OASI DE PARAULES
Poemes de diversos autors traduïts al català per Pere Bessó. Edició: Ana Muela Sopeña. Selecció de poemes: Pere Bessó i Ana Muela Sopeña.
divendres, 31 d’agost del 2012
Fullatge claustral
*
Des de les esquerdes de l'escorça làctia dels somnis, qualsevol col·leccionista d'antigüitats veu el calendari penjant de la lluna, en el rossinyol que emergeix volant del subsòl del pètal clandestí de l'onada. Enmig de la fondor de la tornada del pessic, la dansa quasi apocalíptica de l'anyell incaut de les penes, la remulla de la brasa del pou dels desigs, al damunt el bosc de corbs sargint cada branca del crit, gitat en el sucre del melic. El claustre és absorbent. Em quede ací, jugant a hoste de cactus dins del reremón esclarit de l'oblit, al florit furt de les ninetes que reclama arcs del cel fluvials, o coàguls de nuesa damunt de la mola del nixtamal, el pedrís cap a la fi del desvari. Intuesc que aquest puls no és transferible a la cendra, sinó a l'espill fluctuant del suc de la pedra tocada per les mans de la pluja, túnica insomne del ros sobre el diàmetre seminal del sabor. No hi ha temps per al badall quan al cràter braceja inevitable el campanari al domicili de l'argila. En la terra de les ulleres de la nit, els panys del temps destinats a la pols, els cadàvers bategants de les voravies, el clivell fins al fons de la pluja. Ací, en aquest fullatge claustral on busque els graons del rostoll, hi ha llençols trencats i sospirs, i fantasmes agosarats que tallen les branques de l' aire. Lllavors, busque la porta per a entrar a la normalitat, jugue a les possibilitats del rent.
Poema de André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
*****
FOLLAJE CLAUSTRAL
Desde las rendijas de la corteza láctea de los sueños, cualquier coleccionista de antigüedades ve colgado el calendario de la luna en el ruiseñor que volando emerge del subsuelo del pétalo clandestino del oleaje. En medio de la hondura del estribillo del pellizco, la danza casi apocalíptica del cordero incauto de las penas, el remojo del ascua del pozo de los deseos, encima el bosque de cuervos zurciendo cada rama del grito, echado en el azúcar del ombligo. El claustro es absorbente. Me quedo aquí, jugando a huésped de cactus dentro del trasmundo entresacado del olvido, al florecido hurto de las pupilas que reclama fluviales arco iris, o coágulos de desnudez sobre la piedra de moler del nixtamal, el poyetón hacia el final del desvarío. Intuyo que este pulso no es transferible a la ceniza, sino al espejo fluctuante del zumo de la piedra tocada por las manos de la lluvia, insomne túnica del rocío sobre el diámetro seminal del sabor. No hay tiempo para el bostezo cuando en el cráter bracea inevitable el campanario en el domicilio de la arcilla. En la tierra de las ojeras de la noche, las cerraduras del tiempo destinadas al polvo, los cadáveres palpitantes de las aceras, la grieta hasta el fondo de la lluvia. Aquí, en este follaje claustral donde busco los peldaños del rastrojo, hay rotas sábanas y suspiros, y atrevidos fantasmas que cortan las ramas del aire. Entonces, busco la puerta para entrar a la normalidad, juego a las posibilidades de la levadura.
André Cruchaga
Barataria, 29.VIII.2012
Des de les esquerdes de l'escorça làctia dels somnis, qualsevol col·leccionista d'antigüitats veu el calendari penjant de la lluna, en el rossinyol que emergeix volant del subsòl del pètal clandestí de l'onada. Enmig de la fondor de la tornada del pessic, la dansa quasi apocalíptica de l'anyell incaut de les penes, la remulla de la brasa del pou dels desigs, al damunt el bosc de corbs sargint cada branca del crit, gitat en el sucre del melic. El claustre és absorbent. Em quede ací, jugant a hoste de cactus dins del reremón esclarit de l'oblit, al florit furt de les ninetes que reclama arcs del cel fluvials, o coàguls de nuesa damunt de la mola del nixtamal, el pedrís cap a la fi del desvari. Intuesc que aquest puls no és transferible a la cendra, sinó a l'espill fluctuant del suc de la pedra tocada per les mans de la pluja, túnica insomne del ros sobre el diàmetre seminal del sabor. No hi ha temps per al badall quan al cràter braceja inevitable el campanari al domicili de l'argila. En la terra de les ulleres de la nit, els panys del temps destinats a la pols, els cadàvers bategants de les voravies, el clivell fins al fons de la pluja. Ací, en aquest fullatge claustral on busque els graons del rostoll, hi ha llençols trencats i sospirs, i fantasmes agosarats que tallen les branques de l' aire. Lllavors, busque la porta per a entrar a la normalitat, jugue a les possibilitats del rent.
Poema de André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
*****
FOLLAJE CLAUSTRAL
Desde las rendijas de la corteza láctea de los sueños, cualquier coleccionista de antigüedades ve colgado el calendario de la luna en el ruiseñor que volando emerge del subsuelo del pétalo clandestino del oleaje. En medio de la hondura del estribillo del pellizco, la danza casi apocalíptica del cordero incauto de las penas, el remojo del ascua del pozo de los deseos, encima el bosque de cuervos zurciendo cada rama del grito, echado en el azúcar del ombligo. El claustro es absorbente. Me quedo aquí, jugando a huésped de cactus dentro del trasmundo entresacado del olvido, al florecido hurto de las pupilas que reclama fluviales arco iris, o coágulos de desnudez sobre la piedra de moler del nixtamal, el poyetón hacia el final del desvarío. Intuyo que este pulso no es transferible a la ceniza, sino al espejo fluctuante del zumo de la piedra tocada por las manos de la lluvia, insomne túnica del rocío sobre el diámetro seminal del sabor. No hay tiempo para el bostezo cuando en el cráter bracea inevitable el campanario en el domicilio de la arcilla. En la tierra de las ojeras de la noche, las cerraduras del tiempo destinadas al polvo, los cadáveres palpitantes de las aceras, la grieta hasta el fondo de la lluvia. Aquí, en este follaje claustral donde busco los peldaños del rastrojo, hay rotas sábanas y suspiros, y atrevidos fantasmas que cortan las ramas del aire. Entonces, busco la puerta para entrar a la normalidad, juego a las posibilidades de la levadura.
André Cruchaga
Barataria, 29.VIII.2012
Etiquetes de comentaris:
André Cruchaga,
Poetes salvadorencs,
Selecció de Pere Bessó
dissabte, 11 d’agost del 2012
El gramòfon
*
Em preguntava sovint
com seria
Santiago de Chuco.
M’imaginava
què hi trobaria.
No esperava descobrir-hi
la vella gramola
de César Vallejo,
la mateixa
que ma iaia tenia
al living de sa casa
a Union Street,
Dunstable.
La mateixa maneta,
la mateixa pua,
el mateix gos blanc assegut
amb el cap de costat
escoltant el mateix parlant
en forma de trompeta
i les mateixes paraules estranyes
que em tenien intrigat:
His Master's Voice,
La Veu del Seu Amo.
Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó
*****
EL GRAMÓFONO
Me preguntaba a menudo
como sería
Santiago de Chuco.
Me imaginaba
lo que hallaría.
No esperaba descubrir
la vieja vitrola
de César Vallejo,
la misma
que mi abuela tenía
en el living de su casa
en Union Street,
Dunstable.
La misma manivela,
la misma púa,
el mismo perro blanco sentado
con la cabeza ladeada
escuchando el mismo parlante
en forma de trompeta
y las mismas palabras extrañas
que me tenían intrigado:
His Master's Voice,
la Voz del Amo.
Robert Gurney
Em preguntava sovint
com seria
Santiago de Chuco.
M’imaginava
què hi trobaria.
No esperava descobrir-hi
la vella gramola
de César Vallejo,
la mateixa
que ma iaia tenia
al living de sa casa
a Union Street,
Dunstable.
La mateixa maneta,
la mateixa pua,
el mateix gos blanc assegut
amb el cap de costat
escoltant el mateix parlant
en forma de trompeta
i les mateixes paraules estranyes
que em tenien intrigat:
His Master's Voice,
La Veu del Seu Amo.
Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó
*****
EL GRAMÓFONO
Me preguntaba a menudo
como sería
Santiago de Chuco.
Me imaginaba
lo que hallaría.
No esperaba descubrir
la vieja vitrola
de César Vallejo,
la misma
que mi abuela tenía
en el living de su casa
en Union Street,
Dunstable.
La misma manivela,
la misma púa,
el mismo perro blanco sentado
con la cabeza ladeada
escuchando el mismo parlante
en forma de trompeta
y las mismas palabras extrañas
que me tenían intrigado:
His Master's Voice,
la Voz del Amo.
Robert Gurney
Etiquetes de comentaris:
Poetes anglesos,
Robert Gurney,
Selecció de Pere Bessó
divendres, 10 d’agost del 2012
Les tres esglésies
*
Els viu caminar,
després del sopar,
fins a la vora
del Riu Negre.
L’aigua
era com un espill.
S’hi veien
reflectides
les llums
de Carmen de Patagones.
La seua església
davall de la lluna
s’assembla a aquella
de Portugalete
a la boca del Nervión
i a aqueixa,
davall d’un sol violeta,
penjada a la meua paret,
que Dalí coneixia
a Cadaqués.
Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó
*****
LAS TRES IGLESIAS
Los vi caminar,
luego de la cena,
hasta la orilla
del Río Negro.
El agua
era como un espejo.
En ella se veían
reflejadas
las luces
de Carmen de Patagones.
Su iglesia
bajo la luna
se parece a aquélla
de Portugalete
en el abra del Nervión
y a ésa,
bajo un sol violeta,
colgada en mi pared,
que Dalí conocía
en Cadaqués.
Robert Gurney
De Poemas a la Patagonia, 2004
Els viu caminar,
després del sopar,
fins a la vora
del Riu Negre.
L’aigua
era com un espill.
S’hi veien
reflectides
les llums
de Carmen de Patagones.
La seua església
davall de la lluna
s’assembla a aquella
de Portugalete
a la boca del Nervión
i a aqueixa,
davall d’un sol violeta,
penjada a la meua paret,
que Dalí coneixia
a Cadaqués.
Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó
*****
LAS TRES IGLESIAS
Los vi caminar,
luego de la cena,
hasta la orilla
del Río Negro.
El agua
era como un espejo.
En ella se veían
reflejadas
las luces
de Carmen de Patagones.
Su iglesia
bajo la luna
se parece a aquélla
de Portugalete
en el abra del Nervión
y a ésa,
bajo un sol violeta,
colgada en mi pared,
que Dalí conocía
en Cadaqués.
Robert Gurney
De Poemas a la Patagonia, 2004
Etiquetes de comentaris:
Poetes anglesos,
Robert Gurney,
Selecció de Pere Bessó
Codi da Vinci
*
Al lluny
dalt dels penya-segats
per damunt del llogaret
de Horton
algunes vaques
ampliades
por la llum que enganya,
mengen herba.
A la platja
de Port Eynon Bay
davall del bosc
dones boniques
en bikinis
llegeixen un llibre
alguns en diuen
que es troba farcit
de mentides.
Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó
*****
Al lluny
dalt dels penya-segats
per damunt del llogaret
de Horton
algunes vaques
ampliades
por la llum que enganya,
mengen herba.
A la platja
de Port Eynon Bay
davall del bosc
dones boniques
en bikinis
llegeixen un llibre
alguns en diuen
que es troba farcit
de mentides.
Poema de Robert Gurney traduït al català per Pere Bessó
*****
CÓDIGO DA VINCI
A lo lejos
sobre los acantilados
por encima de la aldea
de Horton
algunas vacas
ampliadas
por la luz que engaña,
comen hierba.
En la playa
de Port Eynon Bay
bajo el bosque
mujeres hermosas
en bikinis
leen un libro
que algunos dicen
está repleto
de mentiras.
Robert Gurney
Etiquetes de comentaris:
Poetes anglesos,
Robert Gurney,
Selecció de Pere Bessó
dimecres, 23 de maig del 2012
Quadern de cendra
*
Ignora el dolor.
No hay tiempo para el llanto:
Sólo leña ardida.
Pere Bessó
És possible disfressar les paraules on impera la cendra? Portem dies sords escrivint en el quadern; el sutge, sense treva, atordeix els nostres llençols. Hi ha cap manual per a llegir les parets, tornar a la limpidesa del diccionari? En finestres i portes, el crepuscle posseït, els ullals famolencs de l'indicible, la iracúndia del temps rajant peixos cecs, pouets d'enruna on s'enredren les llànties, l'ebriesa absurda de l'enderroc. Hi haurà, al capdavall, quaderns sense cementeris, i sospirs lleus, sense berrugues, nens que no li fan crèdit a les agulles? (Em ric, a gosades davant de tanta udolada. Per bé que vagen escapulari i bufen l'encenser, no crec en aqueixos mals d'ossos, ni en la seudo essència dels atris que se'ns han venut com paradisos de concòrdia. No sé si un dia deixarem de ser sords carners, només silenci per a continuar morint. No ho sé.) A qui li escric, al cap i a la fi, en aquest buit de parpelles inútils, agres ninetes empouades en la fel de la penombra que hi habita? Als que s'oblidaren del vol, els torne el poderiu de l'odi en flames, el meu amor total, els torne el fang, les relles dels seus mateixos coltells. (Nosaltres, amor, nasquèrem per a l'amor, encara que la llibertat ens coste la gola: potser al cantó, en qualsevol cantó, ens trobarem amb el poema, amb la llum darrere de les nostres ombres, però feliços de no haver sucumbit. Tot i essent pròfugs, la claredat és nostra, ho diu la tendresa que emergeix de l'espill, la llàntia que crema en el nostre viatge solitari.)
Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
*****
CUADERNO DE CENIZA
Ignora el dolor.
No hay tiempo para el llanto:
Sólo leña ardida.
Pere Bessó
¿Es posible disfrazar las palabras donde impera la ceniza? Llevamos días sordos escribiendo en el cuaderno; el hollín, sin tregua, aturde nuestras sábanas. ¿Hay algún manual para leer las paredes, volver a la limpidez del diccionario? En ventanas y puertas, el crepúsculo poseso, los colmillos hambrientos de lo indecible, la iracundia del tiempo chorreando peces ciegos, pocillos de escombro donde se enredan las lámparas, la ebriedad absurda del escombro. ¿Habrá, después de todo, cuadernos sin cementerios, y suspiros leves, sin verrugas, niños que no le den crédito a las agujas? (Me río, de verdad ante tanto aullido. Aunque anden escapulario y soplen el incensario, no creo en esos dolores de huesos, ni en la seudo esencia de los atrios que se nos han vendido como paraísos de concordia. No sé si un día dejaremos de ser sordos carneros, sólo silencio para seguir muriendo. No lo sé.)
¿A quién le escribo, después de todo, en este vacío lleno de párpados inútiles, agrias pupilas empozadas en la hiel de la penumbra que los habita? A quienes se olvidaron del vuelo, les devuelvo el poderío del odio en llamas, mi amor total, les devuelvo el fango, las rejas de sus propios cuchillos. (Nosotros, amor, nacimos para el amor, aunque la libertad nos cueste la garganta: quizá en la esquina, en cualquier esquina, nos encontremos con el poema, con la luz detrás de nuestras sombras, pero felices de no haber sucumbido. Aun siendo prófugos, la claridad es nuestra, lo dice la ternura que emerge del espejo, la lámpara que arde en nuestro viaje solitario.)
André Cruchaga
Barataria, 08.V.2012
Ignora el dolor.
No hay tiempo para el llanto:
Sólo leña ardida.
Pere Bessó
És possible disfressar les paraules on impera la cendra? Portem dies sords escrivint en el quadern; el sutge, sense treva, atordeix els nostres llençols. Hi ha cap manual per a llegir les parets, tornar a la limpidesa del diccionari? En finestres i portes, el crepuscle posseït, els ullals famolencs de l'indicible, la iracúndia del temps rajant peixos cecs, pouets d'enruna on s'enredren les llànties, l'ebriesa absurda de l'enderroc. Hi haurà, al capdavall, quaderns sense cementeris, i sospirs lleus, sense berrugues, nens que no li fan crèdit a les agulles? (Em ric, a gosades davant de tanta udolada. Per bé que vagen escapulari i bufen l'encenser, no crec en aqueixos mals d'ossos, ni en la seudo essència dels atris que se'ns han venut com paradisos de concòrdia. No sé si un dia deixarem de ser sords carners, només silenci per a continuar morint. No ho sé.) A qui li escric, al cap i a la fi, en aquest buit de parpelles inútils, agres ninetes empouades en la fel de la penombra que hi habita? Als que s'oblidaren del vol, els torne el poderiu de l'odi en flames, el meu amor total, els torne el fang, les relles dels seus mateixos coltells. (Nosaltres, amor, nasquèrem per a l'amor, encara que la llibertat ens coste la gola: potser al cantó, en qualsevol cantó, ens trobarem amb el poema, amb la llum darrere de les nostres ombres, però feliços de no haver sucumbit. Tot i essent pròfugs, la claredat és nostra, ho diu la tendresa que emergeix de l'espill, la llàntia que crema en el nostre viatge solitari.)
Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
*****
CUADERNO DE CENIZA
Ignora el dolor.
No hay tiempo para el llanto:
Sólo leña ardida.
Pere Bessó
¿Es posible disfrazar las palabras donde impera la ceniza? Llevamos días sordos escribiendo en el cuaderno; el hollín, sin tregua, aturde nuestras sábanas. ¿Hay algún manual para leer las paredes, volver a la limpidez del diccionario? En ventanas y puertas, el crepúsculo poseso, los colmillos hambrientos de lo indecible, la iracundia del tiempo chorreando peces ciegos, pocillos de escombro donde se enredan las lámparas, la ebriedad absurda del escombro. ¿Habrá, después de todo, cuadernos sin cementerios, y suspiros leves, sin verrugas, niños que no le den crédito a las agujas? (Me río, de verdad ante tanto aullido. Aunque anden escapulario y soplen el incensario, no creo en esos dolores de huesos, ni en la seudo esencia de los atrios que se nos han vendido como paraísos de concordia. No sé si un día dejaremos de ser sordos carneros, sólo silencio para seguir muriendo. No lo sé.)
¿A quién le escribo, después de todo, en este vacío lleno de párpados inútiles, agrias pupilas empozadas en la hiel de la penumbra que los habita? A quienes se olvidaron del vuelo, les devuelvo el poderío del odio en llamas, mi amor total, les devuelvo el fango, las rejas de sus propios cuchillos. (Nosotros, amor, nacimos para el amor, aunque la libertad nos cueste la garganta: quizá en la esquina, en cualquier esquina, nos encontremos con el poema, con la luz detrás de nuestras sombras, pero felices de no haber sucumbido. Aun siendo prófugos, la claridad es nuestra, lo dice la ternura que emerge del espejo, la lámpara que arde en nuestro viaje solitario.)
André Cruchaga
Barataria, 08.V.2012
Etiquetes de comentaris:
André Cruchaga,
Poetes salvadorencs,
Selecció de Pere Bessó
dimarts, 22 de maig del 2012
Les dents de l'infern
*
Te n'anares a migdia
travessat per l'ombra vertical del temps,
i et dugueres la meua sang plorant als teus llavis,
tot oblidant que al meu coll blanc
deixaves marcada per sempre
l'empremta de les dents de l'infern.
Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó
*****
LOS DIENTES DEL INFIERNO
Te fuiste al mediodía
atravesado por la sombra vertical del tiempo,
llevándote mi sangre llorando en tus labios,
olvidando que en mi cuello blanco
dejabas marcada para siempre
la huella de los dientes del infierno.
Mercedes Ridocci
Te n'anares a migdia
travessat per l'ombra vertical del temps,
i et dugueres la meua sang plorant als teus llavis,
tot oblidant que al meu coll blanc
deixaves marcada per sempre
l'empremta de les dents de l'infern.
Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó
*****
LOS DIENTES DEL INFIERNO
Te fuiste al mediodía
atravesado por la sombra vertical del tiempo,
llevándote mi sangre llorando en tus labios,
olvidando que en mi cuello blanco
dejabas marcada para siempre
la huella de los dientes del infierno.
Mercedes Ridocci
Etiquetes de comentaris:
Mercedes Ridocci,
Poetes espanyols,
Selecció de Pere Bessó
dimecres, 22 de febrer del 2012
Cançó de nena africana
*
Jo tinguí una corol•la
tinguí una flor esplèndida
jo tinguí una anemone
que també fou fruita de la passió
Tinguí una flor de pètals suculents
jo tinguí una senzilla papallona
dormint enmig de les cuixes
Tinguí una oreneta
jo tinguí un grill cantant
un borinot
tinguí una tòrtora
somiant enmig de les cuixes
Però un dia
em bategà un ocell
de vol desconhortat.
La tradició fou navalla
d'un traç turbulent
emmudí el meu grill
la papallona abortà el seu vol
desaparegué la fruita
la corol•la es negà en la meua sang
Ara tinc una mica de res
morint enmig de les meues cuixes
Poema d'Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó
*****
CANCIÓN DE NIÑA AFRICANA
Yo tuve una corola
tuve una flor espléndida
yo tuve una anémona
que también fue fruta de la pasión
Tuve una flor de suculentos pétalos
yo tuve una sencilla mariposa
durmiendo entre los muslos
Tuve una golondrina
Yo tuve un grillo cantando
un abejorro
tuve una tórtola
soñando entre los muslos
Pero un día
Me latió un pájaro
de desconsolado vuelo
La tradición fue navaja
de un turbulento trazo
enmudeció mi grillo
la mariposa abortó su vuelo
desapareció la fruta
la corola se anegó en mi sangre
Ahora tengo un poco de nada
muriendo entre mis muslos
Arabella Salaverry
Jo tinguí una corol•la
tinguí una flor esplèndida
jo tinguí una anemone
que també fou fruita de la passió
Tinguí una flor de pètals suculents
jo tinguí una senzilla papallona
dormint enmig de les cuixes
Tinguí una oreneta
jo tinguí un grill cantant
un borinot
tinguí una tòrtora
somiant enmig de les cuixes
Però un dia
em bategà un ocell
de vol desconhortat.
La tradició fou navalla
d'un traç turbulent
emmudí el meu grill
la papallona abortà el seu vol
desaparegué la fruita
la corol•la es negà en la meua sang
Ara tinc una mica de res
morint enmig de les meues cuixes
Poema d'Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó
*****
CANCIÓN DE NIÑA AFRICANA
Yo tuve una corola
tuve una flor espléndida
yo tuve una anémona
que también fue fruta de la pasión
Tuve una flor de suculentos pétalos
yo tuve una sencilla mariposa
durmiendo entre los muslos
Tuve una golondrina
Yo tuve un grillo cantando
un abejorro
tuve una tórtola
soñando entre los muslos
Pero un día
Me latió un pájaro
de desconsolado vuelo
La tradición fue navaja
de un turbulento trazo
enmudeció mi grillo
la mariposa abortó su vuelo
desapareció la fruta
la corola se anegó en mi sangre
Ahora tengo un poco de nada
muriendo entre mis muslos
Arabella Salaverry
dilluns, 30 de gener del 2012
Factor llum
*
Reste ací, herald en lluita
en remuntar vida mire de sorprendre,
capgirar,
potser distraure per si ingressa la mort,
aqueix llampec d'ombres.
Poema de Diana Poblet traduït al català per Pere Bessó
*****
FACTOR LUZ
Permanezco aquí, heraldo en lucha
remontando vida procuro sorprender,
trastocar,
acaso distraer por si ingresa la muerte,
ese refucilo de sombras.
Diana Poblet
Reste ací, herald en lluita
en remuntar vida mire de sorprendre,
capgirar,
potser distraure per si ingressa la mort,
aqueix llampec d'ombres.
Poema de Diana Poblet traduït al català per Pere Bessó
*****
FACTOR LUZ
Permanezco aquí, heraldo en lucha
remontando vida procuro sorprender,
trastocar,
acaso distraer por si ingresa la muerte,
ese refucilo de sombras.
Diana Poblet
Etiquetes de comentaris:
Diana Poblet,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
dijous, 26 de gener del 2012
Instant
*
Jugues amb el teus llavis en el buit fosc del meu ventre, la meua llengua s’obri pas tot assenyalant les senderes de la teua esquena i tu respons amb la crema de la malesa que s’inflama concreta al bell mig de les teues cuixes que em criden.
Vorege cada aresta mossegant suaument els angles prohibits i reste a la teua boca que pressent la meua boca en ocupar el fosc desig de tindre’m.
Poema de Lola López-Cózar traduït al català per Pere Bessó
*****
INSTANT
Juegas con tus labios en el vacío oscuro de mi vientre, mi lengua se abre paso marcando los senderos de tu espalda y tú respondes quemando la maleza que se inflama concreta entre tus muslos que me llaman.
Bordeo cada arista mordiendo suavemente los ángulos prohibidos y me quedo en tu boca que presiente mi boca ocupando el oscuro deseo de tenerme.
Lola López-Cózar
Jugues amb el teus llavis en el buit fosc del meu ventre, la meua llengua s’obri pas tot assenyalant les senderes de la teua esquena i tu respons amb la crema de la malesa que s’inflama concreta al bell mig de les teues cuixes que em criden.
Vorege cada aresta mossegant suaument els angles prohibits i reste a la teua boca que pressent la meua boca en ocupar el fosc desig de tindre’m.
Poema de Lola López-Cózar traduït al català per Pere Bessó
*****
INSTANT
Juegas con tus labios en el vacío oscuro de mi vientre, mi lengua se abre paso marcando los senderos de tu espalda y tú respondes quemando la maleza que se inflama concreta entre tus muslos que me llaman.
Bordeo cada arista mordiendo suavemente los ángulos prohibidos y me quedo en tu boca que presiente mi boca ocupando el oscuro deseo de tenerme.
Lola López-Cózar
Etiquetes de comentaris:
Lola López-Cózar,
Poetes espanyols,
Selecció de Pere Bessó
divendres, 20 de gener del 2012
Quietud
*
Si saberes -amor-
que els cantons de l'hivernacle
es troben replets d'ombres
que afusellen el temps
amb batalles que ordisc mentre tornes
Jo sé que els gladiols
en la seua atapeïda nostàlgia
es pengen de les falgueres
com tristos records
que s'allarguen
Des de juny
em deture en el sol
i la seua caiguda
quan toque el gris de la penombra
que s'aixopluga en mi amb el seu somriure
Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó
*****
QUIETUD
Si supieras -amor-
que las esquinas del invernadero
están repletas de sombras
que fusilan al tiempo
con batallas que urdo mientras vuelves
Yo sé que las gladiolas
en su espesa nostalgia
se cuelgan de los helechos
como tristes recuerdos
que se alargan
Desde junio
me detengo en el sol
y su caída
cuando toco lo gris de la penumbra
que se refugia en mí con su sonrisa
Marina Centeno
Si saberes -amor-
que els cantons de l'hivernacle
es troben replets d'ombres
que afusellen el temps
amb batalles que ordisc mentre tornes
Jo sé que els gladiols
en la seua atapeïda nostàlgia
es pengen de les falgueres
com tristos records
que s'allarguen
Des de juny
em deture en el sol
i la seua caiguda
quan toque el gris de la penombra
que s'aixopluga en mi amb el seu somriure
Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó
*****
QUIETUD
Si supieras -amor-
que las esquinas del invernadero
están repletas de sombras
que fusilan al tiempo
con batallas que urdo mientras vuelves
Yo sé que las gladiolas
en su espesa nostalgia
se cuelgan de los helechos
como tristes recuerdos
que se alargan
Desde junio
me detengo en el sol
y su caída
cuando toco lo gris de la penumbra
que se refugia en mí con su sonrisa
Marina Centeno
Etiquetes de comentaris:
Marina Centeno,
Poetes mexicans,
Selecció de Pere Bessó
dimarts, 17 de gener del 2012
Haikus de la nit en vetla
*
Enmig de les sedes
enfosquides de la nit
tremola la vela.
Flamarades negres
són tenebres de la nit,
que cremen el temps.
Heus la nit de pluja
un xiuxiueig de cançons
prop de la finestra.
I totes les nits
les meues fulles d'hivern
ballen el seu vent.
Poema de Julie Sopetrán traduït al català per Pere Bessó
*****
HAIKUS DE LA NOCHE EN VELA
Entre las sedas
oscuras de la noche
tiembla la vela.
Las llamas negras
tinieblas de la noche
queman el tiempo.
Noche de lluvia
susurro de canciones
en la ventana.
Todas las noches
las hojas del invierno
bailan su viento.
Julie Sopetrán
Enmig de les sedes
enfosquides de la nit
tremola la vela.
Flamarades negres
són tenebres de la nit,
que cremen el temps.
Heus la nit de pluja
un xiuxiueig de cançons
prop de la finestra.
I totes les nits
les meues fulles d'hivern
ballen el seu vent.
Poema de Julie Sopetrán traduït al català per Pere Bessó
*****
HAIKUS DE LA NOCHE EN VELA
Entre las sedas
oscuras de la noche
tiembla la vela.
Las llamas negras
tinieblas de la noche
queman el tiempo.
Noche de lluvia
susurro de canciones
en la ventana.
Todas las noches
las hojas del invierno
bailan su viento.
Julie Sopetrán
Etiquetes de comentaris:
Julie Sopetrán,
Poetes espanyols,
Selecció de Pere Bessó
dimecres, 11 de gener del 2012
Alter ego
*
Ella parla un idioma sense apòstrofs,
s'alimenta del negre, viu
a voltes,
en el so angost del ganivet
en penetrar el dol
o la cendra.
D'altres voltes la rosa, l'embrull
d'insectes
i el goteig del sol damunt de les formes:
sempre plou en aquesta banda de la melangia.
More sense fer soroll, amb compte
com moren els lliris
i els ocells tristos,
amb la nit,
amb mi
damunt de la meua llengua estranya:
motle del cor,
jo mateixa.
Poema de Sara Castelar Lorca traduït al català per Pere Bessó
*****
ALTER EGO
Ella habla un idioma sin apóstrofes,
se alimenta del negro, vive
a veces,
en el sonido angosto del cuchillo
al penetrar el duelo
o la ceniza.
Otras veces la rosa, la maraña
de insectos
y el goteo del sol sobre las formas:
siempre llueve a este lado de la melancolía.
Muere sin hacer ruido, cuidadosamente
como mueren los lirios
y los pájaros tristes,
con la noche,
conmigo
sobre mi lengua extraña:
molde del corazón,
yo misma.
Sara Castelar Lorca
Ella parla un idioma sense apòstrofs,
s'alimenta del negre, viu
a voltes,
en el so angost del ganivet
en penetrar el dol
o la cendra.
D'altres voltes la rosa, l'embrull
d'insectes
i el goteig del sol damunt de les formes:
sempre plou en aquesta banda de la melangia.
More sense fer soroll, amb compte
com moren els lliris
i els ocells tristos,
amb la nit,
amb mi
damunt de la meua llengua estranya:
motle del cor,
jo mateixa.
Poema de Sara Castelar Lorca traduït al català per Pere Bessó
*****
ALTER EGO
Ella habla un idioma sin apóstrofes,
se alimenta del negro, vive
a veces,
en el sonido angosto del cuchillo
al penetrar el duelo
o la ceniza.
Otras veces la rosa, la maraña
de insectos
y el goteo del sol sobre las formas:
siempre llueve a este lado de la melancolía.
Muere sin hacer ruido, cuidadosamente
como mueren los lirios
y los pájaros tristes,
con la noche,
conmigo
sobre mi lengua extraña:
molde del corazón,
yo misma.
Sara Castelar Lorca
Etiquetes de comentaris:
Poetes espanyols,
Sara Castelar Lorca,
Selecció de Pere Bessó
dijous, 5 de gener del 2012
Els teus ulls s'han tornat el meu cendrer
*
dies i nits t'he escrit, la primera frase era no existeix Rússia, París no existeix.
les meues es fan més i més invisibles, besar-te és besar una paret en blanc, i no ens hem besat.
mire aquest cos tan cos, quants l'han estimat (qui podria estimar un cos perdut?), quants hiverns prematurs festejaren al seu ventre.
a banda d'aquesta fulla s'escriu la meua vida, i s'esglaia i es tempteja poesia, es prova vers clar que fracassa i es torna cos.
llig el testament de Kafka com a única lletra d'amor. aviat en París caurà la neu. a Rússia també, una altra neu. vindrà la primavera per ventre.
els que m'han estimat miraran de tornar a mi per la força.
estimat, els teus ulls han esdevingut el meu cendrer. besar-te és besar el desavantatge del temps.
llig el testament de Kafka, l'únic que em resta.
mentre, tornen tranquils els que em volen santa i nua.
Poema de Natalia Litvinova traduït al català per Pere Bessó
*****
TUS OJOS SE HAN VUELTO MI CENICERO
días y noches te he escrito, la primera frase era no existe Rusia, París no existe.
mis manos se vuelven más y más invisibles, besarte es besar una pared en blanco, y no nos hemos besado.
miro este cuerpo tan cuerpo, cuántos lo han amado (¿quién podría amar un cuerpo perdido?), cuántos inviernos prematuros festejaron en su vientre.
al margen de esta hoja se escribe mi vida, y se asusta y se intenta poesía, se intenta verso claro que fracasa y se vuelve cuerpo.
leo el testamento de Kafka como única carta de amor. pronto en París caerá la nieve. en Rusia también, otra nieve. vendrá la primavera por vientre.
los que me han amado intentarán volver a mí por la fuerza.
querido, tus ojos se han vuelto mi cenicero. besarte es besar la desventaja del tiempo.
leo el testamento de Kafka, lo único que me queda.
mientras, regresan tranquilos los que me quieren santa y desnuda.
Natalia Litvinova
dies i nits t'he escrit, la primera frase era no existeix Rússia, París no existeix.
les meues es fan més i més invisibles, besar-te és besar una paret en blanc, i no ens hem besat.
mire aquest cos tan cos, quants l'han estimat (qui podria estimar un cos perdut?), quants hiverns prematurs festejaren al seu ventre.
a banda d'aquesta fulla s'escriu la meua vida, i s'esglaia i es tempteja poesia, es prova vers clar que fracassa i es torna cos.
llig el testament de Kafka com a única lletra d'amor. aviat en París caurà la neu. a Rússia també, una altra neu. vindrà la primavera per ventre.
els que m'han estimat miraran de tornar a mi per la força.
estimat, els teus ulls han esdevingut el meu cendrer. besar-te és besar el desavantatge del temps.
llig el testament de Kafka, l'únic que em resta.
mentre, tornen tranquils els que em volen santa i nua.
Poema de Natalia Litvinova traduït al català per Pere Bessó
*****
TUS OJOS SE HAN VUELTO MI CENICERO
días y noches te he escrito, la primera frase era no existe Rusia, París no existe.
mis manos se vuelven más y más invisibles, besarte es besar una pared en blanco, y no nos hemos besado.
miro este cuerpo tan cuerpo, cuántos lo han amado (¿quién podría amar un cuerpo perdido?), cuántos inviernos prematuros festejaron en su vientre.
al margen de esta hoja se escribe mi vida, y se asusta y se intenta poesía, se intenta verso claro que fracasa y se vuelve cuerpo.
leo el testamento de Kafka como única carta de amor. pronto en París caerá la nieve. en Rusia también, otra nieve. vendrá la primavera por vientre.
los que me han amado intentarán volver a mí por la fuerza.
querido, tus ojos se han vuelto mi cenicero. besarte es besar la desventaja del tiempo.
leo el testamento de Kafka, lo único que me queda.
mientras, regresan tranquilos los que me quieren santa y desnuda.
Natalia Litvinova
Etiquetes de comentaris:
Natalia Litvinova,
Poetes bielorusos,
Selecció de Pere Bessó
divendres, 9 de desembre del 2011
dijous, 8 de desembre del 2011
Autumnal
*
Innocents en la seua caiguda
nues
es lliuren al safareig
amb suavitat de fum.
Ara peixos,
les fulles neden cap a l'hivern.
Poema de Nela Río traduït al català per Pere Bessó
*****
OTOÑAL
Inocentes en su caída
desnudas
se entregan al charco
con suavidad de humo.
Ahora peces,
las hojas nadan hacia el invierno.
Nela Río
Innocents en la seua caiguda
nues
es lliuren al safareig
amb suavitat de fum.
Ara peixos,
les fulles neden cap a l'hivern.
Poema de Nela Río traduït al català per Pere Bessó
*****
OTOÑAL
Inocentes en su caída
desnudas
se entregan al charco
con suavidad de humo.
Ahora peces,
las hojas nadan hacia el invierno.
Nela Río
Etiquetes de comentaris:
Nela Río,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
divendres, 11 de novembre del 2011
23
*
Els vius són els amos de les llums.
Cobreixen la seua pell lacada i pura
amb teles vingudes de paradisos
amb què somien anar de vacances.
Els vius tenen pell i són rebecs a les definicions.
Senten la subtil remor dels penya-segats,
senten la transparència de les avingudes,
senten el vertigen de l’edat.
Els vius, superfície lacada i pura.
Poema de Pilar Fraile traduït al català per Pere Bessó
*****
23
Los vivos son los dueños de las luces. Cubren su piel lacada
y pura con telas venidas de paraísos a los que sueñan con ir
de vacaciones.
Los vivos tienen piel y son reacios a las definiciones.
Oyen el sutil rumor de los acantilados, oyen la transparencia
de las avenidas, oyen el vértigo de la edad.
Los vivos, superficie lacada y pura.
Pilar Fraile
Els vius són els amos de les llums.
Cobreixen la seua pell lacada i pura
amb teles vingudes de paradisos
amb què somien anar de vacances.
Els vius tenen pell i són rebecs a les definicions.
Senten la subtil remor dels penya-segats,
senten la transparència de les avingudes,
senten el vertigen de l’edat.
Els vius, superfície lacada i pura.
Poema de Pilar Fraile traduït al català per Pere Bessó
*****
23
Los vivos son los dueños de las luces. Cubren su piel lacada
y pura con telas venidas de paraísos a los que sueñan con ir
de vacaciones.
Los vivos tienen piel y son reacios a las definiciones.
Oyen el sutil rumor de los acantilados, oyen la transparencia
de las avenidas, oyen el vértigo de la edad.
Los vivos, superficie lacada y pura.
Pilar Fraile
Etiquetes de comentaris:
Pilar Fraile,
Poetes espanyols,
Selecció de Pere Bessó
dilluns, 17 d’octubre del 2011
Desencontres
*
Em detura aquesta monotonia
de presències fugisseres
en temps trobats
ací on escrius,
en aqueix bar d'ànimes.
Hi ha només una manera de mirar el demà
hem d'arrancar-nos els ulls
i deixar que ocorreguen els reflexos.
Ja no es detenen els trens
tota estació esdevé tardor
L'amor no descavalca
només persisteix inoportú, insistent
fugaç polisson que una volta ens ultrapassà
i restà imprés en túniques de bambula
volàtil i efímer
aquell temps de furtar tulipes
quan l'hivern cremà en bosc i neu
Hui
que la tardor aplega esquívola
sostinc la paraula emmudida
sóc
aquella dona aliena que imperturbable
despentina les trenes de l'ira.
He arribat fins ací, restà
en la praderia
un citronat bot de miracles,
aquell dia
per a encisar espills,
la Llum
que es recolzà en l'ull
i el Xaman que deslliurà la meua mà
quan tot el sostre es tornà cel.
Poema de Diana Poblet traduït al català per Pere Bessó
*****
DESENCUENTROS
Me detiene esta monotonía
de presencias huidizas
en tiempos encontrados
ahí donde escribes,
en ese bar de almas.
Existe una sola manera de mirar el mañana
hay que arrancarse los ojos
y dejar que ocurran los reflejos.
Ya no se detienen los trenes
toda estación se vuelve otoño
El amor no se apea
sólo persiste inoportuno, insistente
fugaz polizón que una vez pasó de largo
y quedó impreso en túnicas de bambula
volátil y efímero
aquel tiempo de robar tulipanes
cuando el invierno ardió en bosque y nieve
Hoy
que el otoño viene esquivo
sostengo la palabra enmudecida
soy
aquella mujer ajena que imperturbable
despeina las trenzas de la ira.
He llegado hasta aquí,
quedó en la pradera
un alimonado brinco de milagros,
aquel día
para encandilar espejos,
la Luz
que se recostó en el ojo
y el Chamán que soltó mi mano
cuando todo el techo se volvió cielo.
Diana Poblet
Em detura aquesta monotonia
de presències fugisseres
en temps trobats
ací on escrius,
en aqueix bar d'ànimes.
Hi ha només una manera de mirar el demà
hem d'arrancar-nos els ulls
i deixar que ocorreguen els reflexos.
Ja no es detenen els trens
tota estació esdevé tardor
L'amor no descavalca
només persisteix inoportú, insistent
fugaç polisson que una volta ens ultrapassà
i restà imprés en túniques de bambula
volàtil i efímer
aquell temps de furtar tulipes
quan l'hivern cremà en bosc i neu
Hui
que la tardor aplega esquívola
sostinc la paraula emmudida
sóc
aquella dona aliena que imperturbable
despentina les trenes de l'ira.
He arribat fins ací, restà
en la praderia
un citronat bot de miracles,
aquell dia
per a encisar espills,
la Llum
que es recolzà en l'ull
i el Xaman que deslliurà la meua mà
quan tot el sostre es tornà cel.
Poema de Diana Poblet traduït al català per Pere Bessó
*****
DESENCUENTROS
Me detiene esta monotonía
de presencias huidizas
en tiempos encontrados
ahí donde escribes,
en ese bar de almas.
Existe una sola manera de mirar el mañana
hay que arrancarse los ojos
y dejar que ocurran los reflejos.
Ya no se detienen los trenes
toda estación se vuelve otoño
El amor no se apea
sólo persiste inoportuno, insistente
fugaz polizón que una vez pasó de largo
y quedó impreso en túnicas de bambula
volátil y efímero
aquel tiempo de robar tulipanes
cuando el invierno ardió en bosque y nieve
Hoy
que el otoño viene esquivo
sostengo la palabra enmudecida
soy
aquella mujer ajena que imperturbable
despeina las trenzas de la ira.
He llegado hasta aquí,
quedó en la pradera
un alimonado brinco de milagros,
aquel día
para encandilar espejos,
la Luz
que se recostó en el ojo
y el Chamán que soltó mi mano
cuando todo el techo se volvió cielo.
Diana Poblet
Etiquetes de comentaris:
Diana Poblet,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
dijous, 6 d’octubre del 2011
La dona que plora d'un sol ull
*
En la parpella oberta de la nit habiten les absències mortes.
Amb càlides llàgrimes negres, aviva les estrelles esparses en un cel fred.
Amb el mantell de la memòria abriga els seus noms del no-res, les cendres les torna foc i els silencis callen.
Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó
*****
LA MUJER QUE LLORA POR UN SOLO OJO
En el párpado abierto de la noche habitan las ausencias muertas.
Con cálidas lágrimas negras, aviva las estrellas esparcidas en un cielo frío.
Con el manto de la memoria abriga sus nombres de la nada, las cenizas las torna fuego y los silencios callan.
Mercedes Ridocci
En la parpella oberta de la nit habiten les absències mortes.
Amb càlides llàgrimes negres, aviva les estrelles esparses en un cel fred.
Amb el mantell de la memòria abriga els seus noms del no-res, les cendres les torna foc i els silencis callen.
Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó
*****
LA MUJER QUE LLORA POR UN SOLO OJO
En el párpado abierto de la noche habitan las ausencias muertas.
Con cálidas lágrimas negras, aviva las estrellas esparcidas en un cielo frío.
Con el manto de la memoria abriga sus nombres de la nada, las cenizas las torna fuego y los silencios callan.
Mercedes Ridocci
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Arbre de cristall
*
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez
El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
ÁRBOL DE CRISTAL
Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez
Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…
Pere Bessó
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez
El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
ÁRBOL DE CRISTAL
Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez
Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…
Pere Bessó
Etiquetes de comentaris:
Pere Bessó,
Poetes espanyols,
Selecció de Ana Muela Sopeña
dissabte, 1 d’octubre del 2011
Puntualitat de la nit
*
Sempre arribes d'hora, sense repòs, armada de premeditades
ombres, puntual com l'esfera dels fanals en plena intempèrie;
omplis la meua boca de paraules fosques, trenques els meus ulls per a posar
paraigües de cendra, abandons i ossos esberlats.
Tot és així d'indefens en el paladar que acumula paraules
incertes. Batega la nit en la fotja de les hores, en aquesta lentitud
de viure dins de masmorres, de fer camins amb la sal
de les pestanyes, de defugir el cos entre corbs i teranyines.
—No hi ets. Mai no estàs filant l'horitzó amb d'altres colors
que no siga el color de les burilles desfent la seua espiral d'abelles;
Vespreja als vaixells i, també, en els peixos de la vida:
llavors cauen les enfiladisses al pou que els ocells han fet
als racons de les cantonades, en el niu perllongat que els braços
deleren. Aquestes ales fatigades envelleixen en l'ara de les parets,
i, encara que sobtoses, abasten cert vol,
gasten el seu cor en la feixuguesa que penja de les hores sense objecció.
He sigut durant anys, un nom entre tants noms:
davall dels cels que gasten el seu mateix ferment, la nit com un arbre
gegant, rostre cec invisible en el col·loqui,
on només bateguen litorals buits. On els dies són estrelles
nàufragues, herència d'entropessades en la gola.
Res no és tan puntual i precís com el rellotge d'aigua en la mar
que soscava els ulls, i escriu llegendes cegues i s'endinsa
en l'alé amb força furibunda; en cada mort que em deixa
la nit, els mesos sense retard, ombres llevades al poema,
larves gestant ombres en matèria i temps.
És possible que un dia trenque les ales, el soroll, el passa-muntanyes
dels camins, el cigarret que relata els meus racons;
és possible perforar la ferida del granit que esberla l'alé,
la molsa que fa llunyana la claror.
Sovint tan sols és possible la intempèrie tacada de violència,
la dificultat de fer soroll en la garrotxa, damunt de les verdures
podrides en mocadors, ombres buscant la seua ferida.
En aquesta llenya del terra habiten els voltants del caos amb tots
els seus matisos: pàgines nuvolades, esvanides amb els matins,
torrencials vísceres del desordre, altures invertides
de sobretaula, escales de doble vertigen.
Hi ha fugides, també, en cada puntualidad de la nit;
diluvis esperant la següent hora, poemes oblidats en la pell,
aguaits rajant mapes, a la vorera dels cementeris,
teulats on naufraga l'arc de Sant Martí, mesos amb sobrecàrrec
de puntades, trinxeres sense palpebres.
Quan el rumb és un tren incert, són preferibles les veredes:
Ara udola el niu de les parpelles, els resquills de la nit
llampeguen en la boca, en la taca de la tempesta.
Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Baratària, setembre de 2011
*****
PUNTUALIDAD DE LA NOCHE
Siempre llegas puntual, sin descansar, armada de premeditadas
sombras, puntual como la esfera de los faroles en plena intemperie;
llenas mi boca de palabras oscuras, rompes mis ojos para poner
paraguas de ceniza, abandonos y desquebrajados huesos.
Todo es así de indefenso en el paladar que acumula palabras
inciertas. Late la noche en la foja de las horas, en esta lentitud
de vivir dentro de mazmorras, de hacer caminos con la sal
de las pestañas, de sortear el cuerpo entre cuervos y telarañas.
—No estás. Nunca estás hilando el horizonte con otros colores
que no sea el color de las colillas deshaciendo su espiral de abejas;
atardece en los barcos y, también, en los peces de la vida:
entonces caen las enredaderas en el pozo que los pájaros han hecho
en los rincones de las esquinas, en el nido prolongado que los brazos
Anhelan. Estas alas fatigadas envejecen en el altar de las paredes,
y aunque de pronto, alcancen cierto vuelo,
gastan su corazón en la torpeza que cuelga de las horas sin reparo.
He sido por años, un nombre entre tantos nombres:
bajo los cielos que gastan su propio fermento, la noche como un árbol
gigante, ciego rostro invisible en el coloquio,
donde sólo laten litorales vacíos. Donde los días son estrellas
náufragas, herencia de tropezones en la garganta.
Nada es tan puntual y preciso como el reloj de agua en la mar
que socava los ojos, y escribe leyendas ciegas y se adentra
en el aliento con fuerza furibunda; en cada muerte que me deja
la noche, los meses sin demora, sombras levadas en el poema,
larvas gestando sombras en materia y tiempo.
Es posible que un día rompa las alas, el ruido, el pasamontañas
de los caminos, el cigarro que relata mis rincones;
es posible perforar la herida del granito que rompe el aliento,
el musgo que hace lejana la claridad.
A menudo sólo es posible la intemperie manchada de violencia,
la dificultad de hacer nido en la breña, sobre las verduras
podridas en pañuelos, sombras buscando su herida.
En esta leña del suelo, habita la cercanía del caos con todos
sus matices: páginas nubladas, desvanecidas con las mañanas,
torrenciales vísceras del desorden, alturas invertidas
de sobremesa, escaleras de doble vértigo.
Hay huidas, también, en cada puntualidad de la noche;
diluvios esperando la siguiente hora, poemas olvidados en la piel,
acechanzas chorreando mapas, al borde los cementerios,
tejados donde naufraga el arco iris, meses con sobrecargo
de puntadas, trincheras sin párpados.
Cuando el rumbo es un tren incierto, son preferibles las veredas:
Ahora aúlla, el nido de los párpados, las esquirlas de la noche
Relampaguean en la boca, en la mancha de la tormenta.
André Cruchaga
Barataria, septiembre de 2011
Sempre arribes d'hora, sense repòs, armada de premeditades
ombres, puntual com l'esfera dels fanals en plena intempèrie;
omplis la meua boca de paraules fosques, trenques els meus ulls per a posar
paraigües de cendra, abandons i ossos esberlats.
Tot és així d'indefens en el paladar que acumula paraules
incertes. Batega la nit en la fotja de les hores, en aquesta lentitud
de viure dins de masmorres, de fer camins amb la sal
de les pestanyes, de defugir el cos entre corbs i teranyines.
—No hi ets. Mai no estàs filant l'horitzó amb d'altres colors
que no siga el color de les burilles desfent la seua espiral d'abelles;
Vespreja als vaixells i, també, en els peixos de la vida:
llavors cauen les enfiladisses al pou que els ocells han fet
als racons de les cantonades, en el niu perllongat que els braços
deleren. Aquestes ales fatigades envelleixen en l'ara de les parets,
i, encara que sobtoses, abasten cert vol,
gasten el seu cor en la feixuguesa que penja de les hores sense objecció.
He sigut durant anys, un nom entre tants noms:
davall dels cels que gasten el seu mateix ferment, la nit com un arbre
gegant, rostre cec invisible en el col·loqui,
on només bateguen litorals buits. On els dies són estrelles
nàufragues, herència d'entropessades en la gola.
Res no és tan puntual i precís com el rellotge d'aigua en la mar
que soscava els ulls, i escriu llegendes cegues i s'endinsa
en l'alé amb força furibunda; en cada mort que em deixa
la nit, els mesos sense retard, ombres llevades al poema,
larves gestant ombres en matèria i temps.
És possible que un dia trenque les ales, el soroll, el passa-muntanyes
dels camins, el cigarret que relata els meus racons;
és possible perforar la ferida del granit que esberla l'alé,
la molsa que fa llunyana la claror.
Sovint tan sols és possible la intempèrie tacada de violència,
la dificultat de fer soroll en la garrotxa, damunt de les verdures
podrides en mocadors, ombres buscant la seua ferida.
En aquesta llenya del terra habiten els voltants del caos amb tots
els seus matisos: pàgines nuvolades, esvanides amb els matins,
torrencials vísceres del desordre, altures invertides
de sobretaula, escales de doble vertigen.
Hi ha fugides, també, en cada puntualidad de la nit;
diluvis esperant la següent hora, poemes oblidats en la pell,
aguaits rajant mapes, a la vorera dels cementeris,
teulats on naufraga l'arc de Sant Martí, mesos amb sobrecàrrec
de puntades, trinxeres sense palpebres.
Quan el rumb és un tren incert, són preferibles les veredes:
Ara udola el niu de les parpelles, els resquills de la nit
llampeguen en la boca, en la taca de la tempesta.
Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Baratària, setembre de 2011
*****
PUNTUALIDAD DE LA NOCHE
Siempre llegas puntual, sin descansar, armada de premeditadas
sombras, puntual como la esfera de los faroles en plena intemperie;
llenas mi boca de palabras oscuras, rompes mis ojos para poner
paraguas de ceniza, abandonos y desquebrajados huesos.
Todo es así de indefenso en el paladar que acumula palabras
inciertas. Late la noche en la foja de las horas, en esta lentitud
de vivir dentro de mazmorras, de hacer caminos con la sal
de las pestañas, de sortear el cuerpo entre cuervos y telarañas.
—No estás. Nunca estás hilando el horizonte con otros colores
que no sea el color de las colillas deshaciendo su espiral de abejas;
atardece en los barcos y, también, en los peces de la vida:
entonces caen las enredaderas en el pozo que los pájaros han hecho
en los rincones de las esquinas, en el nido prolongado que los brazos
Anhelan. Estas alas fatigadas envejecen en el altar de las paredes,
y aunque de pronto, alcancen cierto vuelo,
gastan su corazón en la torpeza que cuelga de las horas sin reparo.
He sido por años, un nombre entre tantos nombres:
bajo los cielos que gastan su propio fermento, la noche como un árbol
gigante, ciego rostro invisible en el coloquio,
donde sólo laten litorales vacíos. Donde los días son estrellas
náufragas, herencia de tropezones en la garganta.
Nada es tan puntual y preciso como el reloj de agua en la mar
que socava los ojos, y escribe leyendas ciegas y se adentra
en el aliento con fuerza furibunda; en cada muerte que me deja
la noche, los meses sin demora, sombras levadas en el poema,
larvas gestando sombras en materia y tiempo.
Es posible que un día rompa las alas, el ruido, el pasamontañas
de los caminos, el cigarro que relata mis rincones;
es posible perforar la herida del granito que rompe el aliento,
el musgo que hace lejana la claridad.
A menudo sólo es posible la intemperie manchada de violencia,
la dificultad de hacer nido en la breña, sobre las verduras
podridas en pañuelos, sombras buscando su herida.
En esta leña del suelo, habita la cercanía del caos con todos
sus matices: páginas nubladas, desvanecidas con las mañanas,
torrenciales vísceras del desorden, alturas invertidas
de sobremesa, escaleras de doble vértigo.
Hay huidas, también, en cada puntualidad de la noche;
diluvios esperando la siguiente hora, poemas olvidados en la piel,
acechanzas chorreando mapas, al borde los cementerios,
tejados donde naufraga el arco iris, meses con sobrecargo
de puntadas, trincheras sin párpados.
Cuando el rumbo es un tren incierto, son preferibles las veredas:
Ahora aúlla, el nido de los párpados, las esquirlas de la noche
Relampaguean en la boca, en la mancha de la tormenta.
André Cruchaga
Barataria, septiembre de 2011
divendres, 30 de setembre del 2011
Tres Poemínims
*
Poemínim 6
Llibertat
Ingènua llibertat
que travessa l'aire
i capriciosa...
Es posa sense saber-ho
en la gola del llop
Llibertat com la de l'au
És la meua!
*
Poemínim 7
Cal·ligrafia
La meua llengua d'Eva
llepa la salobrosa estorada
Hi ha una cal·ligrafia de sal
escrita damunt del meu cos
Sóc un palimpsest atàvic
i he poblat l'univers
*
Poemínim 8
Hoste
Hi ha un hoste al meu cos, un poeta...
Furga en l'espectre del llenguatge
amb els instruments del seu ofici
desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula
en la creació d'un poema
Poemes de Leticia Garriga traduïts al català per Pere Bessó
*****
Poemínimo 6
Libertad
Ingenua libertad
que atraviesa el aire
y caprichosa...
Se posa sin saberlo
en la boca del lobo
Libertad como la del ave
¡Es la mía!
*
Poemínimo 7
Caligrafía
Mi lengua de Eva
lame el salobre estero
Hay una caligrafía de sal
escrita sobre mi cuerpo
Soy un palimpsesto atávico
y he poblado al universo
*
Poemínimo 8
Huésped
Hay un huésped en mi cuerpo, un poeta...
Hurga en el espectro del lenguaje
con los instrumentos de su oficio
develando los sonidos y el esplendor de la palabra
en la creación de un poema
Leticia Garriga
Poemínim 6
Llibertat
Ingènua llibertat
que travessa l'aire
i capriciosa...
Es posa sense saber-ho
en la gola del llop
Llibertat com la de l'au
És la meua!
*
Poemínim 7
Cal·ligrafia
La meua llengua d'Eva
llepa la salobrosa estorada
Hi ha una cal·ligrafia de sal
escrita damunt del meu cos
Sóc un palimpsest atàvic
i he poblat l'univers
*
Poemínim 8
Hoste
Hi ha un hoste al meu cos, un poeta...
Furga en l'espectre del llenguatge
amb els instruments del seu ofici
desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula
en la creació d'un poema
Poemes de Leticia Garriga traduïts al català per Pere Bessó
*****
Poemínimo 6
Libertad
Ingenua libertad
que atraviesa el aire
y caprichosa...
Se posa sin saberlo
en la boca del lobo
Libertad como la del ave
¡Es la mía!
*
Poemínimo 7
Caligrafía
Mi lengua de Eva
lame el salobre estero
Hay una caligrafía de sal
escrita sobre mi cuerpo
Soy un palimpsesto atávico
y he poblado al universo
*
Poemínimo 8
Huésped
Hay un huésped en mi cuerpo, un poeta...
Hurga en el espectro del lenguaje
con los instrumentos de su oficio
develando los sonidos y el esplendor de la palabra
en la creación de un poema
Leticia Garriga
Etiquetes de comentaris:
Leticia Garriga,
Poetes mexicans,
Selecció de Ana Muela Sopeña
dijous, 29 de setembre del 2011
La figuera de pala
*
A Pere Bessó
Corprés del sol s’enlluernà
i els seus ulls es posaren damunt de la flor del nopal.
Allí fixà els seus candors:
En la seua brillantor i vellut;
quasibé libà el nèctar
quan fou visitada per abella recaptosa.
I tan a prop fou
del solstici d’estiu
que perillà la integritat de l’ànima
en confiar la seua sort
al fruit espinós.
La bellesa, a vegades,
no és exempta de perills.
Poema de Perfecto Herrera traduït al català per Pere Bessó
*****
EL NOPAL
A Pere Bessó
Prendado del sol se encandiló
y sus ojos se posaron sobre la flor del nopal.
Allí fijó sus candores:
en su brillo y terciopelo;
casi libó el néctar
cuando fue visitada por abeja hacendosa.
Y tan cerca estuvo
del solsticio de verano
que peligró la integridad del alma
al confiar su suerte
en el fruto espinoso.
La belleza, a veces,
no está exenta de peligros.
Perfecto Herrera
A Pere Bessó
Corprés del sol s’enlluernà
i els seus ulls es posaren damunt de la flor del nopal.
Allí fixà els seus candors:
En la seua brillantor i vellut;
quasibé libà el nèctar
quan fou visitada per abella recaptosa.
I tan a prop fou
del solstici d’estiu
que perillà la integritat de l’ànima
en confiar la seua sort
al fruit espinós.
La bellesa, a vegades,
no és exempta de perills.
Poema de Perfecto Herrera traduït al català per Pere Bessó
*****
EL NOPAL
A Pere Bessó
Prendado del sol se encandiló
y sus ojos se posaron sobre la flor del nopal.
Allí fijó sus candores:
en su brillo y terciopelo;
casi libó el néctar
cuando fue visitada por abeja hacendosa.
Y tan cerca estuvo
del solsticio de verano
que peligró la integridad del alma
al confiar su suerte
en el fruto espinoso.
La belleza, a veces,
no está exenta de peligros.
Perfecto Herrera
Etiquetes de comentaris:
Perfecto Herrera,
Poetes espanyols,
Selecció de Pere Bessó
dijous, 22 de setembre del 2011
Quietud
*
Les certeses em donen
claustrofòbia
preferisc la sensació onírica
del vent
en el brancatge de les emocions
Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó
*****
QUIETUD
Las certezas me causan
claustrofobia
prefiero la sensación onírica
del viento
en el ramaje de las emociones
Marina Centeno
Les certeses em donen
claustrofòbia
preferisc la sensació onírica
del vent
en el brancatge de les emocions
Poema de Marina Centeno traduït al català per Pere Bessó
*****
QUIETUD
Las certezas me causan
claustrofobia
prefiero la sensación onírica
del viento
en el ramaje de las emociones
Marina Centeno
Etiquetes de comentaris:
Marina Centeno,
Poetes mexicans,
Selecció de Pere Bessó
diumenge, 11 de setembre del 2011
Espines de foc
*
Ecos de tenebres m'omplin hui el capvespre.
Espines de foc humit niuen als plecs d'aquest isolat infern.
La meua ombra s'esberla en fragments de devessalls,
l'aire desprén olor a mort,
i ningú no serà ací per a salvar-me.
Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó
*****
ESPINAS DE FUEGO
Ecos de tinieblas llenan hoy mi atardecer.
Espinas de fuego húmedo anidan en los pliegues de este desolado infierno.
Mi sombra se quiebra en fragmentos de deshechos,
el aire desprende olor a muerte,
y nadie estará aquí para salvarme.
Mercedes Ridocci
Ecos de tenebres m'omplin hui el capvespre.
Espines de foc humit niuen als plecs d'aquest isolat infern.
La meua ombra s'esberla en fragments de devessalls,
l'aire desprén olor a mort,
i ningú no serà ací per a salvar-me.
Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó
*****
ESPINAS DE FUEGO
Ecos de tinieblas llenan hoy mi atardecer.
Espinas de fuego húmedo anidan en los pliegues de este desolado infierno.
Mi sombra se quiebra en fragmentos de deshechos,
el aire desprende olor a muerte,
y nadie estará aquí para salvarme.
Mercedes Ridocci
Etiquetes de comentaris:
Mercedes Ridocci,
Poetes espanyols,
Selecció de Pere Bessó
dimarts, 7 de juny del 2011
La corba del somni
*
I així, abraçada al coixí, arriba ell, penetrant els amagatalls de la meua ment.
M'abandone, em buide de pensaments, de veus, de tot allò que em danya, i deixe que, suaument, el cos se me'n vaja.
Camine cap un lloc distint, un lloc fosc que no recorda la meua mirada, i m'hi fonc, m'hi fonc amb la seua flaire, amb el seu tast irreconoscible, fantasma.
La boca se m'ompli de colors, el cos de silencis que bateguen a prop de l'aigua, i sent que és amb mi i em posseeix, ensenyorint-se de la meua ànima.
Ell és qui m'estima.
Poema de Montserrat Martínez traduït al català per Pere Bessó
*****
LA CURVA DEL SUEÑO
Y así, abrazada a la almohada, llega él, penetrando los escondrijos de mi mente.
Me abandono, me vacío de pensamientos, de voces, de todo lo que me daña, y dejo que, suavemente, el cuerpo se me vaya.
Camino hacia un lugar distinto, un sitio oscuro que no recuerda mi mirada, y allí, me fundo con su aroma, con su sabor irreconocible, fantasma.
La boca se me llena de colores, el cuerpo de silencios que palpitan cerca del agua, y siento que está conmigo y me posee, adueñándose de mi alma.
Él es quien me ama.
Montserrat Martínez
I així, abraçada al coixí, arriba ell, penetrant els amagatalls de la meua ment.
M'abandone, em buide de pensaments, de veus, de tot allò que em danya, i deixe que, suaument, el cos se me'n vaja.
Camine cap un lloc distint, un lloc fosc que no recorda la meua mirada, i m'hi fonc, m'hi fonc amb la seua flaire, amb el seu tast irreconoscible, fantasma.
La boca se m'ompli de colors, el cos de silencis que bateguen a prop de l'aigua, i sent que és amb mi i em posseeix, ensenyorint-se de la meua ànima.
Ell és qui m'estima.
Poema de Montserrat Martínez traduït al català per Pere Bessó
*****
LA CURVA DEL SUEÑO
Y así, abrazada a la almohada, llega él, penetrando los escondrijos de mi mente.
Me abandono, me vacío de pensamientos, de voces, de todo lo que me daña, y dejo que, suavemente, el cuerpo se me vaya.
Camino hacia un lugar distinto, un sitio oscuro que no recuerda mi mirada, y allí, me fundo con su aroma, con su sabor irreconocible, fantasma.
La boca se me llena de colores, el cuerpo de silencios que palpitan cerca del agua, y siento que está conmigo y me posee, adueñándose de mi alma.
Él es quien me ama.
Montserrat Martínez
dilluns, 30 de maig del 2011
Et bese i et porte a la casa que no hi ha
*
La meua pell no es renova. És escorça d'un vell arbre que els joves tatuaren amb una navalla antany. És gualdrapa del grill que es bateja en la rosada d'una aspra rosella. Esdevinc el sol blanc del desert. Els homes em miren tot cobrint-se les cares.
Poema de Natalia Litvinova traduït al català per Pere Bessó
*****
TE BESO Y TE LLEVO A LA CASA QUE NO HAY
Mi piel no se renueva. Es corteza de un viejo árbol que los jóvenes tatuaron con una navaja hace tiempo. Es caparazón del grillo que se bautiza en el rocío de una áspera amapola. Me convierto en el sol blanco del desierto. Los hombres me miran cubriéndose las caras.
Natalia Litvinova
La meua pell no es renova. És escorça d'un vell arbre que els joves tatuaren amb una navalla antany. És gualdrapa del grill que es bateja en la rosada d'una aspra rosella. Esdevinc el sol blanc del desert. Els homes em miren tot cobrint-se les cares.
Poema de Natalia Litvinova traduït al català per Pere Bessó
*****
TE BESO Y TE LLEVO A LA CASA QUE NO HAY
Mi piel no se renueva. Es corteza de un viejo árbol que los jóvenes tatuaron con una navaja hace tiempo. Es caparazón del grillo que se bautiza en el rocío de una áspera amapola. Me convierto en el sol blanco del desierto. Los hombres me miran cubriéndose las caras.
Natalia Litvinova
Etiquetes de comentaris:
Natalia Litvinova,
Poetes bielorusos,
Selecció de Pere Bessó
divendres, 22 d’abril del 2011
Ens hauríem dit silencis
*
No sé
cap altra cosa millor
sinó el Silenci
per a dir
què és la mort,
què és la Vida...
Si mai hagueres estat!...
Ens hauríem dit
silencis
i hauríem conegut
millor
el nostre Silenci.
No sé
cap altra cosa millor
que el Silenci
per a omplir
instant,
dolor,
paraula...
Poema d'Elena Liliana Popescu traduït al català per Pere Bessó
*****
NE-AM FI SPUS TĂCERI
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să spună
ce este moartea,
ce este viaŃa...
Să mai fi stat!...
Ne-am fi spus
tăceri
si am fi cunoscut
mai bine
Tăcerea
din noi
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să umple
clipa,
durerea,
cuvântul...
Elena Liliana Popescu
*****
NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS
No sé
de nada mejor
que el Silencio
para decir
lo qué es la muerte,
lo qué es la vida…
¡Ojalá hubieras estado!
Nos habríamos dicho
silencios
y habríamos conocido
mejor
el Silencio
de nosotros mismos.
No sé
de nada mejor
que el Silencio,
para llenar
el instante,
el dolor,
la palabra…
Elena Liliana Popescu
Del poemario "Canto de Amor", 1999
*****
Original en rumano y traducción al castellano tomado de la página web Arte poética:
http://www.artepoetica.net
Antología de Poesía Universal dirigida por André Cruchaga
No sé
cap altra cosa millor
sinó el Silenci
per a dir
què és la mort,
què és la Vida...
Si mai hagueres estat!...
Ens hauríem dit
silencis
i hauríem conegut
millor
el nostre Silenci.
No sé
cap altra cosa millor
que el Silenci
per a omplir
instant,
dolor,
paraula...
Poema d'Elena Liliana Popescu traduït al català per Pere Bessó
*****
NE-AM FI SPUS TĂCERI
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să spună
ce este moartea,
ce este viaŃa...
Să mai fi stat!...
Ne-am fi spus
tăceri
si am fi cunoscut
mai bine
Tăcerea
din noi
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să umple
clipa,
durerea,
cuvântul...
Elena Liliana Popescu
*****
NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS
No sé
de nada mejor
que el Silencio
para decir
lo qué es la muerte,
lo qué es la vida…
¡Ojalá hubieras estado!
Nos habríamos dicho
silencios
y habríamos conocido
mejor
el Silencio
de nosotros mismos.
No sé
de nada mejor
que el Silencio,
para llenar
el instante,
el dolor,
la palabra…
Elena Liliana Popescu
Del poemario "Canto de Amor", 1999
*****
Original en rumano y traducción al castellano tomado de la página web Arte poética:
http://www.artepoetica.net
Antología de Poesía Universal dirigida por André Cruchaga
Etiquetes de comentaris:
Elena Liliana Popescu,
Poetes romanesos,
Selecció de Pere Bessó
L'he vista
*
L’he vista quan venia,
esperada o no,
sense pressa o sobtosament.
I plega victoriosa
o això creu,
ja que no pot prendre
sinó allò que pot endur-se’n,
allò que es pot perdre.
Cada vegada que troba
que un Altre ha sigut el primer
i des de llavors no oblida
que aquest poder li l’han donat
només per a sotmetre’s
i portar en silenci
la càrrega d’aquest coneixement
al llarg de tota la Vida.
Poema d'Elena Liliana Popescu traduït al català per Pere Bessó
*****
AM VĂZUT-O
Am văzut-o cum vine,
asteptată sau nu,
încet sau deodată.
Si pleacă victorioasă
sau asa crede,
pentru că nu poate lua
decât ceea ce poate duce,
ceea ce se poate pierde.
De fiecare dată constată
că Altcineva a fost primul
si înŃelege că si acum
puterea îi este dată
doar pentru a se supune
si a-si purta în tăcere,
povara acestei cunoasteri
de-a lungul VieŃii nesfârsite.
Elena Liliana Popescu
*****
LA HE VISTO
La he visto llegar,
esperada o no,
despacio o de pronto.
Y se aleja victoriosa,
o eso cree.
Pues sólo puede coger
lo que puede llevar,
lo que se puede perder.
Cada vez comprueba
que Otro ha sido el primero
y comprende una vez más
que le dieron poder
sólo para obedecer
y para llevar en silencio
el peso de ese conocimiento
durante la Vida infinita…
Elena Liliana Popescu
Del poemario "Canto de amor" 1999
*****
Original en rumano y traducción al castellano tomados de la página web Arte poética:
http://www.artepoetica.netAntología de Poesía Universal dirigida por André Cruchaga
L’he vista quan venia,
esperada o no,
sense pressa o sobtosament.
I plega victoriosa
o això creu,
ja que no pot prendre
sinó allò que pot endur-se’n,
allò que es pot perdre.
Cada vegada que troba
que un Altre ha sigut el primer
i des de llavors no oblida
que aquest poder li l’han donat
només per a sotmetre’s
i portar en silenci
la càrrega d’aquest coneixement
al llarg de tota la Vida.
Poema d'Elena Liliana Popescu traduït al català per Pere Bessó
*****
AM VĂZUT-O
Am văzut-o cum vine,
asteptată sau nu,
încet sau deodată.
Si pleacă victorioasă
sau asa crede,
pentru că nu poate lua
decât ceea ce poate duce,
ceea ce se poate pierde.
De fiecare dată constată
că Altcineva a fost primul
si înŃelege că si acum
puterea îi este dată
doar pentru a se supune
si a-si purta în tăcere,
povara acestei cunoasteri
de-a lungul VieŃii nesfârsite.
Elena Liliana Popescu
*****
LA HE VISTO
La he visto llegar,
esperada o no,
despacio o de pronto.
Y se aleja victoriosa,
o eso cree.
Pues sólo puede coger
lo que puede llevar,
lo que se puede perder.
Cada vez comprueba
que Otro ha sido el primero
y comprende una vez más
que le dieron poder
sólo para obedecer
y para llevar en silencio
el peso de ese conocimiento
durante la Vida infinita…
Elena Liliana Popescu
Del poemario "Canto de amor" 1999
*****
Original en rumano y traducción al castellano tomados de la página web Arte poética:
http://www.artepoetica.netAntología de Poesía Universal dirigida por André Cruchaga
dijous, 10 de març del 2011
La por
*
Tota certesa i persuasió cediren
davant d'aquell esclarissat òxid del temps.
Era una tardor vernissada
que ja no planyia la mort de l'estiu.
Carranquejant irrompí una llum lassa
amb tot el vent amuntegat adins de la casa.
Inquietants
s'excitaren les taules i les cadires,
els ferros i els marbres,
alimentant una ansietat com viscuda en una brasa,
amb un fragor d'acoblament
que de segurs fascinaria les ments més eclèctiques.
Corbain no pugué predir la por de les mans.
Un fred de glacera
recorria el seu cos esquarterant la carn.
Tenia fang en la mirada,
i la seua densa humitat
acabava per delatar aquells ulls grans.
Com aqueixa lassitud
que sempre es dilueix en la calima,
així anaven cobrant la seua extensió
totes les coses que havia perdut.
Premé el cos
contra el cantó més fosc
i tot mirant el rectangle brillant de la porta
digué:
ací arriba a buscar-me el món.
Poema de J. J. M. Ferreiro traduït al català per Pere Bessó
*****
EL MIEDO
Toda certeza y persuasión cedieron
ante aquel ralo óxido del tiempo.
Era un otoño barnizado
que ya no lamentaba la muerte del estío.
Renqueando irrumpió una luz cansada
con todo el viento amontonado adentro de la casa.
Inquietantes
se excitaron las mesas y las sillas,
los hierros y los mármoles,
alimentando una ansiedad como vivida en una brasa,
con un fragor de ayuntamiento
que seguro fascinaría las mentes más eclécticas.
Corbain no pudo predecir el miedo de las manos.
Un frío de glaciar
recorría su cuerpo cuarteando la carne.
Tenía barro en la mirada,
y su densa humedad
acababa por delatar aquellos ojos grandes.
Como esa lasitud
que siempre se diluye en la calima,
así iban cobrando su extensión
todas las cosas que había perdido.
Apretó el cuerpo
contra la esquina más oscura
y mirando el rectángulo brillante de la puerta
dijo:
ahí viene a buscarme el mundo.
J. J. M. Ferreiro
Tota certesa i persuasió cediren
davant d'aquell esclarissat òxid del temps.
Era una tardor vernissada
que ja no planyia la mort de l'estiu.
Carranquejant irrompí una llum lassa
amb tot el vent amuntegat adins de la casa.
Inquietants
s'excitaren les taules i les cadires,
els ferros i els marbres,
alimentant una ansietat com viscuda en una brasa,
amb un fragor d'acoblament
que de segurs fascinaria les ments més eclèctiques.
Corbain no pugué predir la por de les mans.
Un fred de glacera
recorria el seu cos esquarterant la carn.
Tenia fang en la mirada,
i la seua densa humitat
acabava per delatar aquells ulls grans.
Com aqueixa lassitud
que sempre es dilueix en la calima,
així anaven cobrant la seua extensió
totes les coses que havia perdut.
Premé el cos
contra el cantó més fosc
i tot mirant el rectangle brillant de la porta
digué:
ací arriba a buscar-me el món.
Poema de J. J. M. Ferreiro traduït al català per Pere Bessó
*****
EL MIEDO
Toda certeza y persuasión cedieron
ante aquel ralo óxido del tiempo.
Era un otoño barnizado
que ya no lamentaba la muerte del estío.
Renqueando irrumpió una luz cansada
con todo el viento amontonado adentro de la casa.
Inquietantes
se excitaron las mesas y las sillas,
los hierros y los mármoles,
alimentando una ansiedad como vivida en una brasa,
con un fragor de ayuntamiento
que seguro fascinaría las mentes más eclécticas.
Corbain no pudo predecir el miedo de las manos.
Un frío de glaciar
recorría su cuerpo cuarteando la carne.
Tenía barro en la mirada,
y su densa humedad
acababa por delatar aquellos ojos grandes.
Como esa lasitud
que siempre se diluye en la calima,
así iban cobrando su extensión
todas las cosas que había perdido.
Apretó el cuerpo
contra la esquina más oscura
y mirando el rectángulo brillante de la puerta
dijo:
ahí viene a buscarme el mundo.
J. J. M. Ferreiro
Etiquetes de comentaris:
J. J. M. Ferreiro,
Poetes espanyols,
Selecció de Pere Bessó
dijous, 3 de març del 2011
Ingenuïtat
*
Pensí que era així de simple:
el que tinga set que vinga
i prenga aigua
Ja m’havia llavat els vestits
Pensí que l’arbre de la vida
era meu
M’havia despullat d’escates
no tenia pell
ni múscul
Pensí que era assumpte simplement
de submergir-se i nadar
Que el mar seria amable
Amb la nostra condició de peixos
No sabía que el segon àngel vetlla
ja havia transformat el mar en sang
i era el mar de vidre i foc
No sabia tampoc
que el quart àngel
vessa
pacient
la seua copa damunt del sol
i un destí d’incendi
ens aguaita
Poema de Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó
*****
INGENUIDAD
Pensé que era así de simple:
el que tenga sed que venga
y tome agua
Ya había lavado mis vestidos
Pensé que el árbol de la vida
era mío
Me había despojado de escamas
no tenía piel
ni músculo
Pensé que era asunto simplemente
de sumergirse y nadar
Que el mar sería amable
con nuestra condición de peces
No sabía que el segundo ángel vela
ya había transformado el mar en sangre
y era el mar de vidrio y fuego
No sabía tampoco
que el cuarto ángel
derrama
paciente
su copa sobre el sol
y un destino de incendio
nos acecha
Arabella Salaverry
Pensí que era així de simple:
el que tinga set que vinga
i prenga aigua
Ja m’havia llavat els vestits
Pensí que l’arbre de la vida
era meu
M’havia despullat d’escates
no tenia pell
ni múscul
Pensí que era assumpte simplement
de submergir-se i nadar
Que el mar seria amable
Amb la nostra condició de peixos
No sabía que el segon àngel vetlla
ja havia transformat el mar en sang
i era el mar de vidre i foc
No sabia tampoc
que el quart àngel
vessa
pacient
la seua copa damunt del sol
i un destí d’incendi
ens aguaita
Poema de Arabella Salaverry traduït al català per Pere Bessó
*****
INGENUIDAD
Pensé que era así de simple:
el que tenga sed que venga
y tome agua
Ya había lavado mis vestidos
Pensé que el árbol de la vida
era mío
Me había despojado de escamas
no tenía piel
ni músculo
Pensé que era asunto simplemente
de sumergirse y nadar
Que el mar sería amable
con nuestra condición de peces
No sabía que el segundo ángel vela
ya había transformado el mar en sangre
y era el mar de vidrio y fuego
No sabía tampoco
que el cuarto ángel
derrama
paciente
su copa sobre el sol
y un destino de incendio
nos acecha
Arabella Salaverry
dimarts, 1 de març del 2011
Quadre
*
Tota la meua pell
ha estat exposada
i des de dins cap a fora
floreixen pústules flors
seques, la passió moribunda
faceta multicolor del fracàs
Verd
grocs
visió apòcrifa
del quadre que haguí d’haver pintat
i que no sóc
Poema de Marta Miranda traduït al català per Pere Bessó
*****
CUADRO
Toda mi piel
ha sido expuesta
y desde dentro hacia fuera
florecen pústulas flores
secas, la pasión moribunda
faceta multicolor del fracaso
Verde
amarillos
visión apócrifa
del cuadro que debí haber pintado
y que no soy
Marta Miranda
Del poemario "La misma piedra"
Tota la meua pell
ha estat exposada
i des de dins cap a fora
floreixen pústules flors
seques, la passió moribunda
faceta multicolor del fracàs
Verd
grocs
visió apòcrifa
del quadre que haguí d’haver pintat
i que no sóc
Poema de Marta Miranda traduït al català per Pere Bessó
*****
CUADRO
Toda mi piel
ha sido expuesta
y desde dentro hacia fuera
florecen pústulas flores
secas, la pasión moribunda
faceta multicolor del fracaso
Verde
amarillos
visión apócrifa
del cuadro que debí haber pintado
y que no soy
Marta Miranda
Del poemario "La misma piedra"
Etiquetes de comentaris:
Marta Miranda,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
diumenge, 20 de febrer del 2011
Moviment
*
Una dona sola davant del mar
és més majestuosa que ell.
Pot passar una gavina
augurant la mort
o pot caure el sol humidint
les lones de les carpes
fins a extingir-les,
però una dona
davant del mar
bressola la seua solitud com una ama
i no s'estremeix.
La llum del mar té la importància
i el moviment del seu ànim, de la seua ànima.
El vent sona al voltant
de la dona
i la desperta:
ara es tracta de la platja sense llum, una dona,
el sol caigut, el so del mar,
carpes alçades,
el vent que el volteja
tot.
Poema de Irene Gruss traduït al català per Pere Bessó
*****
MOVIMIENTO
Una mujer sola frente al mar
es más majestuosa que él.
Puede pasar una gaviota
agurando la muerte
o puede caer el sol humedeciendo
las lonas de las carpas
hasta apagarlas,
pero una mujer
frente al mar
mece su soledad como una dueña
y no se estremece.
La luz del mar tiene la importancia
y el movimiento de su ánimo, de su alma.
El viento suena alrededor
de la mujer
y la despierta:
ahora se trata de la playa sin luz, una mujer,
el sol caído, el sonido del mar,
carpas levantadas,
el viento que lo da vuelta
todo.
Irene Gruss
Una dona sola davant del mar
és més majestuosa que ell.
Pot passar una gavina
augurant la mort
o pot caure el sol humidint
les lones de les carpes
fins a extingir-les,
però una dona
davant del mar
bressola la seua solitud com una ama
i no s'estremeix.
La llum del mar té la importància
i el moviment del seu ànim, de la seua ànima.
El vent sona al voltant
de la dona
i la desperta:
ara es tracta de la platja sense llum, una dona,
el sol caigut, el so del mar,
carpes alçades,
el vent que el volteja
tot.
Poema de Irene Gruss traduït al català per Pere Bessó
*****
MOVIMIENTO
Una mujer sola frente al mar
es más majestuosa que él.
Puede pasar una gaviota
agurando la muerte
o puede caer el sol humedeciendo
las lonas de las carpas
hasta apagarlas,
pero una mujer
frente al mar
mece su soledad como una dueña
y no se estremece.
La luz del mar tiene la importancia
y el movimiento de su ánimo, de su alma.
El viento suena alrededor
de la mujer
y la despierta:
ahora se trata de la playa sin luz, una mujer,
el sol caído, el sonido del mar,
carpas levantadas,
el viento que lo da vuelta
todo.
Irene Gruss
Etiquetes de comentaris:
Irene Gruss,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
dimecres, 9 de febrer del 2011
De quan ens mirem
*
Cada volta que ens mirem
ho fem
amb ulls humits de gossos panteixants
et propose
deixar ja el ljenguatge de signes
Assaltar les fronteres
avançar les ales de la llibertat
com gats muntesos
arrapant-nos
llepant-nos
acaronant al capdavall les nostres geografies
Poema de Marisol Briones traduït al català per Pere Bessó
*****
DE CUANDO NOS MIRAMOS
Cada vez que nos miramos
lo hacemos
con ojos húmedos de perros jadeantes
te propongo
dejar ya el lenguaje de signos
Asaltar las fronteras
avanzar las alas de la libertad
como gatos montunos
arañándonos
lamiéndonos
acariciando por fin nuestras geografías.
Marisol Briones
Cada volta que ens mirem
ho fem
amb ulls humits de gossos panteixants
et propose
deixar ja el ljenguatge de signes
Assaltar les fronteres
avançar les ales de la llibertat
com gats muntesos
arrapant-nos
llepant-nos
acaronant al capdavall les nostres geografies
Poema de Marisol Briones traduït al català per Pere Bessó
*****
DE CUANDO NOS MIRAMOS
Cada vez que nos miramos
lo hacemos
con ojos húmedos de perros jadeantes
te propongo
dejar ya el lenguaje de signos
Asaltar las fronteras
avanzar las alas de la libertad
como gatos montunos
arañándonos
lamiéndonos
acariciando por fin nuestras geografías.
Marisol Briones
Etiquetes de comentaris:
Marisol Briones,
Poetes nicaragüencs,
Selecció de Pere Bessó
dilluns, 7 de febrer del 2011
Oller en dansa d'espines flors
*
el llindar
mastega
la seua pressa,
la seua jornada,
abraça un plomall
llavors
obri el sol
amb els seus ulls
i devora el fred de centenars de mans.
no hi ha més llengua,
que la seua
ni batalles que el seu mateix cant
que és el mateix cant de confins
aquelles que deixaren de repicar la campana
la nit que te n'anares.
al llindar
degluteix
el camí agrest
als peus del destí
i en aqueix equilibri
circundes un estiu
Poema de Gloria Dávila Espinoza traduït al català per Pere Bessó
*****
ALFARERO EN DANZA DE ESPINAS FLORES
el umbral
mastica
su prisa,
su jornada,
abraza un penacho
entonces
abre el sol
con sus ojos
y devora el frío de cientos de manos.
no hay más lengua,
que la suya
ni batallas que su propio canto
que es el mismo canto de confines
aquellas que dejaron de tañer la campana
la noche que te fuiste.
en el umbral
degluta
el agreste camino
a los pies del destino
y en ese equilibrio
circundas un verano
Gloria Dávila Espinoza
el llindar
mastega
la seua pressa,
la seua jornada,
abraça un plomall
llavors
obri el sol
amb els seus ulls
i devora el fred de centenars de mans.
no hi ha més llengua,
que la seua
ni batalles que el seu mateix cant
que és el mateix cant de confins
aquelles que deixaren de repicar la campana
la nit que te n'anares.
al llindar
degluteix
el camí agrest
als peus del destí
i en aqueix equilibri
circundes un estiu
Poema de Gloria Dávila Espinoza traduït al català per Pere Bessó
*****
ALFARERO EN DANZA DE ESPINAS FLORES
el umbral
mastica
su prisa,
su jornada,
abraza un penacho
entonces
abre el sol
con sus ojos
y devora el frío de cientos de manos.
no hay más lengua,
que la suya
ni batallas que su propio canto
que es el mismo canto de confines
aquellas que dejaron de tañer la campana
la noche que te fuiste.
en el umbral
degluta
el agreste camino
a los pies del destino
y en ese equilibrio
circundas un verano
Gloria Dávila Espinoza
Etiquetes de comentaris:
Gloria Dávila Espinoza,
Poetes peruans,
Selecció de Pere Bessó
diumenge, 6 de febrer del 2011
Galata kulesi
*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse
Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
GALATA KULESI
Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse
Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse
Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
GALATA KULESI
Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse
Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
Etiquetes de comentaris:
Pere Bessó,
Poetes espanyols,
Selecció de Ana Muela Sopeña
diumenge, 23 de gener del 2011
Evolució
*
En aquesta llengua que parle,
qui sóc?
qui és ma mare?
La mare creix al meu úter,
busca la meua falda;
és la mateixa que alimenta el meu somni.
Tin cura d'aquest somni ventre etern.
Somie una llengua viva que parle del cel
en què puga dir-te:
mare.
Et cride ara
en la meua llengua materna.
Escriptura teua sóc,
verb del teu dolor.
T'escolte,
Bategues.
Aqueixa és la teua llengua primera.
Amb el meu silenci
t'ompli fins a eixamplar-te.
Et fas transparent,
crides quan deixes passar la llum.
Et veig
resplendent i possessa.
Dóna'm, mare, aqueixa paraula
que no entenga.
Poema de Angye Gaona traduït al català per Pere Bessó
*****
EVOLUCIÓN
En esta lengua que hablo,
¿quién soy?,
¿quién es mi madre?
La madre crece en mi útero,
busca mi regazo;
es la misma que alimenta mi sueño.
Cuídame este sueño vientre eterno.
Sueño una lengua viva que hable del cielo
en la que pueda decirte:
madre.
Te nombro ahora
en mi lengua materna.
Escritura tuya soy,
verbo de tu dolor.
Te oigo,
Palpitas.
Esa es tu lengua primera.
Con mi silencio
te lleno hasta ensancharte.
Te haces transparente,
gritas cuando dejas pasar luz.
Te veo,
resplandeciente y posesa.
Dame, madre, esa palabra
que no entienda.
Angye Gaona
En aquesta llengua que parle,
qui sóc?
qui és ma mare?
La mare creix al meu úter,
busca la meua falda;
és la mateixa que alimenta el meu somni.
Tin cura d'aquest somni ventre etern.
Somie una llengua viva que parle del cel
en què puga dir-te:
mare.
Et cride ara
en la meua llengua materna.
Escriptura teua sóc,
verb del teu dolor.
T'escolte,
Bategues.
Aqueixa és la teua llengua primera.
Amb el meu silenci
t'ompli fins a eixamplar-te.
Et fas transparent,
crides quan deixes passar la llum.
Et veig
resplendent i possessa.
Dóna'm, mare, aqueixa paraula
que no entenga.
Poema de Angye Gaona traduït al català per Pere Bessó
*****
EVOLUCIÓN
En esta lengua que hablo,
¿quién soy?,
¿quién es mi madre?
La madre crece en mi útero,
busca mi regazo;
es la misma que alimenta mi sueño.
Cuídame este sueño vientre eterno.
Sueño una lengua viva que hable del cielo
en la que pueda decirte:
madre.
Te nombro ahora
en mi lengua materna.
Escritura tuya soy,
verbo de tu dolor.
Te oigo,
Palpitas.
Esa es tu lengua primera.
Con mi silencio
te lleno hasta ensancharte.
Te haces transparente,
gritas cuando dejas pasar luz.
Te veo,
resplandeciente y posesa.
Dame, madre, esa palabra
que no entienda.
Angye Gaona
Etiquetes de comentaris:
Angye Gaona,
Poetes colombians,
Selecció de Pere Bessó
diumenge, 16 de gener del 2011
Hora prima
*
He arrapat el teu nom en la pell dels xiprers
i han sagnat saba de milers d’anys.
Somia’m en la cerúlia obaga
de les palmeres d’alabastre,
ben a prop del taronger que bressola,
indistint, tarongina i teuladins;
a vora de la font per on l’Eternitat
goteja en humil bombolleig.
Guarda’m en aquest màgic barralet de besllum zafiral,
perquè la cicatriu del temps no puga
mudar-me els llavis d’espera dolcíssima.
Poema de María Teresa Bravo Bañón traduït al català per Pere Bessó
*****
HORA PRIMA
He arañado tu nombre en la piel de los cipreses
y han sangrado savia de mil años.
Suéñame en la umbría cerúlea
de las palmeras de alabastro,
muy cerca del naranjo que mece,
indistinto, azahares y gorriones;
al borde de la fuente por donde la Eternidad
gotea en humilde burbujeo.
Guárdame en esta mágica redoma de luz zafiral,
para que la cicatriz del tiempo no pueda
mutarme los labios de dulcísima espera.
María Teresa Bravo Bañón
He arrapat el teu nom en la pell dels xiprers
i han sagnat saba de milers d’anys.
Somia’m en la cerúlia obaga
de les palmeres d’alabastre,
ben a prop del taronger que bressola,
indistint, tarongina i teuladins;
a vora de la font per on l’Eternitat
goteja en humil bombolleig.
Guarda’m en aquest màgic barralet de besllum zafiral,
perquè la cicatriu del temps no puga
mudar-me els llavis d’espera dolcíssima.
Poema de María Teresa Bravo Bañón traduït al català per Pere Bessó
*****
HORA PRIMA
He arañado tu nombre en la piel de los cipreses
y han sangrado savia de mil años.
Suéñame en la umbría cerúlea
de las palmeras de alabastro,
muy cerca del naranjo que mece,
indistinto, azahares y gorriones;
al borde de la fuente por donde la Eternidad
gotea en humilde burbujeo.
Guárdame en esta mágica redoma de luz zafiral,
para que la cicatriz del tiempo no pueda
mutarme los labios de dulcísima espera.
María Teresa Bravo Bañón
dilluns, 10 de gener del 2011
Visions d'infantesa
*
La lluna al seu cau solitari
em presenta els codis del món
en un mar ornat de robins
i pluja somorgollada en l' oblit.
Els brufols de la nit
en les seues branques vigilen l'ambient,
amb sons híbrids del numen
i silencis desencaminats entre els arbres.
Un nuvolet de música sagrada
dormisqueja en la penombra misteriosa,
quan tot es nega en el crepuscle.
L'aigua és rebel·lia en l'enigma
en un calze d'instint
amb les visions d'infantesa en el record.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
VISIONES DE INFANCIA
La luna en su guarida solitaria
me presenta los códigos del mundo
en un mar ataviado con rubíes
y lluvia sumergida en el olvido.
Los búhos de la noche
en sus ramas vigilan el ambiente,
con los sonidos híbridos del numen
y el silencio extraviado entre los árboles.
Una nube de música sagrada
dormita en la penumbra misteriosa,
cuando todo se anega en el crepúsculo.
El agua se rebela en el enigma
en un cáliz de instinto
con visiones de infancia en el recuerdo.
Ana Muela Sopeña
La lluna al seu cau solitari
em presenta els codis del món
en un mar ornat de robins
i pluja somorgollada en l' oblit.
Els brufols de la nit
en les seues branques vigilen l'ambient,
amb sons híbrids del numen
i silencis desencaminats entre els arbres.
Un nuvolet de música sagrada
dormisqueja en la penombra misteriosa,
quan tot es nega en el crepuscle.
L'aigua és rebel·lia en l'enigma
en un calze d'instint
amb les visions d'infantesa en el record.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
VISIONES DE INFANCIA
La luna en su guarida solitaria
me presenta los códigos del mundo
en un mar ataviado con rubíes
y lluvia sumergida en el olvido.
Los búhos de la noche
en sus ramas vigilan el ambiente,
con los sonidos híbridos del numen
y el silencio extraviado entre los árboles.
Una nube de música sagrada
dormita en la penumbra misteriosa,
cuando todo se anega en el crepúsculo.
El agua se rebela en el enigma
en un cáliz de instinto
con visiones de infancia en el recuerdo.
Ana Muela Sopeña
Gener
*
Oh, Déu meu, s’obre,
l’instant consagra
la rosa en l’aire
petiteta i sencera
És boca entreoberta
d’un pàl·lid ambre
de bella innomenable
Polvoritzar-se? No,
només lliurar-se
i tornar-nos la rosa
Poema de Diana Bellessi traduït al català per Pere Bessó
*****
ENERO
Dios mío, se abre,
el instante consagra
la rosa en el aire
pequeña y perfecta
Es boca entreabierta
de un pálido ámbar
de bella innombrable
¿Pulverizarse? No,
tan sólo entregarse
Volvernos la rosa
Diana Bellessi
Oh, Déu meu, s’obre,
l’instant consagra
la rosa en l’aire
petiteta i sencera
És boca entreoberta
d’un pàl·lid ambre
de bella innomenable
Polvoritzar-se? No,
només lliurar-se
i tornar-nos la rosa
Poema de Diana Bellessi traduït al català per Pere Bessó
*****
ENERO
Dios mío, se abre,
el instante consagra
la rosa en el aire
pequeña y perfecta
Es boca entreabierta
de un pálido ámbar
de bella innombrable
¿Pulverizarse? No,
tan sólo entregarse
Volvernos la rosa
Diana Bellessi
Etiquetes de comentaris:
Diana Bellessi,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
Reincidència
*
Que com és el desig?
És humid, còncau i convex…
És la pell que es banya de sal
I la meua boca que té el teu sabor
És un xocar amb plaer els nostres cossos
A voltes girant-te l'esquena o en mirar-me nua en les teues ninetes
Encís d'ànsies de tindre't i no deixar-te marxar
Reincidència que ens lliga i gaudeix al nostre llit
Un encontre i desencontre àvid
No em farte de tindre't
De provar la nostra humitat i obrir el meu cos
Del plaer del teu alé
Dels teus llavis que em torben
Així, lúbrica, després de refregar-nos
Ocorre l'encant d'allargar el temps de les nostres carícies
Pell a pell arribem al goig perfecte
A què ens lliurem i en què reincidim
El gaudi atàvic... que és còncau i convex.
Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó
*****
REINCIDENCIA
¿Qué cómo es el deseo?
Es húmedo, cóncavo y convexo…
Es la piel que se baña de sal
Y mi boca que tiene tu sabor
Es un chocar con placer nuestros cuerpos
A veces dándote la espalda o al mirarme desnuda en tus pupilas
Embrujo de ansias por tenerte y no dejarte ir
Reincidencia que nos ata y se place en nuestro lecho
Un encuentro y desencuentro ávido
No me sacio de tenerte
De probar nuestra humedad y abrir mi cuerpo
Del placer de tu aliento
De tus labios que me turban
Así, lúbrica, después de frotarnos
Sucede el embrujo de alargar el tiempo de nuestras caricias
Piel a piel llegamos al disfrute perfecto
Al que nos entregamos y en el que reincidimos
El goce atávico... que es cóncavo y convexo.
Leticia Garriga
Que com és el desig?
És humid, còncau i convex…
És la pell que es banya de sal
I la meua boca que té el teu sabor
És un xocar amb plaer els nostres cossos
A voltes girant-te l'esquena o en mirar-me nua en les teues ninetes
Encís d'ànsies de tindre't i no deixar-te marxar
Reincidència que ens lliga i gaudeix al nostre llit
Un encontre i desencontre àvid
No em farte de tindre't
De provar la nostra humitat i obrir el meu cos
Del plaer del teu alé
Dels teus llavis que em torben
Així, lúbrica, després de refregar-nos
Ocorre l'encant d'allargar el temps de les nostres carícies
Pell a pell arribem al goig perfecte
A què ens lliurem i en què reincidim
El gaudi atàvic... que és còncau i convex.
Poema de Leticia Garriga traduït al català per Pere Bessó
*****
REINCIDENCIA
¿Qué cómo es el deseo?
Es húmedo, cóncavo y convexo…
Es la piel que se baña de sal
Y mi boca que tiene tu sabor
Es un chocar con placer nuestros cuerpos
A veces dándote la espalda o al mirarme desnuda en tus pupilas
Embrujo de ansias por tenerte y no dejarte ir
Reincidencia que nos ata y se place en nuestro lecho
Un encuentro y desencuentro ávido
No me sacio de tenerte
De probar nuestra humedad y abrir mi cuerpo
Del placer de tu aliento
De tus labios que me turban
Así, lúbrica, después de frotarnos
Sucede el embrujo de alargar el tiempo de nuestras caricias
Piel a piel llegamos al disfrute perfecto
Al que nos entregamos y en el que reincidimos
El goce atávico... que es cóncavo y convexo.
Leticia Garriga
Etiquetes de comentaris:
Leticia Garriga,
Poetes mexicans,
Selecció de Ana Muela Sopeña
divendres, 7 de gener del 2011
Cara d'ocell
*
Cara d’ocell
m’agrades
et veig al bell mig dels meus llençols
joiós
mossegant-me els pits
Poema de Libeslay Bermúdez traduït al català per Pere Bessó
(Insectes en el Paradís, 1997)
*****
CARA DE PÁJARO
Cara de pájaro
me gustas
te veo entre mis sábanas
gozoso
mordisqueando mis pechos
Libeslay Bermúdez
(Insectos en el Paraíso, 1997)
Cara d’ocell
m’agrades
et veig al bell mig dels meus llençols
joiós
mossegant-me els pits
Poema de Libeslay Bermúdez traduït al català per Pere Bessó
(Insectes en el Paradís, 1997)
*****
CARA DE PÁJARO
Cara de pájaro
me gustas
te veo entre mis sábanas
gozoso
mordisqueando mis pechos
Libeslay Bermúdez
(Insectos en el Paraíso, 1997)
Etiquetes de comentaris:
Libeslay Bermúdez,
Poetes veneçolans,
Selecció de Pere Bessó
En el principi
*
En el principi
no hi hagué cap paraula.
Gota de pluja
que commogué
l’estany.
Roca fosa
a foc lent.
Frec d’estrelles
Es féu la llum
fórem u.
Poema de Violeta Pujols traduït al català per Pere Bessó
*****
EN EL PRINCIPIO
En el principio
no hubo palabra.
Gota de lluvia
que conmovió
el estanque.
Roca fundida
a fuego lento.
Roce de estrellas
se hizo la luz
fuimos uno.
Violeta Pujols
En el principi
no hi hagué cap paraula.
Gota de pluja
que commogué
l’estany.
Roca fosa
a foc lent.
Frec d’estrelles
Es féu la llum
fórem u.
Poema de Violeta Pujols traduït al català per Pere Bessó
*****
EN EL PRINCIPIO
En el principio
no hubo palabra.
Gota de lluvia
que conmovió
el estanque.
Roca fundida
a fuego lento.
Roce de estrellas
se hizo la luz
fuimos uno.
Violeta Pujols
Etiquetes de comentaris:
Poetes porto-riquenys,
Selecció de Pere Bessó,
Violeta Pujols
El bes
*
1
la boca és una gota d’aigua
la llengua és una esponja
2
m’incliní a besar el tronc d’un plàtan
ell cridanerament baixà els ulls
la vida és deslligar dos nus
la seua traça en la meua boca
és terra llaurada
duent el meu so com a conclusió
Poema de Hilal Karahan traduït al català per Pere Bessó
(de Autodiccionari-sumari de un dia)
*****
ÖPÜŞ
1
ağız bir damla su
dil sünger
2
eğildim, bir çınarın gövdesini öptüm
gürültüyle indirdi gözlerini
yaşamın çözüldüğü iki düğüm
ağzımda izi
sürülmüş toprak
sesimi hüküm gibi taşıyorum
Hilal Karahan
*****
THE KISS
1
mouth is a drop of water
tongue is a sponge
2
i bended to kiss the bole of a plane tree
he loudly lowered his eyes
two knots, life is untied
his trace in my mouth
is a plowed ground
carrying my sound as a conclusion
(de Self dictionary-summary of one day)
Hilal Karahan
1
la boca és una gota d’aigua
la llengua és una esponja
2
m’incliní a besar el tronc d’un plàtan
ell cridanerament baixà els ulls
la vida és deslligar dos nus
la seua traça en la meua boca
és terra llaurada
duent el meu so com a conclusió
Poema de Hilal Karahan traduït al català per Pere Bessó
(de Autodiccionari-sumari de un dia)
*****
ÖPÜŞ
1
ağız bir damla su
dil sünger
2
eğildim, bir çınarın gövdesini öptüm
gürültüyle indirdi gözlerini
yaşamın çözüldüğü iki düğüm
ağzımda izi
sürülmüş toprak
sesimi hüküm gibi taşıyorum
Hilal Karahan
*****
THE KISS
1
mouth is a drop of water
tongue is a sponge
2
i bended to kiss the bole of a plane tree
he loudly lowered his eyes
two knots, life is untied
his trace in my mouth
is a plowed ground
carrying my sound as a conclusion
(de Self dictionary-summary of one day)
Hilal Karahan
Etiquetes de comentaris:
Hilal Karahan,
Poetes turcs,
Selecció de Pere Bessó
diumenge, 2 de gener del 2011
Retorn al protonucli
*
Esquinçar les entreteles com s’esquinça
pell d’arpegi mut… Trencar el full
segons abans de morir....Després, la nuesa
i el calci solitari dels arbres
quan dibuixen
l’intrínsec ingredient del silenci,
aqueix punt equidistant de la desolació de l’ambre
o del zenit axial de la fractura. També la desmemòria
en l’oblit simfònic que significa l’hivern
en agostar les venes, la seua hemorràgia.
Ja no espere el desbordament de la consciència
ni el testimoni del crepuscle
com a premonició d’aqueix després en els gradients.
Tampoc, l’àmfora fenícia
En la seua travessia lunar d'escullera.
És la fi del diccionari aquell d’Ítaques,
Filat a poc a poc en la meiosi. Alguna vegada la ruïna
hauria de deshabitar l’univers
desencriptant jeroglífics per a encefalograma pla.
Confesse, tanmateix, el dolor dels epígrafs
En la seua davallada abissal cap a l’ombria,
i la resistència extrasistòlica, a la negació del jo.
Sembla que retorne al protonucli d’aqueixa estrella
que un dia, en lloguer, fixà la meua residència,
i desencaminar els passos, tot deixant el llavi imprés
en l’os innominat dels troncs
com aroma a evaporar-se
en la seua ardent explicació de l’energia fosca.
Tal volta, l’últim disseny d’una ganyota extinta
obrint nous horitzons per a una altra radiofreqüència.
Poema de Pilar Iglesias de la Torre traduït al català per Pere Bessó
*****
REGRESO AL PROTONÚCLEO
Rasgar las entretelas como se rasga,
piel de arpegio mudo....Romper el folio
segundos antes de morir....Después, la desnudez
y el calcio solitario de los árboles
cuando dibujan
el intrínseco ingrediente del silencio,
ese punto equidistante de la desolación del ámbar
o del cenit axial de la fractura. También la desmemoria
en el olvido sinfónico que significa el invierno
al agostar las venas, su hemorragia.
Ya no espero el desbordarse la conciencia
ni el testimonio del crepúsculo
como premonición de ese después en los gradientes.
Tampoco, el ánfora fenicia
en su travesía lunar de rompeolas.
Es el final del diccionario aquél de Ítacas,
hilado poco a poco, en la meiosis. Alguna vez la ruina,
habría de deshabitar el universo
desencriptando jeroglíficos, para encefalograma plano.
Confieso, sin embargo, el dolor de los epígrafes
en su descenso abisal hacia la umbría,
y la resistencia extrasistólica, a la negación del yo.
Me parece regresar, al protonúcleo de esa estrella
que un día, en alquiler, fijó mi residencia,
y desandar los pasos, dejando el labio impreso
en el hueso innominado de los troncos
como aroma a evaporarse,
en su ardiente explicación, de la energía oscura.
Acaso, el último diseño, de una mueca extinta
abriendo nuevos horizontes, para otra radiofrecuencia.
Pilar Iglesias de la Torre
Esquinçar les entreteles com s’esquinça
pell d’arpegi mut… Trencar el full
segons abans de morir....Després, la nuesa
i el calci solitari dels arbres
quan dibuixen
l’intrínsec ingredient del silenci,
aqueix punt equidistant de la desolació de l’ambre
o del zenit axial de la fractura. També la desmemòria
en l’oblit simfònic que significa l’hivern
en agostar les venes, la seua hemorràgia.
Ja no espere el desbordament de la consciència
ni el testimoni del crepuscle
com a premonició d’aqueix després en els gradients.
Tampoc, l’àmfora fenícia
En la seua travessia lunar d'escullera.
És la fi del diccionari aquell d’Ítaques,
Filat a poc a poc en la meiosi. Alguna vegada la ruïna
hauria de deshabitar l’univers
desencriptant jeroglífics per a encefalograma pla.
Confesse, tanmateix, el dolor dels epígrafs
En la seua davallada abissal cap a l’ombria,
i la resistència extrasistòlica, a la negació del jo.
Sembla que retorne al protonucli d’aqueixa estrella
que un dia, en lloguer, fixà la meua residència,
i desencaminar els passos, tot deixant el llavi imprés
en l’os innominat dels troncs
com aroma a evaporar-se
en la seua ardent explicació de l’energia fosca.
Tal volta, l’últim disseny d’una ganyota extinta
obrint nous horitzons per a una altra radiofreqüència.
Poema de Pilar Iglesias de la Torre traduït al català per Pere Bessó
*****
REGRESO AL PROTONÚCLEO
Rasgar las entretelas como se rasga,
piel de arpegio mudo....Romper el folio
segundos antes de morir....Después, la desnudez
y el calcio solitario de los árboles
cuando dibujan
el intrínseco ingrediente del silencio,
ese punto equidistante de la desolación del ámbar
o del cenit axial de la fractura. También la desmemoria
en el olvido sinfónico que significa el invierno
al agostar las venas, su hemorragia.
Ya no espero el desbordarse la conciencia
ni el testimonio del crepúsculo
como premonición de ese después en los gradientes.
Tampoco, el ánfora fenicia
en su travesía lunar de rompeolas.
Es el final del diccionario aquél de Ítacas,
hilado poco a poco, en la meiosis. Alguna vez la ruina,
habría de deshabitar el universo
desencriptando jeroglíficos, para encefalograma plano.
Confieso, sin embargo, el dolor de los epígrafes
en su descenso abisal hacia la umbría,
y la resistencia extrasistólica, a la negación del yo.
Me parece regresar, al protonúcleo de esa estrella
que un día, en alquiler, fijó mi residencia,
y desandar los pasos, dejando el labio impreso
en el hueso innominado de los troncos
como aroma a evaporarse,
en su ardiente explicación, de la energía oscura.
Acaso, el último diseño, de una mueca extinta
abriendo nuevos horizontes, para otra radiofrecuencia.
Pilar Iglesias de la Torre
8
*
Si la mà sosté els mugrons
que algú ha mutilat
si traspunten caps de déus lunars
i mentiders
en el cos arrupit
entre les vísceres adolorides
i famolenques
si es prova de mirar
cap al ponent
encara que estiguen buits els ulls
com els cranis grocs
com els babols
si les dents
si el gest és implorar
si hi ha olor a pedra
a basalt
si hem quadriculat els ventres
com un estigma
si res no perdura
en l'infinit calze de la nit
si l'innocent dorm
la condemna perpètua de la seua por
llavors és probable
que el jugador de daus
bategue les tenebres tanmateix
com un botxí insomne
Poema d'Ana Gillot traduït al català per Pere Bessó
*****
8
Si la mano sostiene los pezones
que alguien ha mutilado
si asoman cabezas de dioses lunares
y mentirosos
en el cuerpo encogido
entre las vísceras doloridas
y hambrientas
si se intenta mirar
hacia el poniente
aunque estén huecos los ojos
como los cráneos amarillos
como las amapolas
si los dientes
si el gesto es implorar
si hay olor a piedra
a basalto
si hemos cuadriculado los vientres
como un estigma
si nada perdura
en el infinito cáliz de la noche
si el inocente duerme
la condena perpetua de su miedo
Entonces es probable
que el que juega a los dados
palpite las tinieblas
como un verdugo insomne sin embargo
Ana Gillot
[de Mientras duerme el inocente]
Si la mà sosté els mugrons
que algú ha mutilat
si traspunten caps de déus lunars
i mentiders
en el cos arrupit
entre les vísceres adolorides
i famolenques
si es prova de mirar
cap al ponent
encara que estiguen buits els ulls
com els cranis grocs
com els babols
si les dents
si el gest és implorar
si hi ha olor a pedra
a basalt
si hem quadriculat els ventres
com un estigma
si res no perdura
en l'infinit calze de la nit
si l'innocent dorm
la condemna perpètua de la seua por
llavors és probable
que el jugador de daus
bategue les tenebres tanmateix
com un botxí insomne
Poema d'Ana Gillot traduït al català per Pere Bessó
*****
8
Si la mano sostiene los pezones
que alguien ha mutilado
si asoman cabezas de dioses lunares
y mentirosos
en el cuerpo encogido
entre las vísceras doloridas
y hambrientas
si se intenta mirar
hacia el poniente
aunque estén huecos los ojos
como los cráneos amarillos
como las amapolas
si los dientes
si el gesto es implorar
si hay olor a piedra
a basalto
si hemos cuadriculado los vientres
como un estigma
si nada perdura
en el infinito cáliz de la noche
si el inocente duerme
la condena perpetua de su miedo
Entonces es probable
que el que juega a los dados
palpite las tinieblas
como un verdugo insomne sin embargo
Ana Gillot
[de Mientras duerme el inocente]
Etiquetes de comentaris:
Ana Gillot,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
La teixedora de poemes
*
Bandejada de l'espai
en aquest buit obert en el so
d'una pàgina en blanc:
Jo sóc la que construeix
nius de vent
al dalt d'un abís.
Poema de Cristina Berbari traduït al català per Pere Bessó
*****
LA TEJEDORA DE POEMAS
Desterrada del espacio
en este hueco abierto en el sonido
de una página en blanco:
Yo soy la que construye
nidos de viento
sobre un abismo.
Cristina Berbari
Bandejada de l'espai
en aquest buit obert en el so
d'una pàgina en blanc:
Jo sóc la que construeix
nius de vent
al dalt d'un abís.
Poema de Cristina Berbari traduït al català per Pere Bessó
*****
LA TEJEDORA DE POEMAS
Desterrada del espacio
en este hueco abierto en el sonido
de una página en blanco:
Yo soy la que construye
nidos de viento
sobre un abismo.
Cristina Berbari
Etiquetes de comentaris:
Cristina Berbari,
Poetes argentins,
Selecció de Pere Bessó
Senyora solitud
*
Com flor dreçada
entre pastures i vents
huracanats vents centrífugs
força que assota i creu véncer.
En la ingènua mancança de riures
manté aqueixa bellesa que ignora.
Se sap blau el seu recorregut d’idiomes
blaus les seues raons i motius
blau camina la seua soledat al seu costat.
La seua soledat agafada com siamesa.
No hi ha convit
no hi ha acompanyament
no existeix melodia, ni record cert
ni d’afany assenyat.
I es fractura per dins
Es fa miques d’espasmes.
És més rara que el temps
és una campana de carilló
sense badall
repicant en el silenci del capvespre.
Porta un tumor de records tristos
en la seua desmemòria de flor íngrima
com en un desert planyívol.
Continúa aqueix camí seu
fins a la fi i al dellà
fins als demà on la pàl·lida brisa
detinga el seu plany.
Seran algun dia, la seua vasta mirada
les seues ombres mutants
un després
i tot serà com sempre
un tot ben llunyà
un tot com si mai de la vida no haguera pertangut.
Poema d'Antonietta Valentina traduït al català per Pere Bessó
*****
SEÑORA SOLEDAD
Como flor erguida
entre pastizales y vientos
huracanados vientos centrífugos
fuerza que azota y cree vencer.
En la ingenua carestía de risas
mantiene esa belleza que ignora.
Se sabe azul su recorrido de idiomas
azules sus razones y motivos
azul camina su soledad junto a ella.
Su soledad asida como siamesa.
No hay convite
no hay acompañamiento
no existe melodía, ni recuerdo cierto
ni de acertado afán.
Y se fractura por dentro
se hace de añicos de espasmos.
Es más rara que el tiempo
es una campana de carillón
sin badajo
tañendo en el silencio del ocaso.
Lleva un tumor de recuerdos tristes
en su desmemoria de flor íngrima
como en un desierto lastimero.
Continúa ese camino suyo
hasta el fin y más allá
hasta los mañanas donde la pálida brisa
detenga su llanto.
Serán algún día, su vasta mirada
sus sombras mutantes
un después
y todo será como siempre
un todo muy lejano
un todo como si no hubiere jamás pertenecido.
Antonietta Valentina
Com flor dreçada
entre pastures i vents
huracanats vents centrífugs
força que assota i creu véncer.
En la ingènua mancança de riures
manté aqueixa bellesa que ignora.
Se sap blau el seu recorregut d’idiomes
blaus les seues raons i motius
blau camina la seua soledat al seu costat.
La seua soledat agafada com siamesa.
No hi ha convit
no hi ha acompanyament
no existeix melodia, ni record cert
ni d’afany assenyat.
I es fractura per dins
Es fa miques d’espasmes.
És més rara que el temps
és una campana de carilló
sense badall
repicant en el silenci del capvespre.
Porta un tumor de records tristos
en la seua desmemòria de flor íngrima
com en un desert planyívol.
Continúa aqueix camí seu
fins a la fi i al dellà
fins als demà on la pàl·lida brisa
detinga el seu plany.
Seran algun dia, la seua vasta mirada
les seues ombres mutants
un després
i tot serà com sempre
un tot ben llunyà
un tot com si mai de la vida no haguera pertangut.
Poema d'Antonietta Valentina traduït al català per Pere Bessó
*****
SEÑORA SOLEDAD
Como flor erguida
entre pastizales y vientos
huracanados vientos centrífugos
fuerza que azota y cree vencer.
En la ingenua carestía de risas
mantiene esa belleza que ignora.
Se sabe azul su recorrido de idiomas
azules sus razones y motivos
azul camina su soledad junto a ella.
Su soledad asida como siamesa.
No hay convite
no hay acompañamiento
no existe melodía, ni recuerdo cierto
ni de acertado afán.
Y se fractura por dentro
se hace de añicos de espasmos.
Es más rara que el tiempo
es una campana de carillón
sin badajo
tañendo en el silencio del ocaso.
Lleva un tumor de recuerdos tristes
en su desmemoria de flor íngrima
como en un desierto lastimero.
Continúa ese camino suyo
hasta el fin y más allá
hasta los mañanas donde la pálida brisa
detenga su llanto.
Serán algún día, su vasta mirada
sus sombras mutantes
un después
y todo será como siempre
un todo muy lejano
un todo como si no hubiere jamás pertenecido.
Antonietta Valentina
dijous, 30 de desembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)