Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Selecció de Ana Muela Sopeña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Selecció de Ana Muela Sopeña. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 d’octubre del 2011

La dona que plora d'un sol ull

*
En la parpella oberta de la nit habiten les absències mortes.
Amb càlides llàgrimes negres, aviva les estrelles esparses en un cel fred.
Amb el mantell de la memòria abriga els seus noms del no-res, les cendres les torna foc i els silencis callen.


Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó


*****

LA MUJER QUE LLORA POR UN SOLO OJO

En el párpado abierto de la noche habitan las ausencias muertas.
Con cálidas lágrimas negras, aviva las estrellas esparcidas en un cielo frío.
Con el manto de la memoria abriga sus nombres de la nada, las cenizas las torna fuego y los silencios callan.


Mercedes Ridocci

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Arbre de cristall

*
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez

El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

ÁRBOL DE CRISTAL

Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez

Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…


Pere Bessó

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Puntualitat de la nit

*
Sempre arribes d'hora, sense repòs, armada de premeditades
ombres, puntual com l'esfera dels fanals en plena intempèrie;
omplis la meua boca de paraules fosques, trenques els meus ulls per a posar
paraigües de cendra, abandons i ossos esberlats.
Tot és així d'indefens en el paladar que acumula paraules
incertes. Batega la nit en la fotja de les hores, en aquesta lentitud
de viure dins de masmorres, de fer camins amb la sal
de les pestanyes, de defugir el cos entre corbs i teranyines.

—No hi ets. Mai no estàs filant l'horitzó amb d'altres colors
que no siga el color de les burilles desfent la seua espiral d'abelles;
Vespreja als vaixells i, també, en els peixos de la vida:
llavors cauen les enfiladisses al pou que els ocells han fet
als racons de les cantonades, en el niu perllongat que els braços
deleren. Aquestes ales fatigades envelleixen en l'ara de les parets,
i, encara que sobtoses, abasten cert vol,
gasten el seu cor en la feixuguesa que penja de les hores sense objecció.
He sigut durant anys, un nom entre tants noms:
davall dels cels que gasten el seu mateix ferment, la nit com un arbre
gegant, rostre cec invisible en el col·loqui,
on només bateguen litorals buits. On els dies són estrelles
nàufragues, herència d'entropessades en la gola.

Res no és tan puntual i precís com el rellotge d'aigua en la mar
que soscava els ulls, i escriu llegendes cegues i s'endinsa
en l'alé amb força furibunda; en cada mort que em deixa
la nit, els mesos sense retard, ombres llevades al poema,
larves gestant ombres en matèria i temps.
És possible que un dia trenque les ales, el soroll, el passa-muntanyes
dels camins, el cigarret que relata els meus racons;
és possible perforar la ferida del granit que esberla l'alé,
la molsa que fa llunyana la claror.

Sovint tan sols és possible la intempèrie tacada de violència,
la dificultat de fer soroll en la garrotxa, damunt de les verdures
podrides en mocadors, ombres buscant la seua ferida.
En aquesta llenya del terra habiten els voltants del caos amb tots
els seus matisos: pàgines nuvolades, esvanides amb els matins,
torrencials vísceres del desordre, altures invertides
de sobretaula, escales de doble vertigen.

Hi ha fugides, també, en cada puntualidad de la nit;
diluvis esperant la següent hora, poemes oblidats en la pell,
aguaits rajant mapes, a la vorera dels cementeris,
teulats on naufraga l'arc de Sant Martí, mesos amb sobrecàrrec
de puntades, trinxeres sense palpebres.
Quan el rumb és un tren incert, són preferibles les veredes:
Ara udola el niu de les parpelles, els resquills de la nit
llampeguen en la boca, en la taca de la tempesta.


Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Baratària, setembre de 2011


*****

PUNTUALIDAD DE LA NOCHE

Siempre llegas puntual, sin descansar, armada de premeditadas
sombras, puntual como la esfera de los faroles en plena intemperie;
llenas mi boca de palabras oscuras, rompes mis ojos para poner
paraguas de ceniza, abandonos y desquebrajados huesos.
Todo es así de indefenso en el paladar que acumula palabras
inciertas. Late la noche en la foja de las horas, en esta lentitud
de vivir dentro de mazmorras, de hacer caminos con la sal
de las pestañas, de sortear el cuerpo entre cuervos y telarañas.
—No estás. Nunca estás hilando el horizonte con otros colores
que no sea el color de las colillas deshaciendo su espiral de abejas;
atardece en los barcos y, también, en los peces de la vida:
entonces caen las enredaderas en el pozo que los pájaros han hecho
en los rincones de las esquinas, en el nido prolongado que los brazos
Anhelan. Estas alas fatigadas envejecen en el altar de las paredes,
y aunque de pronto, alcancen cierto vuelo,
gastan su corazón en la torpeza que cuelga de las horas sin reparo.
He sido por años, un nombre entre tantos nombres:
bajo los cielos que gastan su propio fermento, la noche como un árbol
gigante, ciego rostro invisible en el coloquio,
donde sólo laten litorales vacíos. Donde los días son estrellas
náufragas, herencia de tropezones en la garganta.
Nada es tan puntual y preciso como el reloj de agua en la mar
que socava los ojos, y escribe leyendas ciegas y se adentra
en el aliento con fuerza furibunda; en cada muerte que me deja
la noche, los meses sin demora, sombras levadas en el poema,
larvas gestando sombras en materia y tiempo.
Es posible que un día rompa las alas, el ruido, el pasamontañas
de los caminos, el cigarro que relata mis rincones;
es posible perforar la herida del granito que rompe el aliento,
el musgo que hace lejana la claridad.
A menudo sólo es posible la intemperie manchada de violencia,
la dificultad de hacer nido en la breña, sobre las verduras
podridas en pañuelos, sombras buscando su herida.
En esta leña del suelo, habita la cercanía del caos con todos
sus matices: páginas nubladas, desvanecidas con las mañanas,
torrenciales vísceras del desorden, alturas invertidas
de sobremesa, escaleras de doble vértigo.
Hay huidas, también, en cada puntualidad de la noche;
diluvios esperando la siguiente hora, poemas olvidados en la piel,
acechanzas chorreando mapas, al borde los cementerios,
tejados donde naufraga el arco iris, meses con sobrecargo
de puntadas, trincheras sin párpados.
Cuando el rumbo es un tren incierto, son preferibles las veredas:
Ahora aúlla, el nido de los párpados, las esquirlas de la noche
Relampaguean en la boca, en la mancha de la tormenta.


André Cruchaga
Barataria, septiembre de 2011

divendres, 30 de setembre del 2011

Tres Poemínims

*
Poemínim 6

Llibertat

Ingènua llibertat
que travessa l'aire
i capriciosa...
Es posa sense saber-ho
en la gola del llop
Llibertat com la de l'au
És la meua!


*

Poemínim 7

Cal·ligrafia

La meua llengua d'Eva
llepa la salobrosa estorada
Hi ha una cal·ligrafia de sal
escrita damunt del meu cos
Sóc un palimpsest atàvic
i he poblat l'univers


*

Poemínim 8

Hoste

Hi ha un hoste al meu cos, un poeta...
Furga en l'espectre del llenguatge
amb els instruments del seu ofici
desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula
en la creació d'un poema

Poemes de Leticia Garriga traduïts al català per Pere Bessó


*****

Poemínimo 6

Libertad

Ingenua libertad
que atraviesa el aire
y caprichosa...
Se posa sin saberlo
en la boca del lobo
Libertad como la del ave
¡Es la mía!


*

Poemínimo 7

Caligrafía

Mi lengua de Eva
lame el salobre estero
Hay una caligrafía de sal
escrita sobre mi cuerpo
Soy un palimpsesto atávico
y he poblado al universo


*

Poemínimo 8

Huésped

Hay un huésped en mi cuerpo, un poeta...
Hurga en el espectro del lenguaje
con los instrumentos de su oficio
develando los sonidos y el esplendor de la palabra
en la creación de un poema


Leticia Garriga

dimarts, 7 de juny del 2011

La corba del somni

*
I així, abraçada al coixí, arriba ell, penetrant els amagatalls de la meua ment.

M'abandone, em buide de pensaments, de veus, de tot allò que em danya, i deixe que, suaument, el cos se me'n vaja.
Camine cap un lloc distint, un lloc fosc que no recorda la meua mirada, i m'hi fonc, m'hi fonc amb la seua flaire, amb el seu tast irreconoscible, fantasma.

La boca se m'ompli de colors, el cos de silencis que bateguen a prop de l'aigua, i sent que és amb mi i em posseeix, ensenyorint-se de la meua ànima.

Ell és qui m'estima.


Poema de Montserrat Martínez traduït al català per Pere Bessó


*****

LA CURVA DEL SUEÑO

Y así, abrazada a la almohada, llega él, penetrando los escondrijos de mi mente.

Me abandono, me vacío de pensamientos, de voces, de todo lo que me daña, y dejo que, suavemente, el cuerpo se me vaya.
Camino hacia un lugar distinto, un sitio oscuro que no recuerda mi mirada, y allí, me fundo con su aroma, con su sabor irreconocible, fantasma.

La boca se me llena de colores, el cuerpo de silencios que palpitan cerca del agua, y siento que está conmigo y me posee, adueñándose de mi alma.

Él es quien me ama.


Montserrat Martínez

diumenge, 6 de febrer del 2011

Galata kulesi

*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse


Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

GALATA KULESI

Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse


Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010

dilluns, 10 de gener del 2011

Visions d'infantesa

*
La lluna al seu cau solitari
em presenta els codis del món
en un mar ornat de robins
i pluja somorgollada en l' oblit.

Els brufols de la nit
en les seues branques vigilen l'ambient,
amb sons híbrids del numen
i silencis desencaminats entre els arbres.

Un nuvolet de música sagrada
dormisqueja en la penombra misteriosa,
quan tot es nega en el crepuscle.

L'aigua és rebel·lia en l'enigma
en un calze d'instint
amb les visions d'infantesa en el record.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

VISIONES DE INFANCIA

La luna en su guarida solitaria
me presenta los códigos del mundo
en un mar ataviado con rubíes
y lluvia sumergida en el olvido.

Los búhos de la noche
en sus ramas vigilan el ambiente,
con los sonidos híbridos del numen
y el silencio extraviado entre los árboles.

Una nube de música sagrada
dormita en la penumbra misteriosa,
cuando todo se anega en el crepúsculo.

El agua se rebela en el enigma
en un cáliz de instinto
con visiones de infancia en el recuerdo.


Ana Muela Sopeña

Reincidència

*
Que com és el desig?

És humid, còncau i convex…
És la pell que es banya de sal

I la meua boca que té el teu sabor
És un xocar amb plaer els nostres cossos

A voltes girant-te l'esquena o en mirar-me nua en les teues ninetes
Encís d'ànsies de tindre't i no deixar-te marxar
Reincidència que ens lliga i gaudeix al nostre llit
Un encontre i desencontre àvid
No em farte de tindre't
De provar la nostra humitat i obrir el meu cos
Del plaer del teu alé
Dels teus llavis que em torben
Així, lúbrica, després de refregar-nos

Ocorre l'encant d'allargar el temps de les nostres carícies
Pell a pell arribem al goig perfecte
A què ens lliurem i en què reincidim

El gaudi atàvic... que és còncau i convex.


Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó


*****

REINCIDENCIA

¿Qué cómo es el deseo?

Es húmedo, cóncavo y convexo…
Es la piel que se baña de sal

Y mi boca que tiene tu sabor
Es un chocar con placer nuestros cuerpos

A veces dándote la espalda o al mirarme desnuda en tus pupilas
Embrujo de ansias por tenerte y no dejarte ir
Reincidencia que nos ata y se place en nuestro lecho
Un encuentro y desencuentro ávido
No me sacio de tenerte
De probar nuestra humedad y abrir mi cuerpo
Del placer de tu aliento
De tus labios que me turban
Así, lúbrica, después de frotarnos

Sucede el embrujo de alargar el tiempo de nuestras caricias
Piel a piel llegamos al disfrute perfecto
Al que nos entregamos y en el que reincidimos

El goce atávico... que es cóncavo y convexo.


Leticia Garriga

dimecres, 29 de desembre del 2010

Origen

*
Pedra germinal
geometria pura

Miradors astrals
albiren
la intempèrie
damunt del ponent fugitiu.

La paraula dels inquisidors
m'allunyarà de tu?


Poema d'Elsa Tenca Mariani traduït al català per Pere Bessó


*****

ORIGEN

Piedra germinal
pura geometría

Miradores astrales
vislumbran
la intemperie
sobre el poniente fugitivo.

¿La palabra de los inquisidores
me alejarán de ti?


Elsa Tenca Mariani

diumenge, 19 de desembre del 2010

Juguem Al bosc

*
Juguem Al bosc
si la bèstia no hi és.

Si el llop hi és
juguem a amagar-nos.

Si et troben
jugaràs a la taca de sang.

Encara que la sang no veges
jugant a la gallineta cega.

Si rius, amb la bena als teus ulls
aniràs a la ronda de Sant Miquel.

Allí a la caserna oblidaràs
adreces, nom d’amics
i perdràs el penjat.

Una senyoreta de Sant Nicolau,
que sap téixer, que sap brodar
no vol obrir la porta per a anar a jugar.
Inquieta espera que tornes,
però en el sambori arribares al cel.


Poema de Gustavo Tisocco traduït al català per Pere Bessó


*****

JUGUEMOS EN EL BOSQUE

Juguemos en el bosque
si la bestia no está.

Si el lobo está
juguemos a la escondida.

Si te encuentran
jugarás a la mancha de sangre.

Aunque la sangre no veas
jugando al gallito ciego.

Si ríes, con la venda en tus ojos
irás a la ronda de San Miguel.

Allá en el cuartel olvidarás
direcciones, nombre de amigos
y perderás al ahorcado.

Una señorita de San Nicolás,
que sabe tejer, que sabe bordar
no quiere abrir la puerta para ir jugar.
Inquieta espera que regreses,
pero en la rayuela llegaste al cielo.


Gustavo Tisocco
Del libro “Entre soles y sombras”

Haiku

*
Llis, suau el seu ventre,
una altra Eva que somriu.
La meua nissaga!


Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó


*****

Una Eva sonriente
terso su suave vientre
¡Mi descendiente!


Leticia Garriga

divendres, 17 de desembre del 2010

Abismes irremeiables

*
…como si sólo azufre hubieran en mi pecho
encontrado mis dedos,
como si sólo úlceras, desnudez y vacío.
Una orfandad sin límite me descubre y denuncia.
JAIME LABASTIDA


Davall del rall dels peixos, el rellotge d’aigua jugant en l’abisme.
El crepuscle s’obri com un dard de cendra.
Abans jugava a les ales de l’oblit. Als àngels del somni.
Ara són irremeiables, greus, les ales de l’abisme.
Els dies que enlairen crits grossos. Els cansaments alçant-se
En les brases. Els temps sense reixats en les palpebres.
Sovint em toca engolir-me el greixum de la tristesa. Les estacions
Nocturnes de les portes tancades,
La por que produeixen els camins convertits en cementeris.
Passe tocant les dolgudes persianes de les meues palpebres: —la penombra
Ociosa que enfondeix
I travessa la demència de la meua esperança.
De vegades maleesc el ventall dels dies de la setmana: els diumenges
Nonats damunt de les pedres esbargides de les galtes.
Estranye ara els dies irreparables de la meua infantesa i les vetllades.
Camine enmig de l’estretor dels ràfecs i les lluernes:
Hi ha abismes que de sobte són més fervorosos com una finestra
Amb ocells i cerç.
Des de l’interior de la meua gola contemple la intempèrie. L’estatura
De la meua mateixa angoixa obrint-se en la sang.
La paraula cendra en comptes de greu és aguda en els meus ulls.
El seu escalpel és una eternitat al teulat. Un segle obrint la fullaraca,
Un tren per estacions invisibles.
Enfosqueix de dia i nit en el paraigües negre del cel.
Sempre es fa nit en la pols del meu pit.
Sempre els armaris es curullen de fotografies velles: —petrificada
Follia al meu mocador de llenguatges incerts, gepa de sal ensordida
Pel temps, pels portals sense quaderns.
Un dia no seré sinó el corc dels esquirols. L’unt filós
Del celler. L’aigua dormida de la meua mateixa demència.
Ací serà gris, el blau del pit. L’interior bramant com un bou
Sord, la buidesa galopant de les ombres.
Passada la tinta de les ombres, la història de l’abisme és el silenci
Amb aqueix riu de mosques com a turbant.
Cap a allò irremeiable, preferesc udolar a l’ensems d’un martell,
Clavant ofecs en la paret de la gola:
Testimoni al capdavall de cada vesprada cremada en els meus fracassos.
Cap calendari no pesa tant com la foscor dels taüts:
—Cap, certament, no perviu en balcons afonats, excepte la saliva
Cremada del desig en la història del crit.
Llevat d’aquesta impotència infinita dels ulls de deixar el cos:
En cada pàgina és múltiple el mirall. I aquesta pluja de terra
Ama finalment dels meus ossos…

Baratària, 03.X.2010


Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


*****

ABISMOS IRREMEDIABLES

…como si sólo azufre hubieran en mi pecho
encontrado mis dedos,
como si sólo úlceras, desnudez y vacío.
Una orfandad sin límite me descubre y denuncia.
JAIME LABASTIDA


Bajo la atarraya de los peces, el reloj de agua jugando en el abismo.
El crepúsculo se abre como un dardo de ceniza.
Antes jugaba a las alas del olvido. A los ángeles del sueño.
Ahora son irremediables, graves, las alas del abismo.
Los días que levantan gruesos gritos. Los cansancios alzándose
En las brasas. Los tiempos sin verjas en los párpados.
A menudo me toca tragar la mugre de la tristeza. Las estaciones
Nocturnas de las puertas cerradas,
El miedo que producen los caminos convertidos en cementerios.
Paso tocando las dolidas persianas de mis párpados: —la penumbra
Ociosa que ahonda
Y atraviesa la demencia de mi esperanza.
A veces maldigo el abanico de los días de la semana: los domingos
Nonatos sobre las piedras esparcidas de los pómulos.
Extraño ahora los días irreparables de mi infancia y los velorios.
Camino en medio de la estrechez de los aleros y los tragaluces:
Hay abismos que de pronto son más fervorosos como una ventana
Con pájaros y cierzo.
Desde el interior de mi garganta contemplo la intemperie. La estatura
De mi propia angustia abriéndose en la sangre.
La palabra ceniza en vez de grave es aguda en mis ojos.
Su escalpelo es una eternidad en el tejado. Un siglo abriendo la hojarasca,
Un tren por estaciones invisibles.
Oscurece de día y noche en el paraguas negro del cielo.
Siempre anochece en el polvo de mi pecho.
Siempre los armarios se colman de fotografías viejas: —petrificada
Locura en mi pañuelo de lenguajes inciertos, joroba de sal ensordecida
Por el tiempo, por los portales sin cuadernos.
Un día no seré sino la carcoma de las ardillas. El tizne filoso
Del tabanco. El agua dormida de mi propia demencia.
Ahí estará gris, el azul del pecho. El interior bramando como un toro
Sordo, la oquedad galopante de las sombras.
Pasada la tinta de las sombras, la historia del abismo es el silencio
Con ese río de moscas como turbante.
Hacia lo irremediable, prefiero aullar al unísono de un martillo,
Clavando ahogos en la pared de la garganta:
Testigo a fin de cuentas de cada tarde quemada en mis fracasos.
Ningún calendario pesa tanto como la oscuridad de los ataúdes:
—Ninguno, por cierto, pervive en balcones hundidos, salvo la saliva
Quemada del deseo en la historia del grito.
Salvo esta impotencia infinita de los ojos de dejar el cuerpo:
En cada página es múltiple el espejismo. Y esta lluvia de tierra
Dueña finalmente de mis huesos…

Barataria, 03.X.2010


André Cruchaga

Les teues paraules

*
Les teues paraules m’arriben amb cercles.

Sóc conscient d’ombres
que amenacen sense llum
l’animal alat que ens nodreix.

La soledat em fereix
al buit de l’ànima
ocult a la pell dels oceans,
al mar de la teua boca.

Espirals de pluja
m’acosten aqueixa llimba enmig dels arbres,
en un món d’espills.

Les hores ja no esperen,
el nostre somni ha abastat
l’arrel, el límit del vertigen.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

TUS PALABRAS

Tus palabras me llegan entre círculos.

Soy consciente de sombras
que amenazan sin luz
al animal alado que nos nutre.

La soledad me hiere
en el hueco del alma
oculto entre la piel de los océanos,
en el mar de tu boca.

Espirales de lluvia
me acercan a ese limbo entre los árboles,
en un mundo de espejos.

Las horas ya no esperan,
nuestro sueño ha llegado
a la raíz, al límite del vértigo.


Ana Muela Sopeña

Preferesc el de la siringa i el llorer

*
Només aquest nou enginy de la mecànica
que esbufega com un drac i desafia el neguit els dies de pluja,
l’antiga botiga d’herbes al carrer de Morvedre
i certs beuratges que tufen de la mitologia celta,
la bestiola de tres caps que gita raigs de sulfur
per les seues tres boques,
tres rotunds badalls que ens guarden contra l’androfòbia
de les noves amazones de la llum d’altra manera al barri del Carme.
Àdhuc la resplendent nit que convoca empra
el lent sollevament de la sang gruixa,
en comptes d’andròmines de porxo i de roses,
traces de l’inici amorós dins de la pell rugada o d’escorça.
Coses a veure, com l’espasa sagnant, amb perspectiva:
La venerable lluna dels poetes enjogassats i els naips
dels tafurs enlluernats pel dissort rutil·len,
flassada de núvols.
Dorm, luctífug, com tots nosaltres,
a l’ombra, d’esquenes al gripau, al caliu, a la lluerna.
Ai d’aquell de nosaltres que desnugue els flocs de la llum,
i vulga tocar l’arc del cel en dies de pluja:
nodrirà la seua sang irisada amb la tinta
–la suor, el tiny, la ronya- dels poetes maleïts,
à la villonnaise.
Per a seduir l’Ombra no tenim cap substància grisa,
ni bordells perduts enmig de la vida per assaonar l’Alighieri,
i de pas assaciar les cèl.lules de les nostres ànimes solitàries
amb la llum sobtada del carro d’Apol·lo
fent cursa per la tassa de tisana de fulles de llorer.


Pere Bessó
De La pols de l'escriptura [El polvo de la escritura]


*****

PREFIERO EL DE LA SIRINGA Y EL LAUREL

Sólo este nuevo ingenio de la mecánica
que resuella como un dragón y desafía la desazón los días de lluvia,
la antigua botica de hierbas de la calle de Morvedre
y ciertos brebajes que hieden de la mitología celta,
la bestezuela de tres cabezas que lanza rayos de sulfuro
por sus tres bocas,
tres rotundos bostezos que nos guardan contra la androfobia
de las nuevas amazonas de la luz de otra manera en el barrio del Carmen.
También la resplandeciente noche que convoca emplea
la lenta sublevación de la sangre gruesa,
en lugar de bártulos de porche y de rosas,
trazas del inicio amoroso dentro de la piel arrugada o de corteza.
Cosas que ver, como la espada sangrante, con perspectiva:
La venerable luna de los poetas retozones y los naipes
de los tahúres deslumbrados por la desdicha rutilan,
frazada de nubes.
Duerme, luctífugo, como todos nosotros,
a la sombra, de espaldas al escuerzo, al rescoldo, al tragaluz.
Ay de aquel de nosotros que desanude los flecos de la luz,
por tocar el arco iris en días de lluvia:
nutrirá su sangre irisada con la tinta
–el sudor, el tinte, la roña- de los poetas malditos,
à la villonnaise.
Para seducir a la Sombra no tenemos ninguna substancia gris,
ni burdeles perdidos en medio de la vida para sazonar a Alighieri,
y de paso saciar las células de nuestras almas solitarias
con la súbita luz del carro de Apolo
haciendo carreras por la taza de tisana de hojas de laurel.


Pere Bessó
De La pols de l'escriptura [El polvo de la escritura]

dimecres, 15 de desembre del 2010

L'esplendor de la desemparança

*
La cullereta de café
- única companyia-
remou el llast
de la tristesa.

Tancares la porta i
Se n’anà el matí.
El quadre de la casa
Es quedà fixe, decantat
En la seua mateixa soledat.

Ja estic fora de tu,
Expulsat, perdut,
Oblidat dels teus ulls.

El llast del café
Augura, en la seua nit
D’amor ombrívol,
El esplendor de la desemparança.


Poema de Perfecto Herrera traduït al català per Pere Bessó


*****

EL ESPLENDOR DEL DESAMPARO

La cucharilla de café
- única compañía-
remueve el poso
de la tristeza.

Cerraste la puerta y
Se fue la mañana.
El cuadro de la casa
Se quedó fijo, ladeado
En su propia soledad.

Ya estoy fuera de ti,
Expulsado, perdido,
Olvidado de tus ojos.

El poso del café
Augura, en su noche
De amor sombrío,
El esplendor del desamparo.


Perfecto Herrera

dimarts, 14 de desembre del 2010

Vertigen

*
Els darrers pètals
de l’amor
jauen davall de l’elipsi
del teu cos

Encara somies?

Ones de sang
trenquen damunt de la pell freda
rompent-la

I el meu cor emmudeix
en acabant del vertigen.


Poema de Fernando Sabido traduït al català per Pere Bessó


*****

VÉRTIGO

Los últimos pétalos
del amor
yacen bajo la elipsis
de tu cuerpo

¿Aún sueñas?

Olas de sangre
rompen sobre la piel fría
quebrantándola

Y mi corazón enmudece
tras el vértigo


Fernando Sabido

Retret

*
Com jurament
el silenci lent, lent.

Tremola la mirada
en el dol de la sang.
Com infants sense pit
ens perdem.

Se’n va de tu la meua veu
mossegada davant dels fets.

No em digues que el sol i la lluna
perderen el nom,
davant d’un Déu que t’és alié
i vetlla el meu son.


Poema de Rossana Arellano traduït al català per Pere Bessó


*****

REPROCHE

Como juramento
el silencio lento, lento.

Tirita la mirada
en el duelo de la sangre.
Como niños sin pecho
nos perdemos.

Se va de ti mi voz
mordida ante los hechos.

No me digas que el sol y la luna
perdieron el nombre,
ante un Dios que te es ajeno
y vigila mi sueño.


Rossana Arellano

Paraules oblidades

*
Paraules oblidades al teu aguait. Als seus ulls el reixat de llum dels horts. Saps que al capdavall et busquen i només creuen en tu. La llum verda t’invita al passat, la terra sencera es perd en les profunditats. Què fresca pareix la pols ací... Paraules oblidades et volen i et criden. Per on passes la terra s’afona.


Traducció de l'original al català de Pere Bessó


*****

CUVINTE UITATE

Cuvinte uitate se uită la tine. În ochii lor poartă lumini din livezi. Îţi caută urma şi cred doar în tine. Lumina cea verde te invită-n trecut, pământul întreg se pierde-n adâncuri. Ce proaspătă pare ţarâna aici... Cuvinte uitate te vor si te cheamă. Pe unde paşesti pamântul se-afundă.


Andrei Langa


*****

PALABRAS OLVIDADAS

Palabras olvidadas te siguen de cerca. Sus ojos son llenos de una luz verde. Te buscan y creen solo en ti. La mítica luz te lleva atrás, la tierra entera ya se derrumba. Qué fresco parece el polvo aquí... Palabras perdidas te aman y llaman. Por donde tú pasas la tierra se hunde.


Versión del original rumano del autor Andrei Langa