dijous, 30 de desembre del 2010


Com són

*
Són humides les nits
i hi ha un olor a dol i a vèrgens impures,
i hi ha un olor a set i a soledat.

I hi ha una flama morta
que s'extingeix
amb dolorós encís cendrós
en aqueixes nits humides d'hivern.

La flama d'un avís
que empenta per sorpresa a l'al·ludit
que no sap què fer,
que no respon
i que es queda romput en el seu desig,
en la seua respiració entretallada,
i deixa desballestat
el seu solc delator i la seua alegria.

I hi ha un suor lasciu
que s'esmuny en els cossos
quan s'activen fils amagats
i ascendeixen i descendeixen
en l'aire nocturn.
Per això es defugen i es freguen,
per això s'amunteguen
i acompasen els seus actes
en un desordenat protocol
d'incitació tèrbola.

Són així les condemnes
dels qui no se senten condemnats
després d'haver pactat
amb les complicitats del fàstic.

I aqueix batec mullat que resta esbargit
dóna forma a la il·lusió,
al delicat llast que es mostra
quan en mirar enrere
s'encén el matí sorprés
infiltrant-se blanc en la negror
tènue de les hores passades,
aquelles que s'esberlaren
a la vora del foc assedegat dels llavis
que mai
no tornaran a compartir-se.


Poema de Julián Borao traduït al català per Pere Bessó


*****

CÓMO SON

Son húmedas las noches
y hay un olor a duelo y a vírgenes impuras,
y hay un olor a sed y a soledad.

Y hay una llama muerta
que se extingue
con doloroso encanto ceniciento
en esas noches húmedas de invierno.

La llama de un aviso
que empuja por sorpresa al aludido
que no sabe qué hacer,
que no responde
y que se queda roto en su deseo,
en su respiración entrecortada,
dejando desquiciada
su estela delatora y su alegría.

Y hay un sudor lascivo
que resbala en los cuerpos
cuando se activan hilos escondidos
y ascienden y descienden
en el aire nocturno.
Por eso se sortean y se rozan,
por eso se amontonan
y acompasan sus actos
en un desordenado protocolo
de turbia incitación.

Son así las condenas
de quienes no se sienten condenados
después de haber pactado
con las complicidades del hastío.

Y ese mojado pálpito que queda derramado
da forma a la ilusión,
al delicado poso que se muestra
cuando al mirar atrás
se enciende la mañana sorprendida
infiltrándose blanca en la negrura
tenue de las horas pasadas,
las que se quebrantaron
junto al sediento fuego de los labios
que nunca
volverán a compartirse.


Julián Borao

El pany roig, cabaret

*
T'he acompanyat de bell nou
al lloc on es guarden les petites,
formoses prostitutes.
Allí caminen suaus
o s'acomoden en les cadires, quietes
com núvies nues. Algunes ballen
només per al ball.
Totes -menys una-, es lleven la set
mullant-se la llengua amb gel i perquè temen
l'absència de la llum.
T'he acompanyat -deia- de bell nou i he mirat
pels teus ulls. Així, viu la forma de les mans,
el seu moure's damunt de les pells sedoses, fortes,
d'aus. I viu les paraules
pel cos proper, avisaves "cap a on",
cap a on.
Però dues noves paraules: "estimat meu",
caigueren al rostre desemparat de la jove que,
anònima, obrí els ulls fins a mi.
Com deixar de contemplar-la, ara pels meus ulls?
La seua fragilitat de filla retornà la meua carícia a aqueixa
geografia,
quasi temps, on els pamflets de la història anuncien,
a crits de llampecs, la desraó, els saqueigs.
Propers, finalment, en la completa foscor, fórem
entre sons lleus i feliços.
Ens havíem dormit? O això fa igual?
En el silenci, en l'estirar-se mateix del matí,
s'anotà: "Apaivaguem la nostra soledat".


Poema de Susana Szwarc traduït al català per Pere Bessó


*****

EL PAÑO ROJO, CABARET

Te he acompañado nuevamente
al lugar donde se guardan las pequeñas,
hermosas prostitutas.
Allí caminan suaves
o se acomodan en las sillas, quietas
como novias desnudas. Algunas bailan
sólo para el baile.
Todas -menos una-, se quitan la sed
mojando su lengua con hielo y por que temen
la ausencia de la luz.
Decía, te he acompañado nuevamente y he mirado
por tus ojos. Así, vi la forma de las manos,
su moverse sobre las pieles sedosas, fuertes,
de aves. Y vi las palabras
por el cuerpo cercano, avisabas "hacia donde",
hacia dónde.
Pero dos nuevas palabras: "mi amor",
cayeron en el rostro desamparado de la joven que,
anónima, abrió los ojos hasta mí.
¡Cómo dejar de contemplarla, ahora por mis ojos?
Su fragilidad de hija retornó mi caricia a esa geografía,
casi tiempo, donde los panfletos de la historia anuncian,
a gritos de relámpagos, el sin sentido, los saqueos.
Próximos, por fin, en la completa oscuridad, fuimos,
entre sonidos leves y felices.
¿Nos habíamos dormido? ¿O eso no importa?
En el silencio, en el estirarse mismo de la mañana,
se anotó: "Apaciguamos nuestra soledad".


Susana Szwarc

VIII

*
a l’hora justa
es despullarà
la set / els vestits / les il·lusions
i
es dormirà
però el seu somni correrà pels teulats
mormolant amor violentament.


Poema de Silvia Loustau traduït al català per Pere Bessó


*****

VIII

a la hora justa
se quitará
la sed / los vestidos / la ilusiones
y
se dormirá
pero su sueño correrá por los tejados
murmurando amor violentamente.


Silvia Loustau

dimecres, 29 de desembre del 2010


Origen

*
Pedra germinal
geometria pura

Miradors astrals
albiren
la intempèrie
damunt del ponent fugitiu.

La paraula dels inquisidors
m'allunyarà de tu?


Poema d'Elsa Tenca Mariani traduït al català per Pere Bessó


*****

ORIGEN

Piedra germinal
pura geometría

Miradores astrales
vislumbran
la intemperie
sobre el poniente fugitivo.

¿La palabra de los inquisidores
me alejarán de ti?


Elsa Tenca Mariani

El jardí de les estelícies

*
Després de la pluja atalaià l’horitzó
barallà mel i llorer remugà les seues paraules santes
la néta s’agrunsava absent damunt del tronc d’un fals pebrer
aprendrà prompte es digué la vella
(Cap jardí no és perfecte sense la seua dosi de mort)


Poema de Marisa Negri traduït al català per Pere Bessó


*****

EL JARDÍN DE LAS ESTRELICIAS

Después de la lluvia oteó el horizonte
mezcló miel y laurel rumió sus palabras santas
la nieta se hamacaba ausente sobre el tronco de un aguaribay
aprenderá pronto se dijo la vieja
(Ningún jardín es perfecto sin su dosis de muerte)


Marisa Negri

Visita a mitja vesprada

*
Eixiràs d’un vell somni
exhaurit per ràbies i brogits.
Serà l’hora del desbordament solar,
aqueixa que esbargeix grapats d’opi
en l’espés aixarop de l’oníric.
Hi haurà una letargia cúrcuma,
un vertigen de safrans.
L’aire arrossegarà el seu robatge
de dura trama, i agulles de cap enceses:
de sobte, algú creuarà en silenci,
travessarà davant dels grifs,
bell com una cariàtide
emergint de l’oceà,
caminarà alegre i anirà descalç
damunt de les pises de blaus vius,
l’infern entreobrirà la seua porta,
La serpent del suor buscarà unes altres senderes.


Poema de Wilma Borchers traduït al català per Pere Bessó


*****

VISITA A MEDIA TARDE

Saldrás de un viejo sueño
gastado por rabias y rugidos.
Será la hora del desborde solar,
esa que esparce puñados de opio
en el espeso jarabe de lo onírico.
Habrá un letargo cúrcuma,
un vértigo de azafranes.
El aire arrastrará su ropaje
de dura trama, y alfileres encendidos:
de pronto, alguien cruzará en silencio,
atravesará frente a los grifos,
bello como una cariátide
emergiendo del océano,
caminará alegre e irá descalzo
sobre las lozas de azules vivos,
el infierno entreabrirá su puerta,
La serpiente del sudor buscará otros senderos.


Wilma Borchers

Mar cantat

*
En la riba d’aqueix
mar cantat
resten dues plomes
l’una de pardela
l’altra de garsa blanca
traços d’aqueix amor
tan simple/tan continu
tan de lluita/tan animal
fe de dues criautures
que donen al món
resposta fidel al desig
de faula irresistible.


Poema de Julia del Prado traduït al català per Pere Bessó


*****

MAR CANTADO

Mar cantado
En la orilla de ese
mar cantado
quedan dos plumas
una de pardela
otra de garza blanca
trazos de ese amor
tan simple/tan continuo
tan lucha/tan animal
fe de dos criaturas
que dan al mundo
fiel respuesta al deseo
de fábula irresistible.


Julia del Prado

dilluns, 27 de desembre del 2010


Calíope

*
Hi ha un cansament de lluernes
en la foscor,
un ritual d'enyoraments
busca desxifrar els signes
de l'ahir;
em desinquieten les nits
les sestes
les pluges…
Afine el silenci
alce el punxó
i ratlle el teu nom
-damunt d'una fusta–


Poema de Betty Badaui traduït al català per Pere Bessó


*****

CALÍOPE

Hay un cansancio de luciérnagas
en la oscuridad,
un ritual de añoranzas
busca descifrar los signos
del ayer;
me inquietan las noches
las siestas
las lluvias…
Afino el silencio
levanto el punzón
y rayo tu nombre
-sobre una madera–


Betty Badaui

Dead sea

*
Mar Mort

Que s'allibere el somni delirant pel sol
Mentre l'ànima es perd al desert

Perquè la carn mor

en cada bocí de mar


Poema de Vanda Paz traduït al català per Pere Bessó


*****

DEAD SEA

Mar Muerto

Que se libere el sueño delirante por el sol
Mientras el alma se pierde en el desierto

Porque la carne muere

en cada pedazo de mar


Vanda Paz


*****

DEAD SEA

Mar Morto

Que se liberte o sonho delirante pelo sol
Enquanto a alma se perde no deserto

Porque a carne morre

em cada pedaço de mar


Vanda Paz

dijous, 23 de desembre del 2010


Tot paisatge té el teu suny

*
No resten carrers
que no haja caminat
amb la teua ombra
ni hores ni minuts

Cada lloc
motlura les teues mans
i va pintant temps
dels teus ulls

En cada flor
cornisa
mur
en les paraules
que creixen
en silenci

Et recupere


Poema de Susana Siveau traduït al català per Pere Bessó


*****

TODO PAISAJE TIENE TU CEÑO

No quedan calles
que no haya caminado
con tu sombra
ni horas ni minutos

Cada lugar
moldea tus manos
y va pintando tiempo
de tus ojos

En cada flor
cornisa
muro
en las palabras
que crecen
en silencio

te recupero


Susana Siveau
del llibre Noche estrellada (2002)

Corall

*
T’estime el que cobreix el mar la terra
el sobrevol del teu cos
l’ala mesquina de la teua costella,
la dolça, la perfecta, la invisible,
la que traça el meu pit i em tempera.
Et vull al meu llençol, així, estesa.
sé que no sóc primavera
ni oronella fa estiu al meu cos,
puc donar-te el meu negre plomatge
en una platja sense empremtes.
Et donaré totes les nits del temps
un riu que pot llepar el seu llit al teu cos.
La meua gota fràgil del seré que ja olore,
el meu mugró, el meu maluc,
els nius de la meua existència.
No et preocupes dels silenciosos camins
Continua aletejant damunt dels meus cels,
Besa els meus trèmuls vaivens,
les ales del vent,
car et demane i desespere, perquè
la teua veu tradueix des del meu pèl
fins als meus peus
un corall
i
t’espera davall d’un oceà.


Poema d'Ana Rosa Bustamante traduït al català per Pere Bessó


*****

CORAL

Te amo lo que cubre el mar la tierra
el sobrevuelo de tu cuerpo
el ala mezquina de tu costilla,
la dulce, la perfecta, la invisible,
la que traza mi pecho y me tempera.
Te quiero en mi sábana, así, extensa.
sé que no soy primavera
ni golondrina hace verano en mi cuerpo,
puedo darte mi negro plumaje
en una playa sin huellas.
Te daré todas las noches del tiempo
un río que puede lamer su cauce en tu cuerpo.
Mi gota frágil del sereno que ya huelo,
mi pezón, mi cadera,
los nidos de mi existencia.
No te preocupes de los silenciosos caminos

sigue aleando sobre mis cielos,
besa mis trémulos vaivenes,
las alas del viento,
pues te pido y desespero, porque
tu voz traduce desde mi pelo hasta mis pies
un coral
y
te espera bajo un océano


Ana Rosa Bustamante

dimecres, 22 de desembre del 2010


Jo tem

*
A aqueixa nit és a la que tinc por...
“La Nit Fosca”.

Nit de dol
La no-allunada
Mancada d'un astre-lluentor
i els seus collars d'estrelles.
La sense-cap-soroll
Nit callada
On no canta el grill
ni s'estremeix la fulla.
La nit quieta
(no respirada)
L'aclaparant
La inclement
L'asfixiant
La sense-cap-nom
que definesca ben bé el meu espant.
Sumida en ella
(la del meu plor)
JO, la teua dement,
la delirant eternament per les teues hores,
“poeta-expressa”
per a l'antull de cantar-te a tu...
Com faré aleshores per a abastar-te amb la meua paraula?


Poema d'Amanda Espejo traduït al català per Pere Bessó


*****

YO TEMO

A esa noche es la que temo...
“La Noche Oscura”.

Noche enlutada
La no-enlunada
Carente de un astro-brillo
y sus collares de estrellas.
La sin-un-ruido
Noche callada
Donde no canta el grillo
ni se estremece la hoja.
La noche quieta
(no respirada)
La agobiante
La inclemente
La asfixiante
La sin-un-nombre
que bien defina mi espanto.
Sumida en ella
(la de mi llanto)
YO, tu demente,
la eternamente por tus horas delirante,
“poeta-expresa”
para el antojo de a ti cantarte...
¿Cómo haré entonces para alcanzarte con mi palabra?


Amanda Espejo

Ginkgo Biloba

*
Verdes les teues fulles
fins que
acomiades l’estiu.
Regalant fines llàmines d’or
a la terra que té cura dels teus arrels,
on
graciosament
juguen amb remolins de vent
les partícules dels comiats.


Poema de Norma Prada traduït al català per Pere Bessó


*****

GINKGO BILOBA

Verdes tus hojas
hasta que
despides el verano.
Regalando finas láminas de oro
a la tierra que cuida tus raíces,
donde,
graciosamente
juegan con remolinos de viento
las partículas de los adioses.


Norma Prada

Tardor

*
digué que no era tard
encara
i ho digué amb set
amb el cos de tardor i algun plec a la boca
amb el celest buscant algun espill
amb una breu nota d'ombra i d'innocència
i una mica de por
oculta en la tremolor de la mordassa

digué que no era tard
i el creguí
encara que de les paraules.. de temps en temps.. caigués alguna pedra
encara que de les paraules.. de temps en temps.. s'abocàs la gàbia
encara que la copa buida
però

estigués deserta.


Poema de Graciela Bucci traduït al català per Pere Bessó


*****

OTOÑO

dijo que no era tarde
todavía
y lo dijo con sed
con el cuerpo de otoño y algún pliegue en la boca
con el celeste buscando algún espejo
con una breve nota de sombra y de inocencia
y algo de miedo
oculto en el temblor de la mordaza

dijo que no era tarde
y le creí
aunque de las palabras.. cada tanto .. cayera alguna piedra
aunque de las palabras.. cada tanto.. se asomara la jaula
aunque la copa vacía
sin embargo

estuviera desierta.


Graciela Bucci

dimarts, 21 de desembre del 2010


Home navalla

*
Els seus dits
talls en la nit
en nit del meu cos
que afonen en la foscor
el crit.


Poema de Fanny G Jaretón traduït al català per Pere Bessó


*****

HOMBRE NAVAJA

Sus dedos
tajos en la noche
en noche de mi cuerpo
que ahondan en la oscuridad
el grito.


Fanny G Jaretón

Clausura de luxúria

*
El desig
procura arxipèlags vius,
desmesura radiant, verdor,
sang amazona.

I només troba fúria engabiada.
Cuixes abandonades
sense salari d’escuma.


Poema de Ana Emilia Lahitte traduït al català per Pere Bessó


*****

CLAUSURA DE LUJURIA

El deseo
procura archipiélagos vivos,
desmesura radiante, verdor,
sangre amazona.

Y sólo encuentra enjaulada furia.
Muslos abandonados
sin salario de espuma.


Ana Emilia Lahitte

dilluns, 20 de desembre del 2010


Hi hagué un viatge

*
Hi hagué un viatge
llarg i profund
a la terra de la meua infantesa
és a dir
al meu mateix cor

com filigranes
cauen palafits
en copa de cristall

al meu beuratge
cauen volcans i llacs
amics, xiuxiueigs
múltiples paraules
silencis, gestos
pomes

bec a espaiet
poció tan delicada
creixen gira-sols
al meu ventre
i els meus ulls
enmig de la neu


Poema de Isabel Lipthay traduït al català per Pere Bessó


*****

HUBO UN VIAJE

Hubo un viaje
largo y profundo
a la tierra de mi niñez
es decir
a mi propio corazón

como filigranas
caen palafitos
en copa de cristal

en mi brebaje
caen volcanes y lagos
amigos, susurros
múltiples palabras
silencios, gestos
manzanas

bebo suavemente
poción tan delicada
crecen girasoles
en mi vientre
y mis ojos
en medio de la nieve


Isabel Lipthay
(“Curiosas plantas/Seltsame Pflanzen”, Unrast Verlag, Alemania, 1995)

Les amigues

*
Discretíssimes
tingueren la gosadia de morir
sense avisar-me.
Partiren.
I a mi a pur spleen de primavera
mirada esbiaixada des d’un bar
aquesta llàgrima em conté
i al seu toc de café
aflora un pomell
de caretes sorpreses
que contemplen, se n’apiaden.

Marcida, ja no hi ha xerrada per a vós.


Poema de Michou Pourtalé traduït al català per Pere Bessó


*****

LAS AMIGAS

Muy discretas
tuvieron la osadía de morir
sin avisarme.
Partieron.
Y a mí a puro spleen de primavera
mirada oblicua desde un bar
esta lágrima me contiene
y en su toque de café
aflora un ramillete
de caritas asombradas
que contemplan, se apiadan.

Mustia, ya no hay charla para vos.


Michou Pourtalé

diumenge, 19 de desembre del 2010


Juguem Al bosc

*
Juguem Al bosc
si la bèstia no hi és.

Si el llop hi és
juguem a amagar-nos.

Si et troben
jugaràs a la taca de sang.

Encara que la sang no veges
jugant a la gallineta cega.

Si rius, amb la bena als teus ulls
aniràs a la ronda de Sant Miquel.

Allí a la caserna oblidaràs
adreces, nom d’amics
i perdràs el penjat.

Una senyoreta de Sant Nicolau,
que sap téixer, que sap brodar
no vol obrir la porta per a anar a jugar.
Inquieta espera que tornes,
però en el sambori arribares al cel.


Poema de Gustavo Tisocco traduït al català per Pere Bessó


*****

JUGUEMOS EN EL BOSQUE

Juguemos en el bosque
si la bestia no está.

Si el lobo está
juguemos a la escondida.

Si te encuentran
jugarás a la mancha de sangre.

Aunque la sangre no veas
jugando al gallito ciego.

Si ríes, con la venda en tus ojos
irás a la ronda de San Miguel.

Allá en el cuartel olvidarás
direcciones, nombre de amigos
y perderás al ahorcado.

Una señorita de San Nicolás,
que sabe tejer, que sabe bordar
no quiere abrir la puerta para ir jugar.
Inquieta espera que regreses,
pero en la rayuela llegaste al cielo.


Gustavo Tisocco
Del libro “Entre soles y sombras”

Haiku

*
Llis, suau el seu ventre,
una altra Eva que somriu.
La meua nissaga!


Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó


*****

Una Eva sonriente
terso su suave vientre
¡Mi descendiente!


Leticia Garriga

dissabte, 18 de desembre del 2010


Violetes al meu cos

*
Quan declinen les carícies
desperten els meus abismes
En un dol obstinat
retornen els senyals
aqueixa irradiació agosarada

Quan declinen les carícies
el vent s’ompli d’ulleres
i udolen
les violetes al meu cos


Poema d'Elisa Dejistani traduït al català per Pere Bessó


*****

VIOLETAS EN MI CUERPO

Cuando declinan las caricias
despiertan mis abismos
En un duelo obstinado
regresan las señales
esa irradiación atrevida

Cuando declinan las caricias
el viento se llena de ojeras
y aúllan
las violetas en mi cuerpo


Elisa Dejistani

divendres, 17 de desembre del 2010


Abismes irremeiables

*
…como si sólo azufre hubieran en mi pecho
encontrado mis dedos,
como si sólo úlceras, desnudez y vacío.
Una orfandad sin límite me descubre y denuncia.
JAIME LABASTIDA


Davall del rall dels peixos, el rellotge d’aigua jugant en l’abisme.
El crepuscle s’obri com un dard de cendra.
Abans jugava a les ales de l’oblit. Als àngels del somni.
Ara són irremeiables, greus, les ales de l’abisme.
Els dies que enlairen crits grossos. Els cansaments alçant-se
En les brases. Els temps sense reixats en les palpebres.
Sovint em toca engolir-me el greixum de la tristesa. Les estacions
Nocturnes de les portes tancades,
La por que produeixen els camins convertits en cementeris.
Passe tocant les dolgudes persianes de les meues palpebres: —la penombra
Ociosa que enfondeix
I travessa la demència de la meua esperança.
De vegades maleesc el ventall dels dies de la setmana: els diumenges
Nonats damunt de les pedres esbargides de les galtes.
Estranye ara els dies irreparables de la meua infantesa i les vetllades.
Camine enmig de l’estretor dels ràfecs i les lluernes:
Hi ha abismes que de sobte són més fervorosos com una finestra
Amb ocells i cerç.
Des de l’interior de la meua gola contemple la intempèrie. L’estatura
De la meua mateixa angoixa obrint-se en la sang.
La paraula cendra en comptes de greu és aguda en els meus ulls.
El seu escalpel és una eternitat al teulat. Un segle obrint la fullaraca,
Un tren per estacions invisibles.
Enfosqueix de dia i nit en el paraigües negre del cel.
Sempre es fa nit en la pols del meu pit.
Sempre els armaris es curullen de fotografies velles: —petrificada
Follia al meu mocador de llenguatges incerts, gepa de sal ensordida
Pel temps, pels portals sense quaderns.
Un dia no seré sinó el corc dels esquirols. L’unt filós
Del celler. L’aigua dormida de la meua mateixa demència.
Ací serà gris, el blau del pit. L’interior bramant com un bou
Sord, la buidesa galopant de les ombres.
Passada la tinta de les ombres, la història de l’abisme és el silenci
Amb aqueix riu de mosques com a turbant.
Cap a allò irremeiable, preferesc udolar a l’ensems d’un martell,
Clavant ofecs en la paret de la gola:
Testimoni al capdavall de cada vesprada cremada en els meus fracassos.
Cap calendari no pesa tant com la foscor dels taüts:
—Cap, certament, no perviu en balcons afonats, excepte la saliva
Cremada del desig en la història del crit.
Llevat d’aquesta impotència infinita dels ulls de deixar el cos:
En cada pàgina és múltiple el mirall. I aquesta pluja de terra
Ama finalment dels meus ossos…

Baratària, 03.X.2010


Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


*****

ABISMOS IRREMEDIABLES

…como si sólo azufre hubieran en mi pecho
encontrado mis dedos,
como si sólo úlceras, desnudez y vacío.
Una orfandad sin límite me descubre y denuncia.
JAIME LABASTIDA


Bajo la atarraya de los peces, el reloj de agua jugando en el abismo.
El crepúsculo se abre como un dardo de ceniza.
Antes jugaba a las alas del olvido. A los ángeles del sueño.
Ahora son irremediables, graves, las alas del abismo.
Los días que levantan gruesos gritos. Los cansancios alzándose
En las brasas. Los tiempos sin verjas en los párpados.
A menudo me toca tragar la mugre de la tristeza. Las estaciones
Nocturnas de las puertas cerradas,
El miedo que producen los caminos convertidos en cementerios.
Paso tocando las dolidas persianas de mis párpados: —la penumbra
Ociosa que ahonda
Y atraviesa la demencia de mi esperanza.
A veces maldigo el abanico de los días de la semana: los domingos
Nonatos sobre las piedras esparcidas de los pómulos.
Extraño ahora los días irreparables de mi infancia y los velorios.
Camino en medio de la estrechez de los aleros y los tragaluces:
Hay abismos que de pronto son más fervorosos como una ventana
Con pájaros y cierzo.
Desde el interior de mi garganta contemplo la intemperie. La estatura
De mi propia angustia abriéndose en la sangre.
La palabra ceniza en vez de grave es aguda en mis ojos.
Su escalpelo es una eternidad en el tejado. Un siglo abriendo la hojarasca,
Un tren por estaciones invisibles.
Oscurece de día y noche en el paraguas negro del cielo.
Siempre anochece en el polvo de mi pecho.
Siempre los armarios se colman de fotografías viejas: —petrificada
Locura en mi pañuelo de lenguajes inciertos, joroba de sal ensordecida
Por el tiempo, por los portales sin cuadernos.
Un día no seré sino la carcoma de las ardillas. El tizne filoso
Del tabanco. El agua dormida de mi propia demencia.
Ahí estará gris, el azul del pecho. El interior bramando como un toro
Sordo, la oquedad galopante de las sombras.
Pasada la tinta de las sombras, la historia del abismo es el silencio
Con ese río de moscas como turbante.
Hacia lo irremediable, prefiero aullar al unísono de un martillo,
Clavando ahogos en la pared de la garganta:
Testigo a fin de cuentas de cada tarde quemada en mis fracasos.
Ningún calendario pesa tanto como la oscuridad de los ataúdes:
—Ninguno, por cierto, pervive en balcones hundidos, salvo la saliva
Quemada del deseo en la historia del grito.
Salvo esta impotencia infinita de los ojos de dejar el cuerpo:
En cada página es múltiple el espejismo. Y esta lluvia de tierra
Dueña finalmente de mis huesos…

Barataria, 03.X.2010


André Cruchaga

Les teues paraules

*
Les teues paraules m’arriben amb cercles.

Sóc conscient d’ombres
que amenacen sense llum
l’animal alat que ens nodreix.

La soledat em fereix
al buit de l’ànima
ocult a la pell dels oceans,
al mar de la teua boca.

Espirals de pluja
m’acosten aqueixa llimba enmig dels arbres,
en un món d’espills.

Les hores ja no esperen,
el nostre somni ha abastat
l’arrel, el límit del vertigen.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

TUS PALABRAS

Tus palabras me llegan entre círculos.

Soy consciente de sombras
que amenazan sin luz
al animal alado que nos nutre.

La soledad me hiere
en el hueco del alma
oculto entre la piel de los océanos,
en el mar de tu boca.

Espirales de lluvia
me acercan a ese limbo entre los árboles,
en un mundo de espejos.

Las horas ya no esperan,
nuestro sueño ha llegado
a la raíz, al límite del vértigo.


Ana Muela Sopeña

Preferesc el de la siringa i el llorer

*
Només aquest nou enginy de la mecànica
que esbufega com un drac i desafia el neguit els dies de pluja,
l’antiga botiga d’herbes al carrer de Morvedre
i certs beuratges que tufen de la mitologia celta,
la bestiola de tres caps que gita raigs de sulfur
per les seues tres boques,
tres rotunds badalls que ens guarden contra l’androfòbia
de les noves amazones de la llum d’altra manera al barri del Carme.
Àdhuc la resplendent nit que convoca empra
el lent sollevament de la sang gruixa,
en comptes d’andròmines de porxo i de roses,
traces de l’inici amorós dins de la pell rugada o d’escorça.
Coses a veure, com l’espasa sagnant, amb perspectiva:
La venerable lluna dels poetes enjogassats i els naips
dels tafurs enlluernats pel dissort rutil·len,
flassada de núvols.
Dorm, luctífug, com tots nosaltres,
a l’ombra, d’esquenes al gripau, al caliu, a la lluerna.
Ai d’aquell de nosaltres que desnugue els flocs de la llum,
i vulga tocar l’arc del cel en dies de pluja:
nodrirà la seua sang irisada amb la tinta
–la suor, el tiny, la ronya- dels poetes maleïts,
à la villonnaise.
Per a seduir l’Ombra no tenim cap substància grisa,
ni bordells perduts enmig de la vida per assaonar l’Alighieri,
i de pas assaciar les cèl.lules de les nostres ànimes solitàries
amb la llum sobtada del carro d’Apol·lo
fent cursa per la tassa de tisana de fulles de llorer.


Pere Bessó
De La pols de l'escriptura [El polvo de la escritura]


*****

PREFIERO EL DE LA SIRINGA Y EL LAUREL

Sólo este nuevo ingenio de la mecánica
que resuella como un dragón y desafía la desazón los días de lluvia,
la antigua botica de hierbas de la calle de Morvedre
y ciertos brebajes que hieden de la mitología celta,
la bestezuela de tres cabezas que lanza rayos de sulfuro
por sus tres bocas,
tres rotundos bostezos que nos guardan contra la androfobia
de las nuevas amazonas de la luz de otra manera en el barrio del Carmen.
También la resplandeciente noche que convoca emplea
la lenta sublevación de la sangre gruesa,
en lugar de bártulos de porche y de rosas,
trazas del inicio amoroso dentro de la piel arrugada o de corteza.
Cosas que ver, como la espada sangrante, con perspectiva:
La venerable luna de los poetas retozones y los naipes
de los tahúres deslumbrados por la desdicha rutilan,
frazada de nubes.
Duerme, luctífugo, como todos nosotros,
a la sombra, de espaldas al escuerzo, al rescoldo, al tragaluz.
Ay de aquel de nosotros que desanude los flecos de la luz,
por tocar el arco iris en días de lluvia:
nutrirá su sangre irisada con la tinta
–el sudor, el tinte, la roña- de los poetas malditos,
à la villonnaise.
Para seducir a la Sombra no tenemos ninguna substancia gris,
ni burdeles perdidos en medio de la vida para sazonar a Alighieri,
y de paso saciar las células de nuestras almas solitarias
con la súbita luz del carro de Apolo
haciendo carreras por la taza de tisana de hojas de laurel.


Pere Bessó
De La pols de l'escriptura [El polvo de la escritura]

dijous, 16 de desembre del 2010


et dic cos...

*
et dic cos
però no vull dir-lo amb la paraula cos
en aquest cas nomenar no diu res

dic cos amb la vorera de ma boca
al límit del llavi
en la voràgine del remolí

com adolescent
acabada d’iniciar
en el joc de l’amor


Poema de Marta Cwielong traduït al català per Pere Bessó


te digo cuerpo
pero no quiero decirlo con la palabra cuerpo
en este caso nombrar no dice nada

digo cuerpo con el borde de mi boca
al límite del labio
en la vorágine del remolino

como adolescente
recién iniciada
en el juego del amor


Marta Cwielong

En rebel·lia

*
A Nazim Hikmet

“Los dedos bien abiertos
entre las notas de un teclado inexplorado…”
Eduardo Espósito


Per l’ombra de quina d’aquestes paraules subversives
puc arriscar
que em tallen el cap?
Encara que totes tanmateix
han promés alinear-se en la meua defensa.
Però qué passarà quan ells arribaran
a prendre ma casa a l’assalt,
destrossant els meus arxius
i incendiant cada vers que troben?
Hauré de fugir,
triar el meu mateix bandeig entre els enderrocs
o les cendres de tants llibres,
viure d’amagatotis al costat dels meus pitjors enemics
fingint que no sé que els conec.
En quin bocí de paraula
amagaré el meu cap
quan vindrà per mi la nit?


Poema de Daniel Montoly traduït al català per Pere Bessó


*****

EN REBELDÍA

A Nazim Hikmet

“Los dedos bien abiertos
entre las notas de un teclado inexplorado…”
Eduardo Espósito


¿Por la sombra de cuál de estas palabras subversivas
puedo arriesgar
a que me corten la cabeza?
Aunque todas sin embargo
han prometido alinearse en mi defensa.
Pero ¿qué pasará cuando ellos lleguen
a tomar mi casa por asalto,
destruyendo mis archivos
e incendiando cada verso que encuentren?
Tendré que huir,
escoger mi propio destierro entre las ruinas
o las cenizas de tantos libros,
vivir de incógnito al lado de mis peores enemigos
fingiendo no saber que les conozco.
¿En qué pedazo de palabra
esconderé mi cabeza
cuando venga por mí la noche?


Daniel Montoly

Còdols

*
Resta a la teua riba
el tatuatge dels anys...
La sequera d’aquesta tardor
com una xicaranda
aletejant en l’ocàs.


Poema de Carmen Endres traduït al català per Pere Bessó


*****

GUIJARROS

Queda en tu orilla
el tatuaje de los años...
La sequía de este otoño
como un jacarandá
aleteando en el ocaso.


Carmen Endres

dimecres, 15 de desembre del 2010

L'esplendor de la desemparança

*
La cullereta de café
- única companyia-
remou el llast
de la tristesa.

Tancares la porta i
Se n’anà el matí.
El quadre de la casa
Es quedà fixe, decantat
En la seua mateixa soledat.

Ja estic fora de tu,
Expulsat, perdut,
Oblidat dels teus ulls.

El llast del café
Augura, en la seua nit
D’amor ombrívol,
El esplendor de la desemparança.


Poema de Perfecto Herrera traduït al català per Pere Bessó


*****

EL ESPLENDOR DEL DESAMPARO

La cucharilla de café
- única compañía-
remueve el poso
de la tristeza.

Cerraste la puerta y
Se fue la mañana.
El cuadro de la casa
Se quedó fijo, ladeado
En su propia soledad.

Ya estoy fuera de ti,
Expulsado, perdido,
Olvidado de tus ojos.

El poso del café
Augura, en su noche
De amor sombrío,
El esplendor del desamparo.


Perfecto Herrera

Dol

*
A Pepe Domínguez

I

Han passat l’estiu i la primavera
i continue en l’estació de les caigudes
dels arbres roigs i la boirina incerta

S’inicien les soledats llargues
i les estrelles udolen damunt dels nostres caps


II

Dol
la tristesa de les estacions
amb la seua silueta defugint la penombra

del llit a la poltrona
de la poltrona a la taula

Veig passar el teu nom d’un email a un altre

com coloma missatgera
en la trista finestra d’un cibercafé
que es dissol en les xarxes de la melangia


III

Et dol
Em dol
Ens dolem

Continuem esgarrapant sensacions
i desentranyant advents

El suplici es torna sobre l’absència
Com follet que salta
sense cap altra raó que perpetuar-se en les lletres


IV

Què dol -preguntes- què em dol
mentre esborres el meu adéu de la teua safata

Pressentem-nos –tot i després de l’adéu-
i mantén en el front el meu silenci


V

Les rajoles brillen en setembre
quan l’ombra es perfila
perquè tot el silenci és un parany
que s’esmuny cap a la riba

Si torna l’email -alguna nit-
tornarà al joc del sol damunt de la sorra

encara que la vesprada s’embolique en la resposta


Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó


*****

DUELE

A Pepe Domínguez

I

Ha pasado el verano y primavera
y sigo en la estación de las caídas
de los árboles rojos y la incierta neblina

Se inician las soledades largas
y las estrellas gruñen sobre nuestras cabezas


II

Duele
la tristeza de las estaciones
con su silueta sorteando la penumbra

de la cama al sillón
del sillón a la mesa

Veo pasar tu nombre de un email a otro email

como paloma mensajera
en la triste ventana de un ciber café
que se disuelve en las redes de la melancolía


III

Te duele
Me duele
Nos dolemos

Seguimos escarbando sensaciones
y desentrañando advientos

El suplicio se devuelve sobre la ausencia
como duende que salta
sin más razón que perpetuarse en las letras


IV

Qué duele -preguntas- qué me duele
mientras borras mi adiós de tu bandeja

Presintámonos -aún después del adiós-
y sostén en la frente mi silencio


V

Las baldosas brillan en septiembre
cuando la sombra se perfila
porque todo el silencio es una trampa
que resbala hacia la orilla

Si regresa el email -alguna noche-
vuelve al juego del sol sobre la arena

aunque la tarde se complique en la respuesta


Marina Centeno

dimarts, 14 de desembre del 2010


Vertigen

*
Els darrers pètals
de l’amor
jauen davall de l’elipsi
del teu cos

Encara somies?

Ones de sang
trenquen damunt de la pell freda
rompent-la

I el meu cor emmudeix
en acabant del vertigen.


Poema de Fernando Sabido traduït al català per Pere Bessó


*****

VÉRTIGO

Los últimos pétalos
del amor
yacen bajo la elipsis
de tu cuerpo

¿Aún sueñas?

Olas de sangre
rompen sobre la piel fría
quebrantándola

Y mi corazón enmudece
tras el vértigo


Fernando Sabido

Retret

*
Com jurament
el silenci lent, lent.

Tremola la mirada
en el dol de la sang.
Com infants sense pit
ens perdem.

Se’n va de tu la meua veu
mossegada davant dels fets.

No em digues que el sol i la lluna
perderen el nom,
davant d’un Déu que t’és alié
i vetlla el meu son.


Poema de Rossana Arellano traduït al català per Pere Bessó


*****

REPROCHE

Como juramento
el silencio lento, lento.

Tirita la mirada
en el duelo de la sangre.
Como niños sin pecho
nos perdemos.

Se va de ti mi voz
mordida ante los hechos.

No me digas que el sol y la luna
perdieron el nombre,
ante un Dios que te es ajeno
y vigila mi sueño.


Rossana Arellano

Paraules oblidades

*
Paraules oblidades al teu aguait. Als seus ulls el reixat de llum dels horts. Saps que al capdavall et busquen i només creuen en tu. La llum verda t’invita al passat, la terra sencera es perd en les profunditats. Què fresca pareix la pols ací... Paraules oblidades et volen i et criden. Per on passes la terra s’afona.


Traducció de l'original al català de Pere Bessó


*****

CUVINTE UITATE

Cuvinte uitate se uită la tine. În ochii lor poartă lumini din livezi. Îţi caută urma şi cred doar în tine. Lumina cea verde te invită-n trecut, pământul întreg se pierde-n adâncuri. Ce proaspătă pare ţarâna aici... Cuvinte uitate te vor si te cheamă. Pe unde paşesti pamântul se-afundă.


Andrei Langa


*****

PALABRAS OLVIDADAS

Palabras olvidadas te siguen de cerca. Sus ojos son llenos de una luz verde. Te buscan y creen solo en ti. La mítica luz te lleva atrás, la tierra entera ya se derrumba. Qué fresco parece el polvo aquí... Palabras perdidas te aman y llaman. Por donde tú pasas la tierra se hunde.


Versión del original rumano del autor Andrei Langa

Afonats

*
... Per a la meua amiga ANA ...

Tu ja saps com s'agonitza en el mar

Com
-quan el vent crida-
el ritme de l'aire
és l'evanescència subtil
d'un esdeveniment agònicament anònim

No veus, potser, com el temps
corre apressant-se a favor del pervindre
i en contra de l'inesborrable passat?

Ànimes i ments, esperits i buits
miren de recuperar la seua materialitat
ancorada en somnis irrealitzables sense meta

Hui sent molt llluny
aquella mà amable que acaronava la meua,
aquells dits pausats i sensibles
que m'allissaren alguna volta, amorosament, els cabells

Oblide aquella ignorància feliç
dels patiments insotmesos i els bandejats dissorts

Memòria inevitable, que com llamps de llum
i flashes, congelen encuriosits
la veracitat instantània d'algun moment àlgid

Existim... i a la força de les voluntats

I tu ja saps
com és que s'agonitza en el mar
sense antídot, sense misericòrdia i sense salvament

Afonats


Poema de Rosa Iglesias traduït al català per Pere Bessó


*****

HUNDIDOS

... Para mi amiga ANA ...

Tú ya sabes cómo se agoniza en el mar

Cómo
- cuando el viento grita -
el ritmo del aire
es la evanescencia sutil
de un acontecimiento agónicamente anónimo

¿ No ves, acaso, cómo el tiempo,
corre apresurándose a favor del futuro
y en contra del imborrable pasado ?

Almas y mentes, espíritus y vacíos
intentan recuperar su materialidad
anclada en sueños irrealizables sin meta

Hoy siento muy lejos
aquella mano amable que acariciaba la mía,
aquellos dedos pausados y sensibles
que atusaron alguna vez, amorosamente, mis cabellos

Olvido aquella ignorancia feliz
de los insumisos padeceres y las desterradas desdichas

Memoria inevitable, que como rayos lumínicos
y flashes, congelan curiosos
la veracidad instantánea de algún álgido momento

Existimos.... y a la fuerza de la voluntades

Y tú, ya sabes,
cómo es que se agoniza en el mar
sin antídoto, sin misericordia y sin salvamento

Hundidos


Rosa Iglesias