dijous, 8 de desembre del 2011

Autumnal

*
Innocents en la seua caiguda
nues
es lliuren al safareig
amb suavitat de fum.

Ara peixos,
les fulles neden cap a l'hivern.


Poema de Nela Río traduït al català per Pere Bessó


*****

OTOÑAL

Inocentes en su caída
desnudas
se entregan al charco
con suavidad de humo.

Ahora peces,
las hojas nadan hacia el invierno.


Nela Río

divendres, 11 de novembre del 2011



23

*
Els vius són els amos de les llums.
Cobreixen la seua pell lacada i pura
amb teles vingudes de paradisos
amb què somien anar de vacances.
Els vius tenen pell i són rebecs a les definicions.
Senten la subtil remor dels penya-segats,
senten la transparència de les avingudes,
senten el vertigen de l’edat.

Els vius, superfície lacada i pura.


Poema de Pilar Fraile traduït al català per Pere Bessó


*****

23

Los vivos son los dueños de las luces. Cubren su piel lacada
y pura con telas venidas de paraísos a los que sueñan con ir
de vacaciones.
Los vivos tienen piel y son reacios a las definiciones.
Oyen el sutil rumor de los acantilados, oyen la transparencia
de las avenidas, oyen el vértigo de la edad.

Los vivos, superficie lacada y pura.


Pilar Fraile

dilluns, 17 d’octubre del 2011



Desencontres

*
Em detura aquesta monotonia
de presències fugisseres
en temps trobats

ací on escrius,
en aqueix bar d'ànimes.
Hi ha només una manera de mirar el demà
hem d'arrancar-nos els ulls
i deixar que ocorreguen els reflexos.

Ja no es detenen els trens
tota estació esdevé tardor
L'amor no descavalca
només persisteix inoportú, insistent
fugaç polisson que una volta ens ultrapassà
i restà imprés en túniques de bambula
volàtil i efímer
aquell temps de furtar tulipes
quan l'hivern cremà en bosc i neu

Hui
que la tardor aplega esquívola
sostinc la paraula emmudida
sóc
aquella dona aliena que imperturbable
despentina les trenes de l'ira.

He arribat fins ací, restà
en la praderia
un citronat bot de miracles,
aquell dia
per a encisar espills,
la Llum
que es recolzà en l'ull
i el Xaman que deslliurà la meua mà
quan tot el sostre es tornà cel.


Poema de Diana Poblet traduït al català per Pere Bessó


*****

DESENCUENTROS

Me detiene esta monotonía
de presencias huidizas
en tiempos encontrados
ahí donde escribes,
en ese bar de almas.
Existe una sola manera de mirar el mañana
hay que arrancarse los ojos
y dejar que ocurran los reflejos.

Ya no se detienen los trenes
toda estación se vuelve otoño
El amor no se apea
sólo persiste inoportuno, insistente
fugaz polizón que una vez pasó de largo
y quedó impreso en túnicas de bambula
volátil y efímero
aquel tiempo de robar tulipanes
cuando el invierno ardió en bosque y nieve

Hoy
que el otoño viene esquivo
sostengo la palabra enmudecida
soy
aquella mujer ajena que imperturbable
despeina las trenzas de la ira.

He llegado hasta aquí,
quedó en la pradera
un alimonado brinco de milagros,
aquel día
para encandilar espejos,
la Luz
que se recostó en el ojo
y el Chamán que soltó mi mano
cuando todo el techo se volvió cielo.


Diana Poblet

dijous, 6 d’octubre del 2011



La dona que plora d'un sol ull

*
En la parpella oberta de la nit habiten les absències mortes.
Amb càlides llàgrimes negres, aviva les estrelles esparses en un cel fred.
Amb el mantell de la memòria abriga els seus noms del no-res, les cendres les torna foc i els silencis callen.


Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó


*****

LA MUJER QUE LLORA POR UN SOLO OJO

En el párpado abierto de la noche habitan las ausencias muertas.
Con cálidas lágrimas negras, aviva las estrellas esparcidas en un cielo frío.
Con el manto de la memoria abriga sus nombres de la nada, las cenizas las torna fuego y los silencios callan.


Mercedes Ridocci

dimecres, 5 d’octubre del 2011



Arbre de cristall

*
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez

El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

ÁRBOL DE CRISTAL

Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez

Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…


Pere Bessó

dissabte, 1 d’octubre del 2011



Puntualitat de la nit

*
Sempre arribes d'hora, sense repòs, armada de premeditades
ombres, puntual com l'esfera dels fanals en plena intempèrie;
omplis la meua boca de paraules fosques, trenques els meus ulls per a posar
paraigües de cendra, abandons i ossos esberlats.
Tot és així d'indefens en el paladar que acumula paraules
incertes. Batega la nit en la fotja de les hores, en aquesta lentitud
de viure dins de masmorres, de fer camins amb la sal
de les pestanyes, de defugir el cos entre corbs i teranyines.

—No hi ets. Mai no estàs filant l'horitzó amb d'altres colors
que no siga el color de les burilles desfent la seua espiral d'abelles;
Vespreja als vaixells i, també, en els peixos de la vida:
llavors cauen les enfiladisses al pou que els ocells han fet
als racons de les cantonades, en el niu perllongat que els braços
deleren. Aquestes ales fatigades envelleixen en l'ara de les parets,
i, encara que sobtoses, abasten cert vol,
gasten el seu cor en la feixuguesa que penja de les hores sense objecció.
He sigut durant anys, un nom entre tants noms:
davall dels cels que gasten el seu mateix ferment, la nit com un arbre
gegant, rostre cec invisible en el col·loqui,
on només bateguen litorals buits. On els dies són estrelles
nàufragues, herència d'entropessades en la gola.

Res no és tan puntual i precís com el rellotge d'aigua en la mar
que soscava els ulls, i escriu llegendes cegues i s'endinsa
en l'alé amb força furibunda; en cada mort que em deixa
la nit, els mesos sense retard, ombres llevades al poema,
larves gestant ombres en matèria i temps.
És possible que un dia trenque les ales, el soroll, el passa-muntanyes
dels camins, el cigarret que relata els meus racons;
és possible perforar la ferida del granit que esberla l'alé,
la molsa que fa llunyana la claror.

Sovint tan sols és possible la intempèrie tacada de violència,
la dificultat de fer soroll en la garrotxa, damunt de les verdures
podrides en mocadors, ombres buscant la seua ferida.
En aquesta llenya del terra habiten els voltants del caos amb tots
els seus matisos: pàgines nuvolades, esvanides amb els matins,
torrencials vísceres del desordre, altures invertides
de sobretaula, escales de doble vertigen.

Hi ha fugides, també, en cada puntualidad de la nit;
diluvis esperant la següent hora, poemes oblidats en la pell,
aguaits rajant mapes, a la vorera dels cementeris,
teulats on naufraga l'arc de Sant Martí, mesos amb sobrecàrrec
de puntades, trinxeres sense palpebres.
Quan el rumb és un tren incert, són preferibles les veredes:
Ara udola el niu de les parpelles, els resquills de la nit
llampeguen en la boca, en la taca de la tempesta.


Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Baratària, setembre de 2011


*****

PUNTUALIDAD DE LA NOCHE

Siempre llegas puntual, sin descansar, armada de premeditadas
sombras, puntual como la esfera de los faroles en plena intemperie;
llenas mi boca de palabras oscuras, rompes mis ojos para poner
paraguas de ceniza, abandonos y desquebrajados huesos.
Todo es así de indefenso en el paladar que acumula palabras
inciertas. Late la noche en la foja de las horas, en esta lentitud
de vivir dentro de mazmorras, de hacer caminos con la sal
de las pestañas, de sortear el cuerpo entre cuervos y telarañas.
—No estás. Nunca estás hilando el horizonte con otros colores
que no sea el color de las colillas deshaciendo su espiral de abejas;
atardece en los barcos y, también, en los peces de la vida:
entonces caen las enredaderas en el pozo que los pájaros han hecho
en los rincones de las esquinas, en el nido prolongado que los brazos
Anhelan. Estas alas fatigadas envejecen en el altar de las paredes,
y aunque de pronto, alcancen cierto vuelo,
gastan su corazón en la torpeza que cuelga de las horas sin reparo.
He sido por años, un nombre entre tantos nombres:
bajo los cielos que gastan su propio fermento, la noche como un árbol
gigante, ciego rostro invisible en el coloquio,
donde sólo laten litorales vacíos. Donde los días son estrellas
náufragas, herencia de tropezones en la garganta.
Nada es tan puntual y preciso como el reloj de agua en la mar
que socava los ojos, y escribe leyendas ciegas y se adentra
en el aliento con fuerza furibunda; en cada muerte que me deja
la noche, los meses sin demora, sombras levadas en el poema,
larvas gestando sombras en materia y tiempo.
Es posible que un día rompa las alas, el ruido, el pasamontañas
de los caminos, el cigarro que relata mis rincones;
es posible perforar la herida del granito que rompe el aliento,
el musgo que hace lejana la claridad.
A menudo sólo es posible la intemperie manchada de violencia,
la dificultad de hacer nido en la breña, sobre las verduras
podridas en pañuelos, sombras buscando su herida.
En esta leña del suelo, habita la cercanía del caos con todos
sus matices: páginas nubladas, desvanecidas con las mañanas,
torrenciales vísceras del desorden, alturas invertidas
de sobremesa, escaleras de doble vértigo.
Hay huidas, también, en cada puntualidad de la noche;
diluvios esperando la siguiente hora, poemas olvidados en la piel,
acechanzas chorreando mapas, al borde los cementerios,
tejados donde naufraga el arco iris, meses con sobrecargo
de puntadas, trincheras sin párpados.
Cuando el rumbo es un tren incierto, son preferibles las veredas:
Ahora aúlla, el nido de los párpados, las esquirlas de la noche
Relampaguean en la boca, en la mancha de la tormenta.


André Cruchaga
Barataria, septiembre de 2011

divendres, 30 de setembre del 2011



Tres Poemínims

*
Poemínim 6

Llibertat

Ingènua llibertat
que travessa l'aire
i capriciosa...
Es posa sense saber-ho
en la gola del llop
Llibertat com la de l'au
És la meua!


*

Poemínim 7

Cal·ligrafia

La meua llengua d'Eva
llepa la salobrosa estorada
Hi ha una cal·ligrafia de sal
escrita damunt del meu cos
Sóc un palimpsest atàvic
i he poblat l'univers


*

Poemínim 8

Hoste

Hi ha un hoste al meu cos, un poeta...
Furga en l'espectre del llenguatge
amb els instruments del seu ofici
desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula
en la creació d'un poema

Poemes de Leticia Garriga traduïts al català per Pere Bessó


*****

Poemínimo 6

Libertad

Ingenua libertad
que atraviesa el aire
y caprichosa...
Se posa sin saberlo
en la boca del lobo
Libertad como la del ave
¡Es la mía!


*

Poemínimo 7

Caligrafía

Mi lengua de Eva
lame el salobre estero
Hay una caligrafía de sal
escrita sobre mi cuerpo
Soy un palimpsesto atávico
y he poblado al universo


*

Poemínimo 8

Huésped

Hay un huésped en mi cuerpo, un poeta...
Hurga en el espectro del lenguaje
con los instrumentos de su oficio
develando los sonidos y el esplendor de la palabra
en la creación de un poema


Leticia Garriga

dijous, 29 de setembre del 2011



La figuera de pala

*
A Pere Bessó


Corprés del sol s’enlluernà
i els seus ulls es posaren damunt de la flor del nopal.
Allí fixà els seus candors:
En la seua brillantor i vellut;
quasibé libà el nèctar
quan fou visitada per abella recaptosa.
I tan a prop fou
del solstici d’estiu
que perillà la integritat de l’ànima
en confiar la seua sort
al fruit espinós.

La bellesa, a vegades,
no és exempta de perills.


Poema de Perfecto Herrera traduït al català per Pere Bessó


*****

EL NOPAL

A Pere Bessó


Prendado del sol se encandiló
y sus ojos se posaron sobre la flor del nopal.
Allí fijó sus candores:
en su brillo y terciopelo;
casi libó el néctar
cuando fue visitada por abeja hacendosa.
Y tan cerca estuvo
del solsticio de verano
que peligró la integridad del alma
al confiar su suerte
en el fruto espinoso.

La belleza, a veces,
no está exenta de peligros.


Perfecto Herrera

dijous, 22 de setembre del 2011



Quietud

*
Les certeses em donen
claustrofòbia
preferisc la sensació onírica
del vent
en el brancatge de les emocions


Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó


*****

QUIETUD

Las certezas me causan
claustrofobia
prefiero la sensación onírica
del viento
en el ramaje de las emociones


Marina Centeno

diumenge, 11 de setembre del 2011



Espines de foc

*
Ecos de tenebres m'omplin hui el capvespre.
Espines de foc humit niuen als plecs d'aquest isolat infern.
La meua ombra s'esberla en fragments de devessalls,
l'aire desprén olor a mort,
i ningú no serà ací per a salvar-me.


Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó


*****

ESPINAS DE FUEGO

Ecos de tinieblas llenan hoy mi atardecer.
Espinas de fuego húmedo anidan en los pliegues de este desolado infierno.
Mi sombra se quiebra en fragmentos de deshechos,
el aire desprende olor a muerte,
y nadie estará aquí para salvarme.


Mercedes Ridocci

dimarts, 7 de juny del 2011



La corba del somni

*
I així, abraçada al coixí, arriba ell, penetrant els amagatalls de la meua ment.

M'abandone, em buide de pensaments, de veus, de tot allò que em danya, i deixe que, suaument, el cos se me'n vaja.
Camine cap un lloc distint, un lloc fosc que no recorda la meua mirada, i m'hi fonc, m'hi fonc amb la seua flaire, amb el seu tast irreconoscible, fantasma.

La boca se m'ompli de colors, el cos de silencis que bateguen a prop de l'aigua, i sent que és amb mi i em posseeix, ensenyorint-se de la meua ànima.

Ell és qui m'estima.


Poema de Montserrat Martínez traduït al català per Pere Bessó


*****

LA CURVA DEL SUEÑO

Y así, abrazada a la almohada, llega él, penetrando los escondrijos de mi mente.

Me abandono, me vacío de pensamientos, de voces, de todo lo que me daña, y dejo que, suavemente, el cuerpo se me vaya.
Camino hacia un lugar distinto, un sitio oscuro que no recuerda mi mirada, y allí, me fundo con su aroma, con su sabor irreconocible, fantasma.

La boca se me llena de colores, el cuerpo de silencios que palpitan cerca del agua, y siento que está conmigo y me posee, adueñándose de mi alma.

Él es quien me ama.


Montserrat Martínez

dilluns, 30 de maig del 2011



Et bese i et porte a la casa que no hi ha

*
La meua pell no es renova. És escorça d'un vell arbre que els joves tatuaren amb una navalla antany. És gualdrapa del grill que es bateja en la rosada d'una aspra rosella. Esdevinc el sol blanc del desert. Els homes em miren tot cobrint-se les cares.


Poema de Natalia Litvinova traduït al català per Pere Bessó


*****

TE BESO Y TE LLEVO A LA CASA QUE NO HAY

Mi piel no se renueva. Es corteza de un viejo árbol que los jóvenes tatuaron con una navaja hace tiempo. Es caparazón del grillo que se bautiza en el rocío de una áspera amapola. Me convierto en el sol blanco del desierto. Los hombres me miran cubriéndose las caras.


Natalia Litvinova

divendres, 22 d’abril del 2011

.



Fotografía de Juan Yanes

Ens hauríem dit silencis

*
No sé
cap altra cosa millor
sinó el Silenci
per a dir
què és la mort,
què és la Vida...
Si mai hagueres estat!...
Ens hauríem dit
silencis
i hauríem conegut
millor
el nostre Silenci.
No sé
cap altra cosa millor
que el Silenci
per a omplir
instant,
dolor,
paraula...


Poema d'Elena Liliana Popescu traduït al català per Pere Bessó


*****

NE-AM FI SPUS TĂCERI

Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să spună
ce este moartea,
ce este viaŃa...
Să mai fi stat!...
Ne-am fi spus
tăceri
si am fi cunoscut
mai bine
Tăcerea
din noi
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să umple
clipa,
durerea,
cuvântul...


Elena Liliana Popescu


*****

NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS

No sé
de nada mejor
que el Silencio
para decir
lo qué es la muerte,
lo qué es la vida…
¡Ojalá hubieras estado!
Nos habríamos dicho
silencios
y habríamos conocido
mejor
el Silencio
de nosotros mismos.
No sé
de nada mejor
que el Silencio,
para llenar
el instante,
el dolor,
la palabra…


Elena Liliana Popescu

Del poemario "Canto de Amor", 1999


*****

Original en rumano y traducción al castellano tomado de la página web Arte poética:
http://www.artepoetica.net
Antología de Poesía Universal dirigida por André Cruchaga

.



Fotografía de Juan Yanes

L'he vista

*
L’he vista quan venia,
esperada o no,
sense pressa o sobtosament.
I plega victoriosa
o això creu,
ja que no pot prendre
sinó allò que pot endur-se’n,
allò que es pot perdre.
Cada vegada que troba
que un Altre ha sigut el primer
i des de llavors no oblida
que aquest poder li l’han donat
només per a sotmetre’s
i portar en silenci
la càrrega d’aquest coneixement
al llarg de tota la Vida.


Poema d'Elena Liliana Popescu traduït al català per Pere Bessó


*****

AM VĂZUT-O

Am văzut-o cum vine,
asteptată sau nu,
încet sau deodată.
Si pleacă victorioasă
sau asa crede,
pentru că nu poate lua
decât ceea ce poate duce,
ceea ce se poate pierde.
De fiecare dată constată
că Altcineva a fost primul
si înŃelege că si acum
puterea îi este dată
doar pentru a se supune
si a-si purta în tăcere,
povara acestei cunoasteri
de-a lungul VieŃii nesfârsite.


Elena Liliana Popescu


*****

LA HE VISTO

La he visto llegar,
esperada o no,
despacio o de pronto.
Y se aleja victoriosa,
o eso cree.
Pues sólo puede coger
lo que puede llevar,
lo que se puede perder.
Cada vez comprueba
que Otro ha sido el primero
y comprende una vez más
que le dieron poder
sólo para obedecer
y para llevar en silencio
el peso de ese conocimiento
durante la Vida infinita…


Elena Liliana Popescu

Del poemario "Canto de amor" 1999


*****

Original en rumano y traducción al castellano tomados de la página web Arte poética:
http://www.artepoetica.netAntología de Poesía Universal dirigida por André Cruchaga

dijous, 10 de març del 2011


La por

*
Tota certesa i persuasió cediren
davant d'aquell esclarissat òxid del temps.
Era una tardor vernissada
que ja no planyia la mort de l'estiu.
Carranquejant irrompí una llum lassa
amb tot el vent amuntegat adins de la casa.
Inquietants
s'excitaren les taules i les cadires,
els ferros i els marbres,
alimentant una ansietat com viscuda en una brasa,
amb un fragor d'acoblament
que de segurs fascinaria les ments més eclèctiques.

Corbain no pugué predir la por de les mans.
Un fred de glacera
recorria el seu cos esquarterant la carn.
Tenia fang en la mirada,
i la seua densa humitat
acabava per delatar aquells ulls grans.
Com aqueixa lassitud
que sempre es dilueix en la calima,
així anaven cobrant la seua extensió
totes les coses que havia perdut.
Premé el cos
contra el cantó més fosc
i tot mirant el rectangle brillant de la porta
digué:
ací arriba a buscar-me el món.


Poema de J. J. M. Ferreiro traduït al català per Pere Bessó


*****

EL MIEDO

Toda certeza y persuasión cedieron
ante aquel ralo óxido del tiempo.
Era un otoño barnizado
que ya no lamentaba la muerte del estío.
Renqueando irrumpió una luz cansada
con todo el viento amontonado adentro de la casa.
Inquietantes
se excitaron las mesas y las sillas,
los hierros y los mármoles,
alimentando una ansiedad como vivida en una brasa,
con un fragor de ayuntamiento
que seguro fascinaría las mentes más eclécticas.

Corbain no pudo predecir el miedo de las manos.
Un frío de glaciar
recorría su cuerpo cuarteando la carne.
Tenía barro en la mirada,
y su densa humedad
acababa por delatar aquellos ojos grandes.
Como esa lasitud
que siempre se diluye en la calima,
así iban cobrando su extensión
todas las cosas que había perdido.
Apretó el cuerpo
contra la esquina más oscura
y mirando el rectángulo brillante de la puerta
dijo:
ahí viene a buscarme el mundo.


J. J. M. Ferreiro

dijous, 3 de març del 2011


Ingenuïtat

*
Pensí que era així de simple:
el que tinga set que vinga
i prenga aigua
Ja m’havia llavat els vestits
Pensí que l’arbre de la vida
era meu
M’havia despullat d’escates
no tenia pell
ni múscul
Pensí que era assumpte simplement
de submergir-se i nadar
Que el mar seria amable
Amb la nostra condició de peixos
No sabía que el segon àngel vetlla
ja havia transformat el mar en sang
i era el mar de vidre i foc
No sabia tampoc
que el quart àngel
vessa
pacient
la seua copa damunt del sol
i un destí d’incendi
ens aguaita


Poema de Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó


*****

INGENUIDAD

Pensé que era así de simple:
el que tenga sed que venga
y tome agua
Ya había lavado mis vestidos
Pensé que el árbol de la vida
era mío
Me había despojado de escamas
no tenía piel
ni músculo
Pensé que era asunto simplemente
de sumergirse y nadar
Que el mar sería amable
con nuestra condición de peces
No sabía que el segundo ángel vela
ya había transformado el mar en sangre
y era el mar de vidrio y fuego
No sabía tampoco
que el cuarto ángel
derrama
paciente
su copa sobre el sol
y un destino de incendio
nos acecha


Arabella Salaverry

dimarts, 1 de març del 2011


Quadre

*
Tota la meua pell
ha estat exposada
i des de dins cap a fora
floreixen pústules flors
seques, la passió moribunda
faceta multicolor del fracàs

Verd
grocs
visió apòcrifa
del quadre que haguí d’haver pintat
i que no sóc


Poema de Marta Miranda traduït al català per Pere Bessó


*****

CUADRO

Toda mi piel
ha sido expuesta
y desde dentro hacia fuera
florecen pústulas flores
secas, la pasión moribunda
faceta multicolor del fracaso

Verde
amarillos
visión apócrifa
del cuadro que debí haber pintado
y que no soy


Marta Miranda
Del poemario "La misma piedra"

diumenge, 20 de febrer del 2011


Moviment

*
Una dona sola davant del mar
és més majestuosa que ell.
Pot passar una gavina
augurant la mort
o pot caure el sol humidint
les lones de les carpes
fins a extingir-les,
però una dona
davant del mar
bressola la seua solitud com una ama
i no s'estremeix.
La llum del mar té la importància
i el moviment del seu ànim, de la seua ànima.
El vent sona al voltant
de la dona
i la desperta:
ara es tracta de la platja sense llum, una dona,
el sol caigut, el so del mar,
carpes alçades,
el vent que el volteja
tot.


Poema de Irene Gruss traduït al català per Pere Bessó


*****

MOVIMIENTO

Una mujer sola frente al mar
es más majestuosa que él.
Puede pasar una gaviota
agurando la muerte
o puede caer el sol humedeciendo
las lonas de las carpas
hasta apagarlas,
pero una mujer
frente al mar
mece su soledad como una dueña
y no se estremece.
La luz del mar tiene la importancia
y el movimiento de su ánimo, de su alma.
El viento suena alrededor
de la mujer
y la despierta:
ahora se trata de la playa sin luz, una mujer,
el sol caído, el sonido del mar,
carpas levantadas,
el viento que lo da vuelta
todo.


Irene Gruss

dimecres, 9 de febrer del 2011


De quan ens mirem

*
Cada volta que ens mirem
ho fem
amb ulls humits de gossos panteixants
et propose
deixar ja el ljenguatge de signes
Assaltar les fronteres
avançar les ales de la llibertat
com gats muntesos
arrapant-nos
llepant-nos
acaronant al capdavall les nostres geografies


Poema de Marisol Briones traduït al català per Pere Bessó


*****

DE CUANDO NOS MIRAMOS

Cada vez que nos miramos
lo hacemos
con ojos húmedos de perros jadeantes
te propongo
dejar ya el lenguaje de signos
Asaltar las fronteras
avanzar las alas de la libertad
como gatos montunos
arañándonos
lamiéndonos
acariciando por fin nuestras geografías.


Marisol Briones

dilluns, 7 de febrer del 2011


Oller en dansa d'espines flors

*
el llindar
mastega
la seua pressa,
la seua jornada,
abraça un plomall
llavors
obri el sol
amb els seus ulls
i devora el fred de centenars de mans.

no hi ha més llengua,
que la seua
ni batalles que el seu mateix cant
que és el mateix cant de confins
aquelles que deixaren de repicar la campana
la nit que te n'anares.

al llindar
degluteix
el camí agrest
als peus del destí
i en aqueix equilibri
circundes un estiu


Poema de Gloria Dávila Espinoza traduït al català per Pere Bessó


*****

ALFARERO EN DANZA DE ESPINAS FLORES

el umbral
mastica
su prisa,
su jornada,
abraza un penacho
entonces
abre el sol
con sus ojos
y devora el frío de cientos de manos.

no hay más lengua,
que la suya
ni batallas que su propio canto
que es el mismo canto de confines
aquellas que dejaron de tañer la campana
la noche que te fuiste.

en el umbral
degluta
el agreste camino
a los pies del destino
y en ese equilibrio
circundas un verano


Gloria Dávila Espinoza

diumenge, 6 de febrer del 2011


Galata kulesi

*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse


Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

GALATA KULESI

Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse


Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010

diumenge, 23 de gener del 2011


Evolució

*
En aquesta llengua que parle,
qui sóc?
qui és ma mare?

La mare creix al meu úter,
busca la meua falda;
és la mateixa que alimenta el meu somni.

Tin cura d'aquest somni ventre etern.
Somie una llengua viva que parle del cel
en què puga dir-te:
mare.

Et cride ara
en la meua llengua materna.
Escriptura teua sóc,
verb del teu dolor.

T'escolte,
Bategues.
Aqueixa és la teua llengua primera.

Amb el meu silenci
t'ompli fins a eixamplar-te.
Et fas transparent,
crides quan deixes passar la llum.

Et veig
resplendent i possessa.

Dóna'm, mare, aqueixa paraula
que no entenga.


Poema de Angye Gaona traduït al català per Pere Bessó


*****

EVOLUCIÓN

En esta lengua que hablo,
¿quién soy?,
¿quién es mi madre?

La madre crece en mi útero,
busca mi regazo;
es la misma que alimenta mi sueño.

Cuídame este sueño vientre eterno.
Sueño una lengua viva que hable del cielo
en la que pueda decirte:
madre.

Te nombro ahora
en mi lengua materna.
Escritura tuya soy,
verbo de tu dolor.

Te oigo,
Palpitas.
Esa es tu lengua primera.

Con mi silencio
te lleno hasta ensancharte.
Te haces transparente,
gritas cuando dejas pasar luz.

Te veo,
resplandeciente y posesa.

Dame, madre, esa palabra
que no entienda.


Angye Gaona

diumenge, 16 de gener del 2011


Hora prima

*
He arrapat el teu nom en la pell dels xiprers
i han sagnat saba de milers d’anys.

Somia’m en la cerúlia obaga
de les palmeres d’alabastre,
ben a prop del taronger que bressola,
indistint, tarongina i teuladins;
a vora de la font per on l’Eternitat
goteja en humil bombolleig.

Guarda’m en aquest màgic barralet de besllum zafiral,
perquè la cicatriu del temps no puga
mudar-me els llavis d’espera dolcíssima.


Poema de María Teresa Bravo Bañón traduït al català per Pere Bessó


*****

HORA PRIMA

He arañado tu nombre en la piel de los cipreses
y han sangrado savia de mil años.

Suéñame en la umbría cerúlea
de las palmeras de alabastro,
muy cerca del naranjo que mece,
indistinto, azahares y gorriones;
al borde de la fuente por donde la Eternidad
gotea en humilde burbujeo.

Guárdame en esta mágica redoma de luz zafiral,
para que la cicatriz del tiempo no pueda
mutarme los labios de dulcísima espera.


María Teresa Bravo Bañón

dilluns, 10 de gener del 2011


Visions d'infantesa

*
La lluna al seu cau solitari
em presenta els codis del món
en un mar ornat de robins
i pluja somorgollada en l' oblit.

Els brufols de la nit
en les seues branques vigilen l'ambient,
amb sons híbrids del numen
i silencis desencaminats entre els arbres.

Un nuvolet de música sagrada
dormisqueja en la penombra misteriosa,
quan tot es nega en el crepuscle.

L'aigua és rebel·lia en l'enigma
en un calze d'instint
amb les visions d'infantesa en el record.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

VISIONES DE INFANCIA

La luna en su guarida solitaria
me presenta los códigos del mundo
en un mar ataviado con rubíes
y lluvia sumergida en el olvido.

Los búhos de la noche
en sus ramas vigilan el ambiente,
con los sonidos híbridos del numen
y el silencio extraviado entre los árboles.

Una nube de música sagrada
dormita en la penumbra misteriosa,
cuando todo se anega en el crepúsculo.

El agua se rebela en el enigma
en un cáliz de instinto
con visiones de infancia en el recuerdo.


Ana Muela Sopeña

Gener

*
Oh, Déu meu, s’obre,
l’instant consagra
la rosa en l’aire
petiteta i sencera
És boca entreoberta
d’un pàl·lid ambre
de bella innomenable
Polvoritzar-se? No,
només lliurar-se
i tornar-nos la rosa


Poema de Diana Bellessi traduït al català per Pere Bessó


*****

ENERO

Dios mío, se abre,
el instante consagra
la rosa en el aire
pequeña y perfecta
Es boca entreabierta
de un pálido ámbar
de bella innombrable
¿Pulverizarse? No,
tan sólo entregarse
Volvernos la rosa


Diana Bellessi

Reincidència

*
Que com és el desig?

És humid, còncau i convex…
És la pell que es banya de sal

I la meua boca que té el teu sabor
És un xocar amb plaer els nostres cossos

A voltes girant-te l'esquena o en mirar-me nua en les teues ninetes
Encís d'ànsies de tindre't i no deixar-te marxar
Reincidència que ens lliga i gaudeix al nostre llit
Un encontre i desencontre àvid
No em farte de tindre't
De provar la nostra humitat i obrir el meu cos
Del plaer del teu alé
Dels teus llavis que em torben
Així, lúbrica, després de refregar-nos

Ocorre l'encant d'allargar el temps de les nostres carícies
Pell a pell arribem al goig perfecte
A què ens lliurem i en què reincidim

El gaudi atàvic... que és còncau i convex.


Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó


*****

REINCIDENCIA

¿Qué cómo es el deseo?

Es húmedo, cóncavo y convexo…
Es la piel que se baña de sal

Y mi boca que tiene tu sabor
Es un chocar con placer nuestros cuerpos

A veces dándote la espalda o al mirarme desnuda en tus pupilas
Embrujo de ansias por tenerte y no dejarte ir
Reincidencia que nos ata y se place en nuestro lecho
Un encuentro y desencuentro ávido
No me sacio de tenerte
De probar nuestra humedad y abrir mi cuerpo
Del placer de tu aliento
De tus labios que me turban
Así, lúbrica, después de frotarnos

Sucede el embrujo de alargar el tiempo de nuestras caricias
Piel a piel llegamos al disfrute perfecto
Al que nos entregamos y en el que reincidimos

El goce atávico... que es cóncavo y convexo.


Leticia Garriga

divendres, 7 de gener del 2011


Cara d'ocell

*
Cara d’ocell
m’agrades

et veig al bell mig dels meus llençols
joiós
mossegant-me els pits


Poema de Libeslay Bermúdez traduït al català per Pere Bessó
(Insectes en el Paradís, 1997)


*****

CARA DE PÁJARO

Cara de pájaro
me gustas

te veo entre mis sábanas
gozoso
mordisqueando mis pechos


Libeslay Bermúdez
(Insectos en el Paraíso, 1997)

En el principi

*
En el principi
no hi hagué cap paraula.
Gota de pluja
que commogué
l’estany.

Roca fosa
a foc lent.
Frec d’estrelles
Es féu la llum
fórem u.


Poema de Violeta Pujols traduït al català per Pere Bessó


*****

EN EL PRINCIPIO

En el principio
no hubo palabra.
Gota de lluvia
que conmovió
el estanque.

Roca fundida
a fuego lento.
Roce de estrellas
se hizo la luz
fuimos uno.


Violeta Pujols

El bes

*
1

la boca és una gota d’aigua
la llengua és una esponja


2

m’incliní a besar el tronc d’un plàtan
ell cridanerament baixà els ulls
la vida és deslligar dos nus

la seua traça en la meua boca
és terra llaurada
duent el meu so com a conclusió


Poema de Hilal Karahan traduït al català per Pere Bessó
(de Autodiccionari-sumari de un dia)


*****

ÖPÜŞ


1

ağız bir damla su
dil sünger


2

eğildim, bir çınarın gövdesini öptüm
gürültüyle indirdi gözlerini
yaşamın çözüldüğü iki düğüm

ağzımda izi
sürülmüş toprak
sesimi hüküm gibi taşıyorum


Hilal Karahan


*****

THE KISS

1

mouth is a drop of water
tongue is a sponge


2

i bended to kiss the bole of a plane tree
he loudly lowered his eyes
two knots, life is untied

his trace in my mouth
is a plowed ground
carrying my sound as a conclusion


(de Self dictionary-summary of one day)
Hilal Karahan

diumenge, 2 de gener del 2011


Retorn al protonucli

*
Esquinçar les entreteles com s’esquinça
pell d’arpegi mut… Trencar el full
segons abans de morir....Després, la nuesa
i el calci solitari dels arbres
quan dibuixen
l’intrínsec ingredient del silenci,
aqueix punt equidistant de la desolació de l’ambre
o del zenit axial de la fractura. També la desmemòria
en l’oblit simfònic que significa l’hivern
en agostar les venes, la seua hemorràgia.
Ja no espere el desbordament de la consciència
ni el testimoni del crepuscle
com a premonició d’aqueix després en els gradients.
Tampoc, l’àmfora fenícia
En la seua travessia lunar d'escullera.
És la fi del diccionari aquell d’Ítaques,
Filat a poc a poc en la meiosi. Alguna vegada la ruïna
hauria de deshabitar l’univers
desencriptant jeroglífics per a encefalograma pla.
Confesse, tanmateix, el dolor dels epígrafs
En la seua davallada abissal cap a l’ombria,
i la resistència extrasistòlica, a la negació del jo.
Sembla que retorne al protonucli d’aqueixa estrella
que un dia, en lloguer, fixà la meua residència,
i desencaminar els passos, tot deixant el llavi imprés
en l’os innominat dels troncs
com aroma a evaporar-se
en la seua ardent explicació de l’energia fosca.
Tal volta, l’últim disseny d’una ganyota extinta
obrint nous horitzons per a una altra radiofreqüència.


Poema de Pilar Iglesias de la Torre traduït al català per Pere Bessó


*****

REGRESO AL PROTONÚCLEO

Rasgar las entretelas como se rasga,
piel de arpegio mudo....Romper el folio
segundos antes de morir....Después, la desnudez
y el calcio solitario de los árboles
cuando dibujan
el intrínseco ingrediente del silencio,
ese punto equidistante de la desolación del ámbar
o del cenit axial de la fractura. También la desmemoria
en el olvido sinfónico que significa el invierno
al agostar las venas, su hemorragia.
Ya no espero el desbordarse la conciencia
ni el testimonio del crepúsculo
como premonición de ese después en los gradientes.
Tampoco, el ánfora fenicia
en su travesía lunar de rompeolas.
Es el final del diccionario aquél de Ítacas,
hilado poco a poco, en la meiosis. Alguna vez la ruina,
habría de deshabitar el universo
desencriptando jeroglíficos, para encefalograma plano.
Confieso, sin embargo, el dolor de los epígrafes
en su descenso abisal hacia la umbría,
y la resistencia extrasistólica, a la negación del yo.
Me parece regresar, al protonúcleo de esa estrella
que un día, en alquiler, fijó mi residencia,
y desandar los pasos, dejando el labio impreso
en el hueso innominado de los troncos
como aroma a evaporarse,
en su ardiente explicación, de la energía oscura.
Acaso, el último diseño, de una mueca extinta
abriendo nuevos horizontes, para otra radiofrecuencia.


Pilar Iglesias de la Torre

8

*
Si la mà sosté els mugrons
que algú ha mutilat

si traspunten caps de déus lunars
i mentiders
en el cos arrupit
entre les vísceres adolorides
i famolenques

si es prova de mirar
cap al ponent
encara que estiguen buits els ulls
com els cranis grocs
com els babols

si les dents
si el gest és implorar

si hi ha olor a pedra
a basalt
si hem quadriculat els ventres
com un estigma

si res no perdura
en l'infinit calze de la nit

si l'innocent dorm
la condemna perpètua de la seua por

llavors és probable
que el jugador de daus

bategue les tenebres tanmateix
com un botxí insomne


Poema d'Ana Gillot traduït al català per Pere Bessó


*****

8

Si la mano sostiene los pezones
que alguien ha mutilado

si asoman cabezas de dioses lunares
y mentirosos
en el cuerpo encogido
entre las vísceras doloridas
y hambrientas

si se intenta mirar
hacia el poniente
aunque estén huecos los ojos
como los cráneos amarillos
como las amapolas

si los dientes
si el gesto es implorar

si hay olor a piedra
a basalto
si hemos cuadriculado los vientres
como un estigma

si nada perdura
en el infinito cáliz de la noche

si el inocente duerme
la condena perpetua de su miedo

Entonces es probable
que el que juega a los dados

palpite las tinieblas
como un verdugo insomne sin embargo


Ana Gillot
[de Mientras duerme el inocente]

La teixedora de poemes

*
Bandejada de l'espai
en aquest buit obert en el so
d'una pàgina en blanc:

Jo sóc la que construeix
nius de vent
al dalt d'un abís.


Poema de Cristina Berbari traduït al català per Pere Bessó


*****

LA TEJEDORA DE POEMAS

Desterrada del espacio
en este hueco abierto en el sonido
de una página en blanco:

Yo soy la que construye
nidos de viento
sobre un abismo.


Cristina Berbari

Senyora solitud

*
Com flor dreçada
entre pastures i vents
huracanats vents centrífugs
força que assota i creu véncer.
En la ingènua mancança de riures
manté aqueixa bellesa que ignora.
Se sap blau el seu recorregut d’idiomes
blaus les seues raons i motius
blau camina la seua soledat al seu costat.
La seua soledat agafada com siamesa.
No hi ha convit
no hi ha acompanyament
no existeix melodia, ni record cert
ni d’afany assenyat.
I es fractura per dins
Es fa miques d’espasmes.
És més rara que el temps
és una campana de carilló
sense badall
repicant en el silenci del capvespre.
Porta un tumor de records tristos
en la seua desmemòria de flor íngrima
com en un desert planyívol.
Continúa aqueix camí seu
fins a la fi i al dellà
fins als demà on la pàl·lida brisa
detinga el seu plany.
Seran algun dia, la seua vasta mirada
les seues ombres mutants
un després
i tot serà com sempre
un tot ben llunyà
un tot com si mai de la vida no haguera pertangut.


Poema d'Antonietta Valentina traduït al català per Pere Bessó


*****

SEÑORA SOLEDAD

Como flor erguida
entre pastizales y vientos
huracanados vientos centrífugos
fuerza que azota y cree vencer.
En la ingenua carestía de risas
mantiene esa belleza que ignora.
Se sabe azul su recorrido de idiomas
azules sus razones y motivos
azul camina su soledad junto a ella.
Su soledad asida como siamesa.
No hay convite
no hay acompañamiento
no existe melodía, ni recuerdo cierto
ni de acertado afán.
Y se fractura por dentro
se hace de añicos de espasmos.
Es más rara que el tiempo
es una campana de carillón
sin badajo
tañendo en el silencio del ocaso.
Lleva un tumor de recuerdos tristes
en su desmemoria de flor íngrima
como en un desierto lastimero.
Continúa ese camino suyo
hasta el fin y más allá
hasta los mañanas donde la pálida brisa
detenga su llanto.
Serán algún día, su vasta mirada
sus sombras mutantes
un después
y todo será como siempre
un todo muy lejano
un todo como si no hubiere jamás pertenecido.


Antonietta Valentina