dijous, 10 de març del 2011


La por

*
Tota certesa i persuasió cediren
davant d'aquell esclarissat òxid del temps.
Era una tardor vernissada
que ja no planyia la mort de l'estiu.
Carranquejant irrompí una llum lassa
amb tot el vent amuntegat adins de la casa.
Inquietants
s'excitaren les taules i les cadires,
els ferros i els marbres,
alimentant una ansietat com viscuda en una brasa,
amb un fragor d'acoblament
que de segurs fascinaria les ments més eclèctiques.

Corbain no pugué predir la por de les mans.
Un fred de glacera
recorria el seu cos esquarterant la carn.
Tenia fang en la mirada,
i la seua densa humitat
acabava per delatar aquells ulls grans.
Com aqueixa lassitud
que sempre es dilueix en la calima,
així anaven cobrant la seua extensió
totes les coses que havia perdut.
Premé el cos
contra el cantó més fosc
i tot mirant el rectangle brillant de la porta
digué:
ací arriba a buscar-me el món.


Poema de J. J. M. Ferreiro traduït al català per Pere Bessó


*****

EL MIEDO

Toda certeza y persuasión cedieron
ante aquel ralo óxido del tiempo.
Era un otoño barnizado
que ya no lamentaba la muerte del estío.
Renqueando irrumpió una luz cansada
con todo el viento amontonado adentro de la casa.
Inquietantes
se excitaron las mesas y las sillas,
los hierros y los mármoles,
alimentando una ansiedad como vivida en una brasa,
con un fragor de ayuntamiento
que seguro fascinaría las mentes más eclécticas.

Corbain no pudo predecir el miedo de las manos.
Un frío de glaciar
recorría su cuerpo cuarteando la carne.
Tenía barro en la mirada,
y su densa humedad
acababa por delatar aquellos ojos grandes.
Como esa lasitud
que siempre se diluye en la calima,
así iban cobrando su extensión
todas las cosas que había perdido.
Apretó el cuerpo
contra la esquina más oscura
y mirando el rectángulo brillante de la puerta
dijo:
ahí viene a buscarme el mundo.


J. J. M. Ferreiro

dijous, 3 de març del 2011


Ingenuïtat

*
Pensí que era així de simple:
el que tinga set que vinga
i prenga aigua
Ja m’havia llavat els vestits
Pensí que l’arbre de la vida
era meu
M’havia despullat d’escates
no tenia pell
ni múscul
Pensí que era assumpte simplement
de submergir-se i nadar
Que el mar seria amable
Amb la nostra condició de peixos
No sabía que el segon àngel vetlla
ja havia transformat el mar en sang
i era el mar de vidre i foc
No sabia tampoc
que el quart àngel
vessa
pacient
la seua copa damunt del sol
i un destí d’incendi
ens aguaita


Poema de Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó


*****

INGENUIDAD

Pensé que era así de simple:
el que tenga sed que venga
y tome agua
Ya había lavado mis vestidos
Pensé que el árbol de la vida
era mío
Me había despojado de escamas
no tenía piel
ni músculo
Pensé que era asunto simplemente
de sumergirse y nadar
Que el mar sería amable
con nuestra condición de peces
No sabía que el segundo ángel vela
ya había transformado el mar en sangre
y era el mar de vidrio y fuego
No sabía tampoco
que el cuarto ángel
derrama
paciente
su copa sobre el sol
y un destino de incendio
nos acecha


Arabella Salaverry

dimarts, 1 de març del 2011


Quadre

*
Tota la meua pell
ha estat exposada
i des de dins cap a fora
floreixen pústules flors
seques, la passió moribunda
faceta multicolor del fracàs

Verd
grocs
visió apòcrifa
del quadre que haguí d’haver pintat
i que no sóc


Poema de Marta Miranda traduït al català per Pere Bessó


*****

CUADRO

Toda mi piel
ha sido expuesta
y desde dentro hacia fuera
florecen pústulas flores
secas, la pasión moribunda
faceta multicolor del fracaso

Verde
amarillos
visión apócrifa
del cuadro que debí haber pintado
y que no soy


Marta Miranda
Del poemario "La misma piedra"

diumenge, 20 de febrer del 2011


Moviment

*
Una dona sola davant del mar
és més majestuosa que ell.
Pot passar una gavina
augurant la mort
o pot caure el sol humidint
les lones de les carpes
fins a extingir-les,
però una dona
davant del mar
bressola la seua solitud com una ama
i no s'estremeix.
La llum del mar té la importància
i el moviment del seu ànim, de la seua ànima.
El vent sona al voltant
de la dona
i la desperta:
ara es tracta de la platja sense llum, una dona,
el sol caigut, el so del mar,
carpes alçades,
el vent que el volteja
tot.


Poema de Irene Gruss traduït al català per Pere Bessó


*****

MOVIMIENTO

Una mujer sola frente al mar
es más majestuosa que él.
Puede pasar una gaviota
agurando la muerte
o puede caer el sol humedeciendo
las lonas de las carpas
hasta apagarlas,
pero una mujer
frente al mar
mece su soledad como una dueña
y no se estremece.
La luz del mar tiene la importancia
y el movimiento de su ánimo, de su alma.
El viento suena alrededor
de la mujer
y la despierta:
ahora se trata de la playa sin luz, una mujer,
el sol caído, el sonido del mar,
carpas levantadas,
el viento que lo da vuelta
todo.


Irene Gruss

dimecres, 9 de febrer del 2011


De quan ens mirem

*
Cada volta que ens mirem
ho fem
amb ulls humits de gossos panteixants
et propose
deixar ja el ljenguatge de signes
Assaltar les fronteres
avançar les ales de la llibertat
com gats muntesos
arrapant-nos
llepant-nos
acaronant al capdavall les nostres geografies


Poema de Marisol Briones traduït al català per Pere Bessó


*****

DE CUANDO NOS MIRAMOS

Cada vez que nos miramos
lo hacemos
con ojos húmedos de perros jadeantes
te propongo
dejar ya el lenguaje de signos
Asaltar las fronteras
avanzar las alas de la libertad
como gatos montunos
arañándonos
lamiéndonos
acariciando por fin nuestras geografías.


Marisol Briones

dilluns, 7 de febrer del 2011


Oller en dansa d'espines flors

*
el llindar
mastega
la seua pressa,
la seua jornada,
abraça un plomall
llavors
obri el sol
amb els seus ulls
i devora el fred de centenars de mans.

no hi ha més llengua,
que la seua
ni batalles que el seu mateix cant
que és el mateix cant de confins
aquelles que deixaren de repicar la campana
la nit que te n'anares.

al llindar
degluteix
el camí agrest
als peus del destí
i en aqueix equilibri
circundes un estiu


Poema de Gloria Dávila Espinoza traduït al català per Pere Bessó


*****

ALFARERO EN DANZA DE ESPINAS FLORES

el umbral
mastica
su prisa,
su jornada,
abraza un penacho
entonces
abre el sol
con sus ojos
y devora el frío de cientos de manos.

no hay más lengua,
que la suya
ni batallas que su propio canto
que es el mismo canto de confines
aquellas que dejaron de tañer la campana
la noche que te fuiste.

en el umbral
degluta
el agreste camino
a los pies del destino
y en ese equilibrio
circundas un verano


Gloria Dávila Espinoza

diumenge, 6 de febrer del 2011


Galata kulesi

*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse


Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

GALATA KULESI

Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse


Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010

diumenge, 23 de gener del 2011


Evolució

*
En aquesta llengua que parle,
qui sóc?
qui és ma mare?

La mare creix al meu úter,
busca la meua falda;
és la mateixa que alimenta el meu somni.

Tin cura d'aquest somni ventre etern.
Somie una llengua viva que parle del cel
en què puga dir-te:
mare.

Et cride ara
en la meua llengua materna.
Escriptura teua sóc,
verb del teu dolor.

T'escolte,
Bategues.
Aqueixa és la teua llengua primera.

Amb el meu silenci
t'ompli fins a eixamplar-te.
Et fas transparent,
crides quan deixes passar la llum.

Et veig
resplendent i possessa.

Dóna'm, mare, aqueixa paraula
que no entenga.


Poema de Angye Gaona traduït al català per Pere Bessó


*****

EVOLUCIÓN

En esta lengua que hablo,
¿quién soy?,
¿quién es mi madre?

La madre crece en mi útero,
busca mi regazo;
es la misma que alimenta mi sueño.

Cuídame este sueño vientre eterno.
Sueño una lengua viva que hable del cielo
en la que pueda decirte:
madre.

Te nombro ahora
en mi lengua materna.
Escritura tuya soy,
verbo de tu dolor.

Te oigo,
Palpitas.
Esa es tu lengua primera.

Con mi silencio
te lleno hasta ensancharte.
Te haces transparente,
gritas cuando dejas pasar luz.

Te veo,
resplandeciente y posesa.

Dame, madre, esa palabra
que no entienda.


Angye Gaona

diumenge, 16 de gener del 2011


Hora prima

*
He arrapat el teu nom en la pell dels xiprers
i han sagnat saba de milers d’anys.

Somia’m en la cerúlia obaga
de les palmeres d’alabastre,
ben a prop del taronger que bressola,
indistint, tarongina i teuladins;
a vora de la font per on l’Eternitat
goteja en humil bombolleig.

Guarda’m en aquest màgic barralet de besllum zafiral,
perquè la cicatriu del temps no puga
mudar-me els llavis d’espera dolcíssima.


Poema de María Teresa Bravo Bañón traduït al català per Pere Bessó


*****

HORA PRIMA

He arañado tu nombre en la piel de los cipreses
y han sangrado savia de mil años.

Suéñame en la umbría cerúlea
de las palmeras de alabastro,
muy cerca del naranjo que mece,
indistinto, azahares y gorriones;
al borde de la fuente por donde la Eternidad
gotea en humilde burbujeo.

Guárdame en esta mágica redoma de luz zafiral,
para que la cicatriz del tiempo no pueda
mutarme los labios de dulcísima espera.


María Teresa Bravo Bañón

dilluns, 10 de gener del 2011


Visions d'infantesa

*
La lluna al seu cau solitari
em presenta els codis del món
en un mar ornat de robins
i pluja somorgollada en l' oblit.

Els brufols de la nit
en les seues branques vigilen l'ambient,
amb sons híbrids del numen
i silencis desencaminats entre els arbres.

Un nuvolet de música sagrada
dormisqueja en la penombra misteriosa,
quan tot es nega en el crepuscle.

L'aigua és rebel·lia en l'enigma
en un calze d'instint
amb les visions d'infantesa en el record.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

VISIONES DE INFANCIA

La luna en su guarida solitaria
me presenta los códigos del mundo
en un mar ataviado con rubíes
y lluvia sumergida en el olvido.

Los búhos de la noche
en sus ramas vigilan el ambiente,
con los sonidos híbridos del numen
y el silencio extraviado entre los árboles.

Una nube de música sagrada
dormita en la penumbra misteriosa,
cuando todo se anega en el crepúsculo.

El agua se rebela en el enigma
en un cáliz de instinto
con visiones de infancia en el recuerdo.


Ana Muela Sopeña

Gener

*
Oh, Déu meu, s’obre,
l’instant consagra
la rosa en l’aire
petiteta i sencera
És boca entreoberta
d’un pàl·lid ambre
de bella innomenable
Polvoritzar-se? No,
només lliurar-se
i tornar-nos la rosa


Poema de Diana Bellessi traduït al català per Pere Bessó


*****

ENERO

Dios mío, se abre,
el instante consagra
la rosa en el aire
pequeña y perfecta
Es boca entreabierta
de un pálido ámbar
de bella innombrable
¿Pulverizarse? No,
tan sólo entregarse
Volvernos la rosa


Diana Bellessi

Reincidència

*
Que com és el desig?

És humid, còncau i convex…
És la pell que es banya de sal

I la meua boca que té el teu sabor
És un xocar amb plaer els nostres cossos

A voltes girant-te l'esquena o en mirar-me nua en les teues ninetes
Encís d'ànsies de tindre't i no deixar-te marxar
Reincidència que ens lliga i gaudeix al nostre llit
Un encontre i desencontre àvid
No em farte de tindre't
De provar la nostra humitat i obrir el meu cos
Del plaer del teu alé
Dels teus llavis que em torben
Així, lúbrica, després de refregar-nos

Ocorre l'encant d'allargar el temps de les nostres carícies
Pell a pell arribem al goig perfecte
A què ens lliurem i en què reincidim

El gaudi atàvic... que és còncau i convex.


Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó


*****

REINCIDENCIA

¿Qué cómo es el deseo?

Es húmedo, cóncavo y convexo…
Es la piel que se baña de sal

Y mi boca que tiene tu sabor
Es un chocar con placer nuestros cuerpos

A veces dándote la espalda o al mirarme desnuda en tus pupilas
Embrujo de ansias por tenerte y no dejarte ir
Reincidencia que nos ata y se place en nuestro lecho
Un encuentro y desencuentro ávido
No me sacio de tenerte
De probar nuestra humedad y abrir mi cuerpo
Del placer de tu aliento
De tus labios que me turban
Así, lúbrica, después de frotarnos

Sucede el embrujo de alargar el tiempo de nuestras caricias
Piel a piel llegamos al disfrute perfecto
Al que nos entregamos y en el que reincidimos

El goce atávico... que es cóncavo y convexo.


Leticia Garriga

divendres, 7 de gener del 2011


Cara d'ocell

*
Cara d’ocell
m’agrades

et veig al bell mig dels meus llençols
joiós
mossegant-me els pits


Poema de Libeslay Bermúdez traduït al català per Pere Bessó
(Insectes en el Paradís, 1997)


*****

CARA DE PÁJARO

Cara de pájaro
me gustas

te veo entre mis sábanas
gozoso
mordisqueando mis pechos


Libeslay Bermúdez
(Insectos en el Paraíso, 1997)

En el principi

*
En el principi
no hi hagué cap paraula.
Gota de pluja
que commogué
l’estany.

Roca fosa
a foc lent.
Frec d’estrelles
Es féu la llum
fórem u.


Poema de Violeta Pujols traduït al català per Pere Bessó


*****

EN EL PRINCIPIO

En el principio
no hubo palabra.
Gota de lluvia
que conmovió
el estanque.

Roca fundida
a fuego lento.
Roce de estrellas
se hizo la luz
fuimos uno.


Violeta Pujols

El bes

*
1

la boca és una gota d’aigua
la llengua és una esponja


2

m’incliní a besar el tronc d’un plàtan
ell cridanerament baixà els ulls
la vida és deslligar dos nus

la seua traça en la meua boca
és terra llaurada
duent el meu so com a conclusió


Poema de Hilal Karahan traduït al català per Pere Bessó
(de Autodiccionari-sumari de un dia)


*****

ÖPÜŞ


1

ağız bir damla su
dil sünger


2

eğildim, bir çınarın gövdesini öptüm
gürültüyle indirdi gözlerini
yaşamın çözüldüğü iki düğüm

ağzımda izi
sürülmüş toprak
sesimi hüküm gibi taşıyorum


Hilal Karahan


*****

THE KISS

1

mouth is a drop of water
tongue is a sponge


2

i bended to kiss the bole of a plane tree
he loudly lowered his eyes
two knots, life is untied

his trace in my mouth
is a plowed ground
carrying my sound as a conclusion


(de Self dictionary-summary of one day)
Hilal Karahan

diumenge, 2 de gener del 2011


Retorn al protonucli

*
Esquinçar les entreteles com s’esquinça
pell d’arpegi mut… Trencar el full
segons abans de morir....Després, la nuesa
i el calci solitari dels arbres
quan dibuixen
l’intrínsec ingredient del silenci,
aqueix punt equidistant de la desolació de l’ambre
o del zenit axial de la fractura. També la desmemòria
en l’oblit simfònic que significa l’hivern
en agostar les venes, la seua hemorràgia.
Ja no espere el desbordament de la consciència
ni el testimoni del crepuscle
com a premonició d’aqueix després en els gradients.
Tampoc, l’àmfora fenícia
En la seua travessia lunar d'escullera.
És la fi del diccionari aquell d’Ítaques,
Filat a poc a poc en la meiosi. Alguna vegada la ruïna
hauria de deshabitar l’univers
desencriptant jeroglífics per a encefalograma pla.
Confesse, tanmateix, el dolor dels epígrafs
En la seua davallada abissal cap a l’ombria,
i la resistència extrasistòlica, a la negació del jo.
Sembla que retorne al protonucli d’aqueixa estrella
que un dia, en lloguer, fixà la meua residència,
i desencaminar els passos, tot deixant el llavi imprés
en l’os innominat dels troncs
com aroma a evaporar-se
en la seua ardent explicació de l’energia fosca.
Tal volta, l’últim disseny d’una ganyota extinta
obrint nous horitzons per a una altra radiofreqüència.


Poema de Pilar Iglesias de la Torre traduït al català per Pere Bessó


*****

REGRESO AL PROTONÚCLEO

Rasgar las entretelas como se rasga,
piel de arpegio mudo....Romper el folio
segundos antes de morir....Después, la desnudez
y el calcio solitario de los árboles
cuando dibujan
el intrínseco ingrediente del silencio,
ese punto equidistante de la desolación del ámbar
o del cenit axial de la fractura. También la desmemoria
en el olvido sinfónico que significa el invierno
al agostar las venas, su hemorragia.
Ya no espero el desbordarse la conciencia
ni el testimonio del crepúsculo
como premonición de ese después en los gradientes.
Tampoco, el ánfora fenicia
en su travesía lunar de rompeolas.
Es el final del diccionario aquél de Ítacas,
hilado poco a poco, en la meiosis. Alguna vez la ruina,
habría de deshabitar el universo
desencriptando jeroglíficos, para encefalograma plano.
Confieso, sin embargo, el dolor de los epígrafes
en su descenso abisal hacia la umbría,
y la resistencia extrasistólica, a la negación del yo.
Me parece regresar, al protonúcleo de esa estrella
que un día, en alquiler, fijó mi residencia,
y desandar los pasos, dejando el labio impreso
en el hueso innominado de los troncos
como aroma a evaporarse,
en su ardiente explicación, de la energía oscura.
Acaso, el último diseño, de una mueca extinta
abriendo nuevos horizontes, para otra radiofrecuencia.


Pilar Iglesias de la Torre

8

*
Si la mà sosté els mugrons
que algú ha mutilat

si traspunten caps de déus lunars
i mentiders
en el cos arrupit
entre les vísceres adolorides
i famolenques

si es prova de mirar
cap al ponent
encara que estiguen buits els ulls
com els cranis grocs
com els babols

si les dents
si el gest és implorar

si hi ha olor a pedra
a basalt
si hem quadriculat els ventres
com un estigma

si res no perdura
en l'infinit calze de la nit

si l'innocent dorm
la condemna perpètua de la seua por

llavors és probable
que el jugador de daus

bategue les tenebres tanmateix
com un botxí insomne


Poema d'Ana Gillot traduït al català per Pere Bessó


*****

8

Si la mano sostiene los pezones
que alguien ha mutilado

si asoman cabezas de dioses lunares
y mentirosos
en el cuerpo encogido
entre las vísceras doloridas
y hambrientas

si se intenta mirar
hacia el poniente
aunque estén huecos los ojos
como los cráneos amarillos
como las amapolas

si los dientes
si el gesto es implorar

si hay olor a piedra
a basalto
si hemos cuadriculado los vientres
como un estigma

si nada perdura
en el infinito cáliz de la noche

si el inocente duerme
la condena perpetua de su miedo

Entonces es probable
que el que juega a los dados

palpite las tinieblas
como un verdugo insomne sin embargo


Ana Gillot
[de Mientras duerme el inocente]

La teixedora de poemes

*
Bandejada de l'espai
en aquest buit obert en el so
d'una pàgina en blanc:

Jo sóc la que construeix
nius de vent
al dalt d'un abís.


Poema de Cristina Berbari traduït al català per Pere Bessó


*****

LA TEJEDORA DE POEMAS

Desterrada del espacio
en este hueco abierto en el sonido
de una página en blanco:

Yo soy la que construye
nidos de viento
sobre un abismo.


Cristina Berbari

Senyora solitud

*
Com flor dreçada
entre pastures i vents
huracanats vents centrífugs
força que assota i creu véncer.
En la ingènua mancança de riures
manté aqueixa bellesa que ignora.
Se sap blau el seu recorregut d’idiomes
blaus les seues raons i motius
blau camina la seua soledat al seu costat.
La seua soledat agafada com siamesa.
No hi ha convit
no hi ha acompanyament
no existeix melodia, ni record cert
ni d’afany assenyat.
I es fractura per dins
Es fa miques d’espasmes.
És més rara que el temps
és una campana de carilló
sense badall
repicant en el silenci del capvespre.
Porta un tumor de records tristos
en la seua desmemòria de flor íngrima
com en un desert planyívol.
Continúa aqueix camí seu
fins a la fi i al dellà
fins als demà on la pàl·lida brisa
detinga el seu plany.
Seran algun dia, la seua vasta mirada
les seues ombres mutants
un després
i tot serà com sempre
un tot ben llunyà
un tot com si mai de la vida no haguera pertangut.


Poema d'Antonietta Valentina traduït al català per Pere Bessó


*****

SEÑORA SOLEDAD

Como flor erguida
entre pastizales y vientos
huracanados vientos centrífugos
fuerza que azota y cree vencer.
En la ingenua carestía de risas
mantiene esa belleza que ignora.
Se sabe azul su recorrido de idiomas
azules sus razones y motivos
azul camina su soledad junto a ella.
Su soledad asida como siamesa.
No hay convite
no hay acompañamiento
no existe melodía, ni recuerdo cierto
ni de acertado afán.
Y se fractura por dentro
se hace de añicos de espasmos.
Es más rara que el tiempo
es una campana de carillón
sin badajo
tañendo en el silencio del ocaso.
Lleva un tumor de recuerdos tristes
en su desmemoria de flor íngrima
como en un desierto lastimero.
Continúa ese camino suyo
hasta el fin y más allá
hasta los mañanas donde la pálida brisa
detenga su llanto.
Serán algún día, su vasta mirada
sus sombras mutantes
un después
y todo será como siempre
un todo muy lejano
un todo como si no hubiere jamás pertenecido.


Antonietta Valentina

dijous, 30 de desembre del 2010


Com són

*
Són humides les nits
i hi ha un olor a dol i a vèrgens impures,
i hi ha un olor a set i a soledat.

I hi ha una flama morta
que s'extingeix
amb dolorós encís cendrós
en aqueixes nits humides d'hivern.

La flama d'un avís
que empenta per sorpresa a l'al·ludit
que no sap què fer,
que no respon
i que es queda romput en el seu desig,
en la seua respiració entretallada,
i deixa desballestat
el seu solc delator i la seua alegria.

I hi ha un suor lasciu
que s'esmuny en els cossos
quan s'activen fils amagats
i ascendeixen i descendeixen
en l'aire nocturn.
Per això es defugen i es freguen,
per això s'amunteguen
i acompasen els seus actes
en un desordenat protocol
d'incitació tèrbola.

Són així les condemnes
dels qui no se senten condemnats
després d'haver pactat
amb les complicitats del fàstic.

I aqueix batec mullat que resta esbargit
dóna forma a la il·lusió,
al delicat llast que es mostra
quan en mirar enrere
s'encén el matí sorprés
infiltrant-se blanc en la negror
tènue de les hores passades,
aquelles que s'esberlaren
a la vora del foc assedegat dels llavis
que mai
no tornaran a compartir-se.


Poema de Julián Borao traduït al català per Pere Bessó


*****

CÓMO SON

Son húmedas las noches
y hay un olor a duelo y a vírgenes impuras,
y hay un olor a sed y a soledad.

Y hay una llama muerta
que se extingue
con doloroso encanto ceniciento
en esas noches húmedas de invierno.

La llama de un aviso
que empuja por sorpresa al aludido
que no sabe qué hacer,
que no responde
y que se queda roto en su deseo,
en su respiración entrecortada,
dejando desquiciada
su estela delatora y su alegría.

Y hay un sudor lascivo
que resbala en los cuerpos
cuando se activan hilos escondidos
y ascienden y descienden
en el aire nocturno.
Por eso se sortean y se rozan,
por eso se amontonan
y acompasan sus actos
en un desordenado protocolo
de turbia incitación.

Son así las condenas
de quienes no se sienten condenados
después de haber pactado
con las complicidades del hastío.

Y ese mojado pálpito que queda derramado
da forma a la ilusión,
al delicado poso que se muestra
cuando al mirar atrás
se enciende la mañana sorprendida
infiltrándose blanca en la negrura
tenue de las horas pasadas,
las que se quebrantaron
junto al sediento fuego de los labios
que nunca
volverán a compartirse.


Julián Borao

El pany roig, cabaret

*
T'he acompanyat de bell nou
al lloc on es guarden les petites,
formoses prostitutes.
Allí caminen suaus
o s'acomoden en les cadires, quietes
com núvies nues. Algunes ballen
només per al ball.
Totes -menys una-, es lleven la set
mullant-se la llengua amb gel i perquè temen
l'absència de la llum.
T'he acompanyat -deia- de bell nou i he mirat
pels teus ulls. Així, viu la forma de les mans,
el seu moure's damunt de les pells sedoses, fortes,
d'aus. I viu les paraules
pel cos proper, avisaves "cap a on",
cap a on.
Però dues noves paraules: "estimat meu",
caigueren al rostre desemparat de la jove que,
anònima, obrí els ulls fins a mi.
Com deixar de contemplar-la, ara pels meus ulls?
La seua fragilitat de filla retornà la meua carícia a aqueixa
geografia,
quasi temps, on els pamflets de la història anuncien,
a crits de llampecs, la desraó, els saqueigs.
Propers, finalment, en la completa foscor, fórem
entre sons lleus i feliços.
Ens havíem dormit? O això fa igual?
En el silenci, en l'estirar-se mateix del matí,
s'anotà: "Apaivaguem la nostra soledat".


Poema de Susana Szwarc traduït al català per Pere Bessó


*****

EL PAÑO ROJO, CABARET

Te he acompañado nuevamente
al lugar donde se guardan las pequeñas,
hermosas prostitutas.
Allí caminan suaves
o se acomodan en las sillas, quietas
como novias desnudas. Algunas bailan
sólo para el baile.
Todas -menos una-, se quitan la sed
mojando su lengua con hielo y por que temen
la ausencia de la luz.
Decía, te he acompañado nuevamente y he mirado
por tus ojos. Así, vi la forma de las manos,
su moverse sobre las pieles sedosas, fuertes,
de aves. Y vi las palabras
por el cuerpo cercano, avisabas "hacia donde",
hacia dónde.
Pero dos nuevas palabras: "mi amor",
cayeron en el rostro desamparado de la joven que,
anónima, abrió los ojos hasta mí.
¡Cómo dejar de contemplarla, ahora por mis ojos?
Su fragilidad de hija retornó mi caricia a esa geografía,
casi tiempo, donde los panfletos de la historia anuncian,
a gritos de relámpagos, el sin sentido, los saqueos.
Próximos, por fin, en la completa oscuridad, fuimos,
entre sonidos leves y felices.
¿Nos habíamos dormido? ¿O eso no importa?
En el silencio, en el estirarse mismo de la mañana,
se anotó: "Apaciguamos nuestra soledad".


Susana Szwarc

VIII

*
a l’hora justa
es despullarà
la set / els vestits / les il·lusions
i
es dormirà
però el seu somni correrà pels teulats
mormolant amor violentament.


Poema de Silvia Loustau traduït al català per Pere Bessó


*****

VIII

a la hora justa
se quitará
la sed / los vestidos / la ilusiones
y
se dormirá
pero su sueño correrá por los tejados
murmurando amor violentamente.


Silvia Loustau

dimecres, 29 de desembre del 2010


Origen

*
Pedra germinal
geometria pura

Miradors astrals
albiren
la intempèrie
damunt del ponent fugitiu.

La paraula dels inquisidors
m'allunyarà de tu?


Poema d'Elsa Tenca Mariani traduït al català per Pere Bessó


*****

ORIGEN

Piedra germinal
pura geometría

Miradores astrales
vislumbran
la intemperie
sobre el poniente fugitivo.

¿La palabra de los inquisidores
me alejarán de ti?


Elsa Tenca Mariani

El jardí de les estelícies

*
Després de la pluja atalaià l’horitzó
barallà mel i llorer remugà les seues paraules santes
la néta s’agrunsava absent damunt del tronc d’un fals pebrer
aprendrà prompte es digué la vella
(Cap jardí no és perfecte sense la seua dosi de mort)


Poema de Marisa Negri traduït al català per Pere Bessó


*****

EL JARDÍN DE LAS ESTRELICIAS

Después de la lluvia oteó el horizonte
mezcló miel y laurel rumió sus palabras santas
la nieta se hamacaba ausente sobre el tronco de un aguaribay
aprenderá pronto se dijo la vieja
(Ningún jardín es perfecto sin su dosis de muerte)


Marisa Negri

Visita a mitja vesprada

*
Eixiràs d’un vell somni
exhaurit per ràbies i brogits.
Serà l’hora del desbordament solar,
aqueixa que esbargeix grapats d’opi
en l’espés aixarop de l’oníric.
Hi haurà una letargia cúrcuma,
un vertigen de safrans.
L’aire arrossegarà el seu robatge
de dura trama, i agulles de cap enceses:
de sobte, algú creuarà en silenci,
travessarà davant dels grifs,
bell com una cariàtide
emergint de l’oceà,
caminarà alegre i anirà descalç
damunt de les pises de blaus vius,
l’infern entreobrirà la seua porta,
La serpent del suor buscarà unes altres senderes.


Poema de Wilma Borchers traduït al català per Pere Bessó


*****

VISITA A MEDIA TARDE

Saldrás de un viejo sueño
gastado por rabias y rugidos.
Será la hora del desborde solar,
esa que esparce puñados de opio
en el espeso jarabe de lo onírico.
Habrá un letargo cúrcuma,
un vértigo de azafranes.
El aire arrastrará su ropaje
de dura trama, y alfileres encendidos:
de pronto, alguien cruzará en silencio,
atravesará frente a los grifos,
bello como una cariátide
emergiendo del océano,
caminará alegre e irá descalzo
sobre las lozas de azules vivos,
el infierno entreabrirá su puerta,
La serpiente del sudor buscará otros senderos.


Wilma Borchers

Mar cantat

*
En la riba d’aqueix
mar cantat
resten dues plomes
l’una de pardela
l’altra de garsa blanca
traços d’aqueix amor
tan simple/tan continu
tan de lluita/tan animal
fe de dues criautures
que donen al món
resposta fidel al desig
de faula irresistible.


Poema de Julia del Prado traduït al català per Pere Bessó


*****

MAR CANTADO

Mar cantado
En la orilla de ese
mar cantado
quedan dos plumas
una de pardela
otra de garza blanca
trazos de ese amor
tan simple/tan continuo
tan lucha/tan animal
fe de dos criaturas
que dan al mundo
fiel respuesta al deseo
de fábula irresistible.


Julia del Prado

dilluns, 27 de desembre del 2010


Calíope

*
Hi ha un cansament de lluernes
en la foscor,
un ritual d'enyoraments
busca desxifrar els signes
de l'ahir;
em desinquieten les nits
les sestes
les pluges…
Afine el silenci
alce el punxó
i ratlle el teu nom
-damunt d'una fusta–


Poema de Betty Badaui traduït al català per Pere Bessó


*****

CALÍOPE

Hay un cansancio de luciérnagas
en la oscuridad,
un ritual de añoranzas
busca descifrar los signos
del ayer;
me inquietan las noches
las siestas
las lluvias…
Afino el silencio
levanto el punzón
y rayo tu nombre
-sobre una madera–


Betty Badaui

Dead sea

*
Mar Mort

Que s'allibere el somni delirant pel sol
Mentre l'ànima es perd al desert

Perquè la carn mor

en cada bocí de mar


Poema de Vanda Paz traduït al català per Pere Bessó


*****

DEAD SEA

Mar Muerto

Que se libere el sueño delirante por el sol
Mientras el alma se pierde en el desierto

Porque la carne muere

en cada pedazo de mar


Vanda Paz


*****

DEAD SEA

Mar Morto

Que se liberte o sonho delirante pelo sol
Enquanto a alma se perde no deserto

Porque a carne morre

em cada pedaço de mar


Vanda Paz

dijous, 23 de desembre del 2010


Tot paisatge té el teu suny

*
No resten carrers
que no haja caminat
amb la teua ombra
ni hores ni minuts

Cada lloc
motlura les teues mans
i va pintant temps
dels teus ulls

En cada flor
cornisa
mur
en les paraules
que creixen
en silenci

Et recupere


Poema de Susana Siveau traduït al català per Pere Bessó


*****

TODO PAISAJE TIENE TU CEÑO

No quedan calles
que no haya caminado
con tu sombra
ni horas ni minutos

Cada lugar
moldea tus manos
y va pintando tiempo
de tus ojos

En cada flor
cornisa
muro
en las palabras
que crecen
en silencio

te recupero


Susana Siveau
del llibre Noche estrellada (2002)

Corall

*
T’estime el que cobreix el mar la terra
el sobrevol del teu cos
l’ala mesquina de la teua costella,
la dolça, la perfecta, la invisible,
la que traça el meu pit i em tempera.
Et vull al meu llençol, així, estesa.
sé que no sóc primavera
ni oronella fa estiu al meu cos,
puc donar-te el meu negre plomatge
en una platja sense empremtes.
Et donaré totes les nits del temps
un riu que pot llepar el seu llit al teu cos.
La meua gota fràgil del seré que ja olore,
el meu mugró, el meu maluc,
els nius de la meua existència.
No et preocupes dels silenciosos camins
Continua aletejant damunt dels meus cels,
Besa els meus trèmuls vaivens,
les ales del vent,
car et demane i desespere, perquè
la teua veu tradueix des del meu pèl
fins als meus peus
un corall
i
t’espera davall d’un oceà.


Poema d'Ana Rosa Bustamante traduït al català per Pere Bessó


*****

CORAL

Te amo lo que cubre el mar la tierra
el sobrevuelo de tu cuerpo
el ala mezquina de tu costilla,
la dulce, la perfecta, la invisible,
la que traza mi pecho y me tempera.
Te quiero en mi sábana, así, extensa.
sé que no soy primavera
ni golondrina hace verano en mi cuerpo,
puedo darte mi negro plumaje
en una playa sin huellas.
Te daré todas las noches del tiempo
un río que puede lamer su cauce en tu cuerpo.
Mi gota frágil del sereno que ya huelo,
mi pezón, mi cadera,
los nidos de mi existencia.
No te preocupes de los silenciosos caminos

sigue aleando sobre mis cielos,
besa mis trémulos vaivenes,
las alas del viento,
pues te pido y desespero, porque
tu voz traduce desde mi pelo hasta mis pies
un coral
y
te espera bajo un océano


Ana Rosa Bustamante

dimecres, 22 de desembre del 2010


Jo tem

*
A aqueixa nit és a la que tinc por...
“La Nit Fosca”.

Nit de dol
La no-allunada
Mancada d'un astre-lluentor
i els seus collars d'estrelles.
La sense-cap-soroll
Nit callada
On no canta el grill
ni s'estremeix la fulla.
La nit quieta
(no respirada)
L'aclaparant
La inclement
L'asfixiant
La sense-cap-nom
que definesca ben bé el meu espant.
Sumida en ella
(la del meu plor)
JO, la teua dement,
la delirant eternament per les teues hores,
“poeta-expressa”
per a l'antull de cantar-te a tu...
Com faré aleshores per a abastar-te amb la meua paraula?


Poema d'Amanda Espejo traduït al català per Pere Bessó


*****

YO TEMO

A esa noche es la que temo...
“La Noche Oscura”.

Noche enlutada
La no-enlunada
Carente de un astro-brillo
y sus collares de estrellas.
La sin-un-ruido
Noche callada
Donde no canta el grillo
ni se estremece la hoja.
La noche quieta
(no respirada)
La agobiante
La inclemente
La asfixiante
La sin-un-nombre
que bien defina mi espanto.
Sumida en ella
(la de mi llanto)
YO, tu demente,
la eternamente por tus horas delirante,
“poeta-expresa”
para el antojo de a ti cantarte...
¿Cómo haré entonces para alcanzarte con mi palabra?


Amanda Espejo

Ginkgo Biloba

*
Verdes les teues fulles
fins que
acomiades l’estiu.
Regalant fines llàmines d’or
a la terra que té cura dels teus arrels,
on
graciosament
juguen amb remolins de vent
les partícules dels comiats.


Poema de Norma Prada traduït al català per Pere Bessó


*****

GINKGO BILOBA

Verdes tus hojas
hasta que
despides el verano.
Regalando finas láminas de oro
a la tierra que cuida tus raíces,
donde,
graciosamente
juegan con remolinos de viento
las partículas de los adioses.


Norma Prada

Tardor

*
digué que no era tard
encara
i ho digué amb set
amb el cos de tardor i algun plec a la boca
amb el celest buscant algun espill
amb una breu nota d'ombra i d'innocència
i una mica de por
oculta en la tremolor de la mordassa

digué que no era tard
i el creguí
encara que de les paraules.. de temps en temps.. caigués alguna pedra
encara que de les paraules.. de temps en temps.. s'abocàs la gàbia
encara que la copa buida
però

estigués deserta.


Poema de Graciela Bucci traduït al català per Pere Bessó


*****

OTOÑO

dijo que no era tarde
todavía
y lo dijo con sed
con el cuerpo de otoño y algún pliegue en la boca
con el celeste buscando algún espejo
con una breve nota de sombra y de inocencia
y algo de miedo
oculto en el temblor de la mordaza

dijo que no era tarde
y le creí
aunque de las palabras.. cada tanto .. cayera alguna piedra
aunque de las palabras.. cada tanto.. se asomara la jaula
aunque la copa vacía
sin embargo

estuviera desierta.


Graciela Bucci

dimarts, 21 de desembre del 2010


Home navalla

*
Els seus dits
talls en la nit
en nit del meu cos
que afonen en la foscor
el crit.


Poema de Fanny G Jaretón traduït al català per Pere Bessó


*****

HOMBRE NAVAJA

Sus dedos
tajos en la noche
en noche de mi cuerpo
que ahondan en la oscuridad
el grito.


Fanny G Jaretón

Clausura de luxúria

*
El desig
procura arxipèlags vius,
desmesura radiant, verdor,
sang amazona.

I només troba fúria engabiada.
Cuixes abandonades
sense salari d’escuma.


Poema de Ana Emilia Lahitte traduït al català per Pere Bessó


*****

CLAUSURA DE LUJURIA

El deseo
procura archipiélagos vivos,
desmesura radiante, verdor,
sangre amazona.

Y sólo encuentra enjaulada furia.
Muslos abandonados
sin salario de espuma.


Ana Emilia Lahitte

dilluns, 20 de desembre del 2010


Hi hagué un viatge

*
Hi hagué un viatge
llarg i profund
a la terra de la meua infantesa
és a dir
al meu mateix cor

com filigranes
cauen palafits
en copa de cristall

al meu beuratge
cauen volcans i llacs
amics, xiuxiueigs
múltiples paraules
silencis, gestos
pomes

bec a espaiet
poció tan delicada
creixen gira-sols
al meu ventre
i els meus ulls
enmig de la neu


Poema de Isabel Lipthay traduït al català per Pere Bessó


*****

HUBO UN VIAJE

Hubo un viaje
largo y profundo
a la tierra de mi niñez
es decir
a mi propio corazón

como filigranas
caen palafitos
en copa de cristal

en mi brebaje
caen volcanes y lagos
amigos, susurros
múltiples palabras
silencios, gestos
manzanas

bebo suavemente
poción tan delicada
crecen girasoles
en mi vientre
y mis ojos
en medio de la nieve


Isabel Lipthay
(“Curiosas plantas/Seltsame Pflanzen”, Unrast Verlag, Alemania, 1995)

Les amigues

*
Discretíssimes
tingueren la gosadia de morir
sense avisar-me.
Partiren.
I a mi a pur spleen de primavera
mirada esbiaixada des d’un bar
aquesta llàgrima em conté
i al seu toc de café
aflora un pomell
de caretes sorpreses
que contemplen, se n’apiaden.

Marcida, ja no hi ha xerrada per a vós.


Poema de Michou Pourtalé traduït al català per Pere Bessó


*****

LAS AMIGAS

Muy discretas
tuvieron la osadía de morir
sin avisarme.
Partieron.
Y a mí a puro spleen de primavera
mirada oblicua desde un bar
esta lágrima me contiene
y en su toque de café
aflora un ramillete
de caritas asombradas
que contemplan, se apiadan.

Mustia, ya no hay charla para vos.


Michou Pourtalé

diumenge, 19 de desembre del 2010


Juguem Al bosc

*
Juguem Al bosc
si la bèstia no hi és.

Si el llop hi és
juguem a amagar-nos.

Si et troben
jugaràs a la taca de sang.

Encara que la sang no veges
jugant a la gallineta cega.

Si rius, amb la bena als teus ulls
aniràs a la ronda de Sant Miquel.

Allí a la caserna oblidaràs
adreces, nom d’amics
i perdràs el penjat.

Una senyoreta de Sant Nicolau,
que sap téixer, que sap brodar
no vol obrir la porta per a anar a jugar.
Inquieta espera que tornes,
però en el sambori arribares al cel.


Poema de Gustavo Tisocco traduït al català per Pere Bessó


*****

JUGUEMOS EN EL BOSQUE

Juguemos en el bosque
si la bestia no está.

Si el lobo está
juguemos a la escondida.

Si te encuentran
jugarás a la mancha de sangre.

Aunque la sangre no veas
jugando al gallito ciego.

Si ríes, con la venda en tus ojos
irás a la ronda de San Miguel.

Allá en el cuartel olvidarás
direcciones, nombre de amigos
y perderás al ahorcado.

Una señorita de San Nicolás,
que sabe tejer, que sabe bordar
no quiere abrir la puerta para ir jugar.
Inquieta espera que regreses,
pero en la rayuela llegaste al cielo.


Gustavo Tisocco
Del libro “Entre soles y sombras”

Haiku

*
Llis, suau el seu ventre,
una altra Eva que somriu.
La meua nissaga!


Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó


*****

Una Eva sonriente
terso su suave vientre
¡Mi descendiente!


Leticia Garriga

dissabte, 18 de desembre del 2010


Violetes al meu cos

*
Quan declinen les carícies
desperten els meus abismes
En un dol obstinat
retornen els senyals
aqueixa irradiació agosarada

Quan declinen les carícies
el vent s’ompli d’ulleres
i udolen
les violetes al meu cos


Poema d'Elisa Dejistani traduït al català per Pere Bessó


*****

VIOLETAS EN MI CUERPO

Cuando declinan las caricias
despiertan mis abismos
En un duelo obstinado
regresan las señales
esa irradiación atrevida

Cuando declinan las caricias
el viento se llena de ojeras
y aúllan
las violetas en mi cuerpo


Elisa Dejistani

divendres, 17 de desembre del 2010


Abismes irremeiables

*
…como si sólo azufre hubieran en mi pecho
encontrado mis dedos,
como si sólo úlceras, desnudez y vacío.
Una orfandad sin límite me descubre y denuncia.
JAIME LABASTIDA


Davall del rall dels peixos, el rellotge d’aigua jugant en l’abisme.
El crepuscle s’obri com un dard de cendra.
Abans jugava a les ales de l’oblit. Als àngels del somni.
Ara són irremeiables, greus, les ales de l’abisme.
Els dies que enlairen crits grossos. Els cansaments alçant-se
En les brases. Els temps sense reixats en les palpebres.
Sovint em toca engolir-me el greixum de la tristesa. Les estacions
Nocturnes de les portes tancades,
La por que produeixen els camins convertits en cementeris.
Passe tocant les dolgudes persianes de les meues palpebres: —la penombra
Ociosa que enfondeix
I travessa la demència de la meua esperança.
De vegades maleesc el ventall dels dies de la setmana: els diumenges
Nonats damunt de les pedres esbargides de les galtes.
Estranye ara els dies irreparables de la meua infantesa i les vetllades.
Camine enmig de l’estretor dels ràfecs i les lluernes:
Hi ha abismes que de sobte són més fervorosos com una finestra
Amb ocells i cerç.
Des de l’interior de la meua gola contemple la intempèrie. L’estatura
De la meua mateixa angoixa obrint-se en la sang.
La paraula cendra en comptes de greu és aguda en els meus ulls.
El seu escalpel és una eternitat al teulat. Un segle obrint la fullaraca,
Un tren per estacions invisibles.
Enfosqueix de dia i nit en el paraigües negre del cel.
Sempre es fa nit en la pols del meu pit.
Sempre els armaris es curullen de fotografies velles: —petrificada
Follia al meu mocador de llenguatges incerts, gepa de sal ensordida
Pel temps, pels portals sense quaderns.
Un dia no seré sinó el corc dels esquirols. L’unt filós
Del celler. L’aigua dormida de la meua mateixa demència.
Ací serà gris, el blau del pit. L’interior bramant com un bou
Sord, la buidesa galopant de les ombres.
Passada la tinta de les ombres, la història de l’abisme és el silenci
Amb aqueix riu de mosques com a turbant.
Cap a allò irremeiable, preferesc udolar a l’ensems d’un martell,
Clavant ofecs en la paret de la gola:
Testimoni al capdavall de cada vesprada cremada en els meus fracassos.
Cap calendari no pesa tant com la foscor dels taüts:
—Cap, certament, no perviu en balcons afonats, excepte la saliva
Cremada del desig en la història del crit.
Llevat d’aquesta impotència infinita dels ulls de deixar el cos:
En cada pàgina és múltiple el mirall. I aquesta pluja de terra
Ama finalment dels meus ossos…

Baratària, 03.X.2010


Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


*****

ABISMOS IRREMEDIABLES

…como si sólo azufre hubieran en mi pecho
encontrado mis dedos,
como si sólo úlceras, desnudez y vacío.
Una orfandad sin límite me descubre y denuncia.
JAIME LABASTIDA


Bajo la atarraya de los peces, el reloj de agua jugando en el abismo.
El crepúsculo se abre como un dardo de ceniza.
Antes jugaba a las alas del olvido. A los ángeles del sueño.
Ahora son irremediables, graves, las alas del abismo.
Los días que levantan gruesos gritos. Los cansancios alzándose
En las brasas. Los tiempos sin verjas en los párpados.
A menudo me toca tragar la mugre de la tristeza. Las estaciones
Nocturnas de las puertas cerradas,
El miedo que producen los caminos convertidos en cementerios.
Paso tocando las dolidas persianas de mis párpados: —la penumbra
Ociosa que ahonda
Y atraviesa la demencia de mi esperanza.
A veces maldigo el abanico de los días de la semana: los domingos
Nonatos sobre las piedras esparcidas de los pómulos.
Extraño ahora los días irreparables de mi infancia y los velorios.
Camino en medio de la estrechez de los aleros y los tragaluces:
Hay abismos que de pronto son más fervorosos como una ventana
Con pájaros y cierzo.
Desde el interior de mi garganta contemplo la intemperie. La estatura
De mi propia angustia abriéndose en la sangre.
La palabra ceniza en vez de grave es aguda en mis ojos.
Su escalpelo es una eternidad en el tejado. Un siglo abriendo la hojarasca,
Un tren por estaciones invisibles.
Oscurece de día y noche en el paraguas negro del cielo.
Siempre anochece en el polvo de mi pecho.
Siempre los armarios se colman de fotografías viejas: —petrificada
Locura en mi pañuelo de lenguajes inciertos, joroba de sal ensordecida
Por el tiempo, por los portales sin cuadernos.
Un día no seré sino la carcoma de las ardillas. El tizne filoso
Del tabanco. El agua dormida de mi propia demencia.
Ahí estará gris, el azul del pecho. El interior bramando como un toro
Sordo, la oquedad galopante de las sombras.
Pasada la tinta de las sombras, la historia del abismo es el silencio
Con ese río de moscas como turbante.
Hacia lo irremediable, prefiero aullar al unísono de un martillo,
Clavando ahogos en la pared de la garganta:
Testigo a fin de cuentas de cada tarde quemada en mis fracasos.
Ningún calendario pesa tanto como la oscuridad de los ataúdes:
—Ninguno, por cierto, pervive en balcones hundidos, salvo la saliva
Quemada del deseo en la historia del grito.
Salvo esta impotencia infinita de los ojos de dejar el cuerpo:
En cada página es múltiple el espejismo. Y esta lluvia de tierra
Dueña finalmente de mis huesos…

Barataria, 03.X.2010


André Cruchaga

Les teues paraules

*
Les teues paraules m’arriben amb cercles.

Sóc conscient d’ombres
que amenacen sense llum
l’animal alat que ens nodreix.

La soledat em fereix
al buit de l’ànima
ocult a la pell dels oceans,
al mar de la teua boca.

Espirals de pluja
m’acosten aqueixa llimba enmig dels arbres,
en un món d’espills.

Les hores ja no esperen,
el nostre somni ha abastat
l’arrel, el límit del vertigen.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

TUS PALABRAS

Tus palabras me llegan entre círculos.

Soy consciente de sombras
que amenazan sin luz
al animal alado que nos nutre.

La soledad me hiere
en el hueco del alma
oculto entre la piel de los océanos,
en el mar de tu boca.

Espirales de lluvia
me acercan a ese limbo entre los árboles,
en un mundo de espejos.

Las horas ya no esperan,
nuestro sueño ha llegado
a la raíz, al límite del vértigo.


Ana Muela Sopeña

Preferesc el de la siringa i el llorer

*
Només aquest nou enginy de la mecànica
que esbufega com un drac i desafia el neguit els dies de pluja,
l’antiga botiga d’herbes al carrer de Morvedre
i certs beuratges que tufen de la mitologia celta,
la bestiola de tres caps que gita raigs de sulfur
per les seues tres boques,
tres rotunds badalls que ens guarden contra l’androfòbia
de les noves amazones de la llum d’altra manera al barri del Carme.
Àdhuc la resplendent nit que convoca empra
el lent sollevament de la sang gruixa,
en comptes d’andròmines de porxo i de roses,
traces de l’inici amorós dins de la pell rugada o d’escorça.
Coses a veure, com l’espasa sagnant, amb perspectiva:
La venerable lluna dels poetes enjogassats i els naips
dels tafurs enlluernats pel dissort rutil·len,
flassada de núvols.
Dorm, luctífug, com tots nosaltres,
a l’ombra, d’esquenes al gripau, al caliu, a la lluerna.
Ai d’aquell de nosaltres que desnugue els flocs de la llum,
i vulga tocar l’arc del cel en dies de pluja:
nodrirà la seua sang irisada amb la tinta
–la suor, el tiny, la ronya- dels poetes maleïts,
à la villonnaise.
Per a seduir l’Ombra no tenim cap substància grisa,
ni bordells perduts enmig de la vida per assaonar l’Alighieri,
i de pas assaciar les cèl.lules de les nostres ànimes solitàries
amb la llum sobtada del carro d’Apol·lo
fent cursa per la tassa de tisana de fulles de llorer.


Pere Bessó
De La pols de l'escriptura [El polvo de la escritura]


*****

PREFIERO EL DE LA SIRINGA Y EL LAUREL

Sólo este nuevo ingenio de la mecánica
que resuella como un dragón y desafía la desazón los días de lluvia,
la antigua botica de hierbas de la calle de Morvedre
y ciertos brebajes que hieden de la mitología celta,
la bestezuela de tres cabezas que lanza rayos de sulfuro
por sus tres bocas,
tres rotundos bostezos que nos guardan contra la androfobia
de las nuevas amazonas de la luz de otra manera en el barrio del Carmen.
También la resplandeciente noche que convoca emplea
la lenta sublevación de la sangre gruesa,
en lugar de bártulos de porche y de rosas,
trazas del inicio amoroso dentro de la piel arrugada o de corteza.
Cosas que ver, como la espada sangrante, con perspectiva:
La venerable luna de los poetas retozones y los naipes
de los tahúres deslumbrados por la desdicha rutilan,
frazada de nubes.
Duerme, luctífugo, como todos nosotros,
a la sombra, de espaldas al escuerzo, al rescoldo, al tragaluz.
Ay de aquel de nosotros que desanude los flecos de la luz,
por tocar el arco iris en días de lluvia:
nutrirá su sangre irisada con la tinta
–el sudor, el tinte, la roña- de los poetas malditos,
à la villonnaise.
Para seducir a la Sombra no tenemos ninguna substancia gris,
ni burdeles perdidos en medio de la vida para sazonar a Alighieri,
y de paso saciar las células de nuestras almas solitarias
con la súbita luz del carro de Apolo
haciendo carreras por la taza de tisana de hojas de laurel.


Pere Bessó
De La pols de l'escriptura [El polvo de la escritura]

dijous, 16 de desembre del 2010


et dic cos...

*
et dic cos
però no vull dir-lo amb la paraula cos
en aquest cas nomenar no diu res

dic cos amb la vorera de ma boca
al límit del llavi
en la voràgine del remolí

com adolescent
acabada d’iniciar
en el joc de l’amor


Poema de Marta Cwielong traduït al català per Pere Bessó


te digo cuerpo
pero no quiero decirlo con la palabra cuerpo
en este caso nombrar no dice nada

digo cuerpo con el borde de mi boca
al límite del labio
en la vorágine del remolino

como adolescente
recién iniciada
en el juego del amor


Marta Cwielong

En rebel·lia

*
A Nazim Hikmet

“Los dedos bien abiertos
entre las notas de un teclado inexplorado…”
Eduardo Espósito


Per l’ombra de quina d’aquestes paraules subversives
puc arriscar
que em tallen el cap?
Encara que totes tanmateix
han promés alinear-se en la meua defensa.
Però qué passarà quan ells arribaran
a prendre ma casa a l’assalt,
destrossant els meus arxius
i incendiant cada vers que troben?
Hauré de fugir,
triar el meu mateix bandeig entre els enderrocs
o les cendres de tants llibres,
viure d’amagatotis al costat dels meus pitjors enemics
fingint que no sé que els conec.
En quin bocí de paraula
amagaré el meu cap
quan vindrà per mi la nit?


Poema de Daniel Montoly traduït al català per Pere Bessó


*****

EN REBELDÍA

A Nazim Hikmet

“Los dedos bien abiertos
entre las notas de un teclado inexplorado…”
Eduardo Espósito


¿Por la sombra de cuál de estas palabras subversivas
puedo arriesgar
a que me corten la cabeza?
Aunque todas sin embargo
han prometido alinearse en mi defensa.
Pero ¿qué pasará cuando ellos lleguen
a tomar mi casa por asalto,
destruyendo mis archivos
e incendiando cada verso que encuentren?
Tendré que huir,
escoger mi propio destierro entre las ruinas
o las cenizas de tantos libros,
vivir de incógnito al lado de mis peores enemigos
fingiendo no saber que les conozco.
¿En qué pedazo de palabra
esconderé mi cabeza
cuando venga por mí la noche?


Daniel Montoly

Còdols

*
Resta a la teua riba
el tatuatge dels anys...
La sequera d’aquesta tardor
com una xicaranda
aletejant en l’ocàs.


Poema de Carmen Endres traduït al català per Pere Bessó


*****

GUIJARROS

Queda en tu orilla
el tatuaje de los años...
La sequía de este otoño
como un jacarandá
aleteando en el ocaso.


Carmen Endres

dimecres, 15 de desembre del 2010

L'esplendor de la desemparança

*
La cullereta de café
- única companyia-
remou el llast
de la tristesa.

Tancares la porta i
Se n’anà el matí.
El quadre de la casa
Es quedà fixe, decantat
En la seua mateixa soledat.

Ja estic fora de tu,
Expulsat, perdut,
Oblidat dels teus ulls.

El llast del café
Augura, en la seua nit
D’amor ombrívol,
El esplendor de la desemparança.


Poema de Perfecto Herrera traduït al català per Pere Bessó


*****

EL ESPLENDOR DEL DESAMPARO

La cucharilla de café
- única compañía-
remueve el poso
de la tristeza.

Cerraste la puerta y
Se fue la mañana.
El cuadro de la casa
Se quedó fijo, ladeado
En su propia soledad.

Ya estoy fuera de ti,
Expulsado, perdido,
Olvidado de tus ojos.

El poso del café
Augura, en su noche
De amor sombrío,
El esplendor del desamparo.


Perfecto Herrera

Dol

*
A Pepe Domínguez

I

Han passat l’estiu i la primavera
i continue en l’estació de les caigudes
dels arbres roigs i la boirina incerta

S’inicien les soledats llargues
i les estrelles udolen damunt dels nostres caps


II

Dol
la tristesa de les estacions
amb la seua silueta defugint la penombra

del llit a la poltrona
de la poltrona a la taula

Veig passar el teu nom d’un email a un altre

com coloma missatgera
en la trista finestra d’un cibercafé
que es dissol en les xarxes de la melangia


III

Et dol
Em dol
Ens dolem

Continuem esgarrapant sensacions
i desentranyant advents

El suplici es torna sobre l’absència
Com follet que salta
sense cap altra raó que perpetuar-se en les lletres


IV

Què dol -preguntes- què em dol
mentre esborres el meu adéu de la teua safata

Pressentem-nos –tot i després de l’adéu-
i mantén en el front el meu silenci


V

Les rajoles brillen en setembre
quan l’ombra es perfila
perquè tot el silenci és un parany
que s’esmuny cap a la riba

Si torna l’email -alguna nit-
tornarà al joc del sol damunt de la sorra

encara que la vesprada s’embolique en la resposta


Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó


*****

DUELE

A Pepe Domínguez

I

Ha pasado el verano y primavera
y sigo en la estación de las caídas
de los árboles rojos y la incierta neblina

Se inician las soledades largas
y las estrellas gruñen sobre nuestras cabezas


II

Duele
la tristeza de las estaciones
con su silueta sorteando la penumbra

de la cama al sillón
del sillón a la mesa

Veo pasar tu nombre de un email a otro email

como paloma mensajera
en la triste ventana de un ciber café
que se disuelve en las redes de la melancolía


III

Te duele
Me duele
Nos dolemos

Seguimos escarbando sensaciones
y desentrañando advientos

El suplicio se devuelve sobre la ausencia
como duende que salta
sin más razón que perpetuarse en las letras


IV

Qué duele -preguntas- qué me duele
mientras borras mi adiós de tu bandeja

Presintámonos -aún después del adiós-
y sostén en la frente mi silencio


V

Las baldosas brillan en septiembre
cuando la sombra se perfila
porque todo el silencio es una trampa
que resbala hacia la orilla

Si regresa el email -alguna noche-
vuelve al juego del sol sobre la arena

aunque la tarde se complique en la respuesta


Marina Centeno