge claustral on busque els graons del rostoll, hi ha llençols trencats i sospirs, i fantasmes agosarats que tallen les branques de l' aire. Lllavors, busque la porta per a entrar a la normalitat, jugue a les possibilitats del rent.


Poema de André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


*****

FOLLAJE CLAUSTRAL

Desde las rendijas de la corteza láctea de los sueños, cualquier coleccionista de antigüedades ve colgado el calendario de la luna en el ruiseñor que volando emerge del subsuelo del pétalo clandestino del oleaje. En medio de la hondura del estribillo del pellizco, la danza casi apocalíptica del cordero incauto de las penas, el remojo del ascua del pozo de los deseos, encima el bosque de cuervos zurciendo cada rama del grito, echado en el azúcar del ombligo. El claustro es absorbente. Me quedo aquí, jugando a huésped de cactus dentro del trasmundo entresacado del olvido, al florecido hurto de las pupilas que reclama fluviales arco iris, o coágulos de desnudez sobre la piedra de moler del nixtamal, el poyetón hacia el final del desvarío. Intuyo que este pulso no es transferible a la ceniza, sino al espejo fluctuante del zumo de la piedra tocada por las manos de la lluvia, insomne túnica del rocío sobre el diámetro seminal del sabor. No hay tiempo para el bostezo cuando en el cráter bracea inevitable el campanario en el domicilio de la arcilla. En la tierra de las ojeras de la noche, las cerraduras del tiempo destinadas al polvo, los cadáveres palpitantes de las aceras, la grieta hasta el fondo de la lluvia. Aquí, en este follaje claustral donde busco los peldaños del rastrojo, hay rotas sábanas y suspiros, y atrevidos fantasmas que cortan las ramas del aire. Entonces, busco la puerta para entrar a la normalidad, juego a las posibilidades de la levadura.



André Cruchaga
Barataria, 29.VIII.2012

dissabte, 11 d’agost del 2012

El gramòfon

*
Em preguntava sovint
com seria
Santiago de Chuco.
M’imaginava
què hi trobaria.
No esperava descobrir-hi
la vella gramola
de César Vallejo,
la mateixa
que ma iaia tenia
al living de sa casa
a Union Street,
Dunstable.
La mateixa maneta,
la mateixa pua,
el mateix gos blanc assegut
amb el cap de costat
escoltant el mateix parlant
en forma de trompeta
i les mateixes paraules estranyes
que em tenien intrigat:
His Master's Voice,
La Veu del Seu Amo.


Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó


*****

EL GRAMÓFONO

Me preguntaba a menudo
como sería
Santiago de Chuco.
Me imaginaba
lo que hallaría.
No esperaba descubrir
la vieja vitrola
de César Vallejo,
la misma
que mi abuela tenía
en el living de su casa
en Union Street,
Dunstable.
La misma manivela,
la misma púa,
el mismo perro blanco sentado
con la cabeza ladeada
escuchando el mismo parlante
en forma de trompeta
y las mismas palabras extrañas
que me tenían intrigado:
His Master's Voice,
la Voz del Amo.


Robert Gurney

divendres, 10 d’agost del 2012


Les tres esglésies

*
Els viu caminar,
després del sopar,
fins a la vora
del Riu Negre.

L’aigua
era com un espill.

S’hi veien
reflectides
les llums
de Carmen de Patagones.

La seua església
davall de la lluna
s’assembla a aquella
de Portugalete
a la boca del Nervión

i a aqueixa,
davall d’un sol violeta,
penjada a la meua paret,
que Dalí coneixia
a Cadaqués.


Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó


*****

LAS TRES IGLESIAS

Los vi caminar,
luego de la cena,
hasta la orilla
del Río Negro.

El agua
era como un espejo.

En ella se veían
reflejadas
las luces
de Carmen de Patagones.

Su iglesia
bajo la luna
se parece a aquélla
de Portugalete
en el abra del Nervión

y a ésa,
bajo un sol violeta,
colgada en mi pared,
que Dalí conocía
en Cadaqués.


Robert Gurney
De Poemas a la Patagonia, 2004

Codi da Vinci

*
Al lluny
dalt dels penya-segats
per damunt del llogaret
de Horton
algunes vaques
ampliades
por la llum que enganya,
mengen herba.

A la platja
de Port Eynon Bay
davall del bosc
dones boniques
en bikinis
llegeixen un llibre
alguns en diuen
que es troba farcit
de mentides.


Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó


*****

CÓDIGO DA VINCI

A lo lejos
sobre los acantilados
por encima de la aldea
de Horton
algunas vacas
ampliadas
por la luz que engaña,
comen hierba.

En la playa
de Port Eynon Bay
bajo el bosque
mujeres hermosas
en bikinis
leen un libro
que algunos dicen
está repleto
de mentiras.


Robert Gurney

dimecres, 23 de maig del 2012


Quadern de cendra

*
Ignora el dolor.
No hay tiempo para el llanto:
Sólo leña ardida.

Pere Bessó


És possible disfressar les paraules on impera la cendra? Portem dies sords escrivint en el quadern; el sutge, sense treva, atordeix els nostres llençols. Hi ha cap manual per a llegir les parets, tornar a la limpidesa del diccionari? En finestres i portes, el crepuscle posseït, els ullals famolencs de l'indicible, la iracúndia del temps rajant peixos cecs, pouets d'enruna on s'enredren les llànties, l'ebriesa absurda de l'enderroc. Hi haurà, al capdavall, quaderns sense cementeris, i sospirs lleus, sense berrugues, nens que no li fan crèdit a les agulles? (Em ric, a gosades davant de tanta udolada. Per bé que vagen escapulari i bufen l'encenser, no crec en aqueixos mals d'ossos, ni en la seudo essència dels atris que se'ns han venut com paradisos de concòrdia. No sé si un dia deixarem de ser sords carners, només silenci per a continuar morint. No ho sé.) A qui li escric, al cap i a la fi, en aquest buit de parpelles inútils, agres ninetes empouades en la fel de la penombra que hi habita? Als que s'oblidaren del vol, els torne el poderiu de l'odi en flames, el meu amor total, els torne el fang, les relles dels seus mateixos coltells. (Nosaltres, amor, nasquèrem per a l'amor, encara que la llibertat ens coste la gola: potser al cantó, en qualsevol cantó, ens trobarem amb el poema, amb la llum darrere de les nostres ombres, però feliços de no haver sucumbit. Tot i essent pròfugs, la claredat és nostra, ho diu la tendresa que emergeix de l'espill, la llàntia que crema en el nostre viatge solitari.)


Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


*****

CUADERNO DE CENIZA

Ignora el dolor.
No hay tiempo para el llanto:
Sólo leña ardida.

Pere Bessó


¿Es posible disfrazar las palabras donde impera la ceniza? Llevamos días sordos escribiendo en el cuaderno; el hollín, sin tregua, aturde nuestras sábanas. ¿Hay algún manual para leer las paredes, volver a la limpidez del diccionario? En ventanas y puertas, el crepúsculo poseso, los colmillos hambrientos de lo indecible, la iracundia del tiempo chorreando peces ciegos, pocillos de escombro donde se enredan las lámparas, la ebriedad absurda del escombro. ¿Habrá, después de todo, cuadernos sin cementerios, y suspiros leves, sin verrugas, niños que no le den crédito a las agujas? (Me río, de verdad ante tanto aullido. Aunque anden escapulario y soplen el incensario, no creo en esos dolores de huesos, ni en la seudo esencia de los atrios que se nos han vendido como paraísos de concordia. No sé si un día dejaremos de ser sordos carneros, sólo silencio para seguir muriendo. No lo sé.)

¿A quién le escribo, después de todo, en este vacío lleno de párpados inútiles, agrias pupilas empozadas en la hiel de la penumbra que los habita? A quienes se olvidaron del vuelo, les devuelvo el poderío del odio en llamas, mi amor total, les devuelvo el fango, las rejas de sus propios cuchillos. (Nosotros, amor, nacimos para el amor, aunque la libertad nos cueste la garganta: quizá en la esquina, en cualquier esquina, nos encontremos con el poema, con la luz detrás de nuestras sombras, pero felices de no haber sucumbido. Aun siendo prófugos, la claridad es nuestra, lo dice la ternura que emerge del espejo, la lámpara que arde en nuestro viaje solitario.)


André Cruchaga
Barataria, 08.V.2012

dimarts, 22 de maig del 2012

Les dents de l'infern

*
Te n'anares a migdia
travessat per l'ombra vertical del temps,
i et dugueres la meua sang plorant als teus llavis,
tot oblidant que al meu coll blanc
deixaves marcada per sempre
l'empremta de les dents de l'infern.


Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó


*****

LOS DIENTES DEL INFIERNO

Te fuiste al mediodía
atravesado por la sombra vertical del tiempo,
llevándote mi sangre llorando en tus labios,
olvidando que en mi cuello blanco
dejabas marcada para siempre
la huella de los dientes del infierno.


Mercedes Ridocci

dimecres, 22 de febrer del 2012

Cançó de nena africana

*
Jo tinguí una corol•la
tinguí una flor esplèndida
jo tinguí una anemone
que també fou fruita de la passió
Tinguí una flor de pètals suculents
jo tinguí una senzilla papallona
dormint enmig de les cuixes

Tinguí una oreneta
jo tinguí un grill cantant
un borinot
tinguí una tòrtora
somiant enmig de les cuixes

Però un dia
em bategà un ocell
de vol desconhortat.

La tradició fou navalla
d'un traç turbulent
emmudí el meu grill
la papallona abortà el seu vol
desaparegué la fruita
la corol•la es negà en la meua sang

Ara tinc una mica de res
morint enmig de les meues cuixes


Poema d'Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó


*****

CANCIÓN DE NIÑA AFRICANA

Yo tuve una corola
tuve una flor espléndida
yo tuve una anémona
que también fue fruta de la pasión

Tuve una flor de suculentos pétalos
yo tuve una sencilla mariposa
durmiendo entre los muslos

Tuve una golondrina
Yo tuve un grillo cantando
un abejorro
tuve una tórtola
soñando entre los muslos

Pero un día
Me latió un pájaro
de desconsolado vuelo

La tradición fue navaja
de un turbulento trazo
enmudeció mi grillo
la mariposa abortó su vuelo
desapareció la fruta
la corola se anegó en mi sangre

Ahora tengo un poco de nada
muriendo entre mis muslos


Arabella Salaverry

dilluns, 30 de gener del 2012



Factor llum

*
Reste ací, herald en lluita
en remuntar vida mire de sorprendre,
capgirar,
potser distraure per si ingressa la mort,
aqueix llampec d'ombres.


Poema de Diana Poblet traduït al català per Pere Bessó


*****

FACTOR LUZ

Permanezco aquí, heraldo en lucha
remontando vida procuro sorprender,
trastocar,
acaso distraer por si ingresa la muerte,
ese refucilo de sombras.


Diana Poblet

dijous, 26 de gener del 2012



Instant

*
Jugues amb el teus llavis en el buit fosc del meu ventre, la meua llengua s’obri pas tot assenyalant les senderes de la teua esquena i tu respons amb la crema de la malesa que s’inflama concreta al bell mig de les teues cuixes que em criden.
Vorege cada aresta mossegant suaument els angles prohibits i reste a la teua boca que pressent la meua boca en ocupar el fosc desig de tindre’m.


Poema de Lola López-Cózar traduït al català per Pere Bessó


*****

INSTANT

Juegas con tus labios en el vacío oscuro de mi vientre, mi lengua se abre paso marcando los senderos de tu espalda y tú respondes quemando la maleza que se inflama concreta entre tus muslos que me llaman.
Bordeo cada arista mordiendo suavemente los ángulos prohibidos y me quedo en tu boca que presiente mi boca ocupando el oscuro deseo de tenerme.


Lola López-Cózar

divendres, 20 de gener del 2012



Quietud

*
Si saberes -amor-
que els cantons de l'hivernacle
es troben replets d'ombres
que afusellen el temps
amb batalles que ordisc mentre tornes

Jo sé que els gladiols
en la seua atapeïda nostàlgia
es pengen de les falgueres
com tristos records
que s'allarguen

Des de juny
em deture en el sol
i la seua caiguda
quan toque el gris de la penombra
que s'aixopluga en mi amb el seu somriure


Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó


*****

QUIETUD

Si supieras -amor-
que las esquinas del invernadero
están repletas de sombras
que fusilan al tiempo
con batallas que urdo mientras vuelves

Yo sé que las gladiolas
en su espesa nostalgia
se cuelgan de los helechos
como tristes recuerdos
que se alargan

Desde junio
me detengo en el sol
y su caída
cuando toco lo gris de la penumbra
que se refugia en mí con su sonrisa


Marina Centeno

dimarts, 17 de gener del 2012



Haikus de la nit en vetla

*
Enmig de les sedes
enfosquides de la nit
tremola la vela.

Flamarades negres
són tenebres de la nit,
que cremen el temps.

Heus la nit de pluja
un xiuxiueig de cançons
prop de la finestra.

I totes les nits
les meues fulles d'hivern
ballen el seu vent.


Poema de Julie Sopetrán traduït al català per Pere Bessó


*****

HAIKUS DE LA NOCHE EN VELA

Entre las sedas
oscuras de la noche
tiembla la vela.

Las llamas negras
tinieblas de la noche
queman el tiempo.

Noche de lluvia
susurro de canciones
en la ventana.

Todas las noches
las hojas del invierno
bailan su viento.


Julie Sopetrán

dimecres, 11 de gener del 2012



Alter ego

*
Ella parla un idioma sense apòstrofs,
s'alimenta del negre, viu
a voltes,
en el so angost del ganivet
en penetrar el dol
o la cendra.

D'altres voltes la rosa, l'embrull
d'insectes
i el goteig del sol damunt de les formes:

sempre plou en aquesta banda de la melangia.

More sense fer soroll, amb compte
com moren els lliris
i els ocells tristos,
amb la nit,
amb mi
damunt de la meua llengua estranya:

motle del cor,
jo mateixa.


Poema de Sara Castelar Lorca traduït al català per Pere Bessó


*****

ALTER EGO

Ella habla un idioma sin apóstrofes,
se alimenta del negro, vive
a veces,
en el sonido angosto del cuchillo
al penetrar el duelo
o la ceniza.

Otras veces la rosa, la maraña
de insectos
y el goteo del sol sobre las formas:

siempre llueve a este lado de la melancolía.

Muere sin hacer ruido, cuidadosamente
como mueren los lirios
y los pájaros tristes,
con la noche,
conmigo
sobre mi lengua extraña:

molde del corazón,
yo misma.


Sara Castelar Lorca

dijous, 5 de gener del 2012



Els teus ulls s'han tornat el meu cendrer

*
dies i nits t'he escrit, la primera frase era no existeix Rússia, París no existeix.
les meues es fan més i més invisibles, besar-te és besar una paret en blanc, i no ens hem besat.

mire aquest cos tan cos, quants l'han estimat (qui podria estimar un cos perdut?), quants hiverns prematurs festejaren al seu ventre.

a banda d'aquesta fulla s'escriu la meua vida, i s'esglaia i es tempteja poesia, es prova vers clar que fracassa i es torna cos.

llig el testament de Kafka com a única lletra d'amor. aviat en París caurà la neu. a Rússia també, una altra neu. vindrà la primavera per ventre.

els que m'han estimat miraran de tornar a mi per la força.

estimat, els teus ulls han esdevingut el meu cendrer. besar-te és besar el desavantatge del temps.

llig el testament de Kafka, l'únic que em resta.
mentre, tornen tranquils els que em volen santa i nua.


Poema de Natalia Litvinova traduït al català per Pere Bessó


*****

TUS OJOS SE HAN VUELTO MI CENICERO

días y noches te he escrito, la primera frase era no existe Rusia, París no existe.
mis manos se vuelven más y más invisibles, besarte es besar una pared en blanco, y no nos hemos besado.

miro este cuerpo tan cuerpo, cuántos lo han amado (¿quién podría amar un cuerpo perdido?), cuántos inviernos prematuros festejaron en su vientre.

al margen de esta hoja se escribe mi vida, y se asusta y se intenta poesía, se intenta verso claro que fracasa y se vuelve cuerpo.

leo el testamento de Kafka como única carta de amor. pronto en París caerá la nieve. en Rusia también, otra nieve. vendrá la primavera por vientre.

los que me han amado intentarán volver a mí por la fuerza.

querido, tus ojos se han vuelto mi cenicero. besarte es besar la desventaja del tiempo.

leo el testamento de Kafka, lo único que me queda.
mientras, regresan tranquilos los que me quieren santa y desnuda.


Natalia Litvinova