*
Eixiràs d’un vell somni
exhaurit per ràbies i brogits.
Serà l’hora del desbordament solar,
aqueixa que esbargeix grapats d’opi
en l’espés aixarop de l’oníric.
Hi haurà una letargia cúrcuma,
un vertigen de safrans.
L’aire arrossegarà el seu robatge
de dura trama, i agulles de cap enceses:
de sobte, algú creuarà en silenci,
travessarà davant dels grifs,
bell com una cariàtide
emergint de l’oceà,
caminarà alegre i anirà descalç
damunt de les pises de blaus vius,
l’infern entreobrirà la seua porta,
La serpent del suor buscarà unes altres senderes.
Poema de Wilma Borchers traduït al català per Pere Bessó
*****
VISITA A MEDIA TARDE
Saldrás de un viejo sueño
gastado por rabias y rugidos.
Será la hora del desborde solar,
esa que esparce puñados de opio
en el espeso jarabe de lo onírico.
Habrá un letargo cúrcuma,
un vértigo de azafranes.
El aire arrastrará su ropaje
de dura trama, y alfileres encendidos:
de pronto, alguien cruzará en silencio,
atravesará frente a los grifos,
bello como una cariátide
emergiendo del océano,
caminará alegre e irá descalzo
sobre las lozas de azules vivos,
el infierno entreabrirá su puerta,
La serpiente del sudor buscará otros senderos.
Wilma Borchers
Poemes de diversos autors traduïts al català per Pere Bessó. Edició: Ana Muela Sopeña. Selecció de poemes: Pere Bessó i Ana Muela Sopeña.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poetes xilens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poetes xilens. Mostrar tots els missatges
dimecres, 29 de desembre del 2010
dijous, 23 de desembre del 2010
Corall
*
T’estime el que cobreix el mar la terra
el sobrevol del teu cos
l’ala mesquina de la teua costella,
la dolça, la perfecta, la invisible,
la que traça el meu pit i em tempera.
Et vull al meu llençol, així, estesa.
sé que no sóc primavera
ni oronella fa estiu al meu cos,
puc donar-te el meu negre plomatge
en una platja sense empremtes.
Et donaré totes les nits del temps
un riu que pot llepar el seu llit al teu cos.
La meua gota fràgil del seré que ja olore,
el meu mugró, el meu maluc,
els nius de la meua existència.
No et preocupes dels silenciosos camins
Continua aletejant damunt dels meus cels,
Besa els meus trèmuls vaivens,
les ales del vent,
car et demane i desespere, perquè
la teua veu tradueix des del meu pèl
fins als meus peus
un corall
i
t’espera davall d’un oceà.
Poema d'Ana Rosa Bustamante traduït al català per Pere Bessó
*****
CORAL
Te amo lo que cubre el mar la tierra
el sobrevuelo de tu cuerpo
el ala mezquina de tu costilla,
la dulce, la perfecta, la invisible,
la que traza mi pecho y me tempera.
Te quiero en mi sábana, así, extensa.
sé que no soy primavera
ni golondrina hace verano en mi cuerpo,
puedo darte mi negro plumaje
en una playa sin huellas.
Te daré todas las noches del tiempo
un río que puede lamer su cauce en tu cuerpo.
Mi gota frágil del sereno que ya huelo,
mi pezón, mi cadera,
los nidos de mi existencia.
No te preocupes de los silenciosos caminos
sigue aleando sobre mis cielos,
besa mis trémulos vaivenes,
las alas del viento,
pues te pido y desespero, porque
tu voz traduce desde mi pelo hasta mis pies
un coral
y
te espera bajo un océano
Ana Rosa Bustamante
T’estime el que cobreix el mar la terra
el sobrevol del teu cos
l’ala mesquina de la teua costella,
la dolça, la perfecta, la invisible,
la que traça el meu pit i em tempera.
Et vull al meu llençol, així, estesa.
sé que no sóc primavera
ni oronella fa estiu al meu cos,
puc donar-te el meu negre plomatge
en una platja sense empremtes.
Et donaré totes les nits del temps
un riu que pot llepar el seu llit al teu cos.
La meua gota fràgil del seré que ja olore,
el meu mugró, el meu maluc,
els nius de la meua existència.
No et preocupes dels silenciosos camins
Continua aletejant damunt dels meus cels,
Besa els meus trèmuls vaivens,
les ales del vent,
car et demane i desespere, perquè
la teua veu tradueix des del meu pèl
fins als meus peus
un corall
i
t’espera davall d’un oceà.
Poema d'Ana Rosa Bustamante traduït al català per Pere Bessó
*****
CORAL
Te amo lo que cubre el mar la tierra
el sobrevuelo de tu cuerpo
el ala mezquina de tu costilla,
la dulce, la perfecta, la invisible,
la que traza mi pecho y me tempera.
Te quiero en mi sábana, así, extensa.
sé que no soy primavera
ni golondrina hace verano en mi cuerpo,
puedo darte mi negro plumaje
en una playa sin huellas.
Te daré todas las noches del tiempo
un río que puede lamer su cauce en tu cuerpo.
Mi gota frágil del sereno que ya huelo,
mi pezón, mi cadera,
los nidos de mi existencia.
No te preocupes de los silenciosos caminos
sigue aleando sobre mis cielos,
besa mis trémulos vaivenes,
las alas del viento,
pues te pido y desespero, porque
tu voz traduce desde mi pelo hasta mis pies
un coral
y
te espera bajo un océano
Ana Rosa Bustamante
Etiquetes de comentaris:
Ana Rosa Bustamante,
Poetes xilens,
Selecció de Pere Bessó
dimecres, 22 de desembre del 2010
Jo tem
*
A aqueixa nit és a la que tinc por...
“La Nit Fosca”.
Nit de dol
La no-allunada
Mancada d'un astre-lluentor
i els seus collars d'estrelles.
La sense-cap-soroll
Nit callada
On no canta el grill
ni s'estremeix la fulla.
La nit quieta
(no respirada)
L'aclaparant
La inclement
L'asfixiant
La sense-cap-nom
que definesca ben bé el meu espant.
Sumida en ella
(la del meu plor)
JO, la teua dement,
la delirant eternament per les teues hores,
“poeta-expressa”
per a l'antull de cantar-te a tu...
Com faré aleshores per a abastar-te amb la meua paraula?
Poema d'Amanda Espejo traduït al català per Pere Bessó
*****
YO TEMO
A esa noche es la que temo...
“La Noche Oscura”.
Noche enlutada
La no-enlunada
Carente de un astro-brillo
y sus collares de estrellas.
La sin-un-ruido
Noche callada
Donde no canta el grillo
ni se estremece la hoja.
La noche quieta
(no respirada)
La agobiante
La inclemente
La asfixiante
La sin-un-nombre
que bien defina mi espanto.
Sumida en ella
(la de mi llanto)
YO, tu demente,
la eternamente por tus horas delirante,
“poeta-expresa”
para el antojo de a ti cantarte...
¿Cómo haré entonces para alcanzarte con mi palabra?
Amanda Espejo
A aqueixa nit és a la que tinc por...
“La Nit Fosca”.
Nit de dol
La no-allunada
Mancada d'un astre-lluentor
i els seus collars d'estrelles.
La sense-cap-soroll
Nit callada
On no canta el grill
ni s'estremeix la fulla.
La nit quieta
(no respirada)
L'aclaparant
La inclement
L'asfixiant
La sense-cap-nom
que definesca ben bé el meu espant.
Sumida en ella
(la del meu plor)
JO, la teua dement,
la delirant eternament per les teues hores,
“poeta-expressa”
per a l'antull de cantar-te a tu...
Com faré aleshores per a abastar-te amb la meua paraula?
Poema d'Amanda Espejo traduït al català per Pere Bessó
*****
YO TEMO
A esa noche es la que temo...
“La Noche Oscura”.
Noche enlutada
La no-enlunada
Carente de un astro-brillo
y sus collares de estrellas.
La sin-un-ruido
Noche callada
Donde no canta el grillo
ni se estremece la hoja.
La noche quieta
(no respirada)
La agobiante
La inclemente
La asfixiante
La sin-un-nombre
que bien defina mi espanto.
Sumida en ella
(la de mi llanto)
YO, tu demente,
la eternamente por tus horas delirante,
“poeta-expresa”
para el antojo de a ti cantarte...
¿Cómo haré entonces para alcanzarte con mi palabra?
Amanda Espejo
Etiquetes de comentaris:
Amanda Espejo,
Poetes xilens,
Selecció de Pere Bessó
dilluns, 20 de desembre del 2010
Hi hagué un viatge
*
Hi hagué un viatge
llarg i profund
a la terra de la meua infantesa
és a dir
al meu mateix cor
com filigranes
cauen palafits
en copa de cristall
al meu beuratge
cauen volcans i llacs
amics, xiuxiueigs
múltiples paraules
silencis, gestos
pomes
bec a espaiet
poció tan delicada
creixen gira-sols
al meu ventre
i els meus ulls
enmig de la neu
Poema de Isabel Lipthay traduït al català per Pere Bessó
*****
HUBO UN VIAJE
Hubo un viaje
largo y profundo
a la tierra de mi niñez
es decir
a mi propio corazón
como filigranas
caen palafitos
en copa de cristal
en mi brebaje
caen volcanes y lagos
amigos, susurros
múltiples palabras
silencios, gestos
manzanas
bebo suavemente
poción tan delicada
crecen girasoles
en mi vientre
y mis ojos
en medio de la nieve
Isabel Lipthay
(“Curiosas plantas/Seltsame Pflanzen”, Unrast Verlag, Alemania, 1995)
Hi hagué un viatge
llarg i profund
a la terra de la meua infantesa
és a dir
al meu mateix cor
com filigranes
cauen palafits
en copa de cristall
al meu beuratge
cauen volcans i llacs
amics, xiuxiueigs
múltiples paraules
silencis, gestos
pomes
bec a espaiet
poció tan delicada
creixen gira-sols
al meu ventre
i els meus ulls
enmig de la neu
Poema de Isabel Lipthay traduït al català per Pere Bessó
*****
HUBO UN VIAJE
Hubo un viaje
largo y profundo
a la tierra de mi niñez
es decir
a mi propio corazón
como filigranas
caen palafitos
en copa de cristal
en mi brebaje
caen volcanes y lagos
amigos, susurros
múltiples palabras
silencios, gestos
manzanas
bebo suavemente
poción tan delicada
crecen girasoles
en mi vientre
y mis ojos
en medio de la nieve
Isabel Lipthay
(“Curiosas plantas/Seltsame Pflanzen”, Unrast Verlag, Alemania, 1995)
Etiquetes de comentaris:
Isabel Lipthay,
Poetes xilens,
Selecció de Pere Bessó
dimarts, 14 de desembre del 2010
Retret
*
Com jurament
el silenci lent, lent.
Tremola la mirada
en el dol de la sang.
Com infants sense pit
ens perdem.
Se’n va de tu la meua veu
mossegada davant dels fets.
No em digues que el sol i la lluna
perderen el nom,
davant d’un Déu que t’és alié
i vetlla el meu son.
Poema de Rossana Arellano traduït al català per Pere Bessó
*****
REPROCHE
Como juramento
el silencio lento, lento.
Tirita la mirada
en el duelo de la sangre.
Como niños sin pecho
nos perdemos.
Se va de ti mi voz
mordida ante los hechos.
No me digas que el sol y la luna
perdieron el nombre,
ante un Dios que te es ajeno
y vigila mi sueño.
Rossana Arellano
Com jurament
el silenci lent, lent.
Tremola la mirada
en el dol de la sang.
Com infants sense pit
ens perdem.
Se’n va de tu la meua veu
mossegada davant dels fets.
No em digues que el sol i la lluna
perderen el nom,
davant d’un Déu que t’és alié
i vetlla el meu son.
Poema de Rossana Arellano traduït al català per Pere Bessó
*****
REPROCHE
Como juramento
el silencio lento, lento.
Tirita la mirada
en el duelo de la sangre.
Como niños sin pecho
nos perdemos.
Se va de ti mi voz
mordida ante los hechos.
No me digas que el sol y la luna
perdieron el nombre,
ante un Dios que te es ajeno
y vigila mi sueño.
Rossana Arellano
Etiquetes de comentaris:
Poetes xilens,
Rossana Arellano,
Selecció de Ana Muela Sopeña
Subscriure's a:
Missatges (Atom)