dilluns, 17 d’octubre del 2011



Desencontres

*
Em detura aquesta monotonia
de presències fugisseres
en temps trobats

ací on escrius,
en aqueix bar d'ànimes.
Hi ha només una manera de mirar el demà
hem d'arrancar-nos els ulls
i deixar que ocorreguen els reflexos.

Ja no es detenen els trens
tota estació esdevé tardor
L'amor no descavalca
només persisteix inoportú, insistent
fugaç polisson que una volta ens ultrapassà
i restà imprés en túniques de bambula
volàtil i efímer
aquell temps de furtar tulipes
quan l'hivern cremà en bosc i neu

Hui
que la tardor aplega esquívola
sostinc la paraula emmudida
sóc
aquella dona aliena que imperturbable
despentina les trenes de l'ira.

He arribat fins ací, restà
en la praderia
un citronat bot de miracles,
aquell dia
per a encisar espills,
la Llum
que es recolzà en l'ull
i el Xaman que deslliurà la meua mà
quan tot el sostre es tornà cel.


Poema de Diana Poblet traduït al català per Pere Bessó


*****

DESENCUENTROS

Me detiene esta monotonía
de presencias huidizas
en tiempos encontrados
ahí donde escribes,
en ese bar de almas.
Existe una sola manera de mirar el mañana
hay que arrancarse los ojos
y dejar que ocurran los reflejos.

Ya no se detienen los trenes
toda estación se vuelve otoño
El amor no se apea
sólo persiste inoportuno, insistente
fugaz polizón que una vez pasó de largo
y quedó impreso en túnicas de bambula
volátil y efímero
aquel tiempo de robar tulipanes
cuando el invierno ardió en bosque y nieve

Hoy
que el otoño viene esquivo
sostengo la palabra enmudecida
soy
aquella mujer ajena que imperturbable
despeina las trenzas de la ira.

He llegado hasta aquí,
quedó en la pradera
un alimonado brinco de milagros,
aquel día
para encandilar espejos,
la Luz
que se recostó en el ojo
y el Chamán que soltó mi mano
cuando todo el techo se volvió cielo.


Diana Poblet

dijous, 6 d’octubre del 2011



La dona que plora d'un sol ull

*
En la parpella oberta de la nit habiten les absències mortes.
Amb càlides llàgrimes negres, aviva les estrelles esparses en un cel fred.
Amb el mantell de la memòria abriga els seus noms del no-res, les cendres les torna foc i els silencis callen.


Poema de Mercedes Ridocci traduït al català per Pere Bessó


*****

LA MUJER QUE LLORA POR UN SOLO OJO

En el párpado abierto de la noche habitan las ausencias muertas.
Con cálidas lágrimas negras, aviva las estrellas esparcidas en un cielo frío.
Con el manto de la memoria abriga sus nombres de la nada, las cenizas las torna fuego y los silencios callan.


Mercedes Ridocci

dimecres, 5 d’octubre del 2011



Arbre de cristall

*
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez

El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

ÁRBOL DE CRISTAL

Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez

Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…


Pere Bessó

dissabte, 1 d’octubre del 2011



Puntualitat de la nit

*
Sempre arribes d'hora, sense repòs, armada de premeditades
ombres, puntual com l'esfera dels fanals en plena intempèrie;
omplis la meua boca de paraules fosques, trenques els meus ulls per a posar
paraigües de cendra, abandons i ossos esberlats.
Tot és així d'indefens en el paladar que acumula paraules
incertes. Batega la nit en la fotja de les hores, en aquesta lentitud
de viure dins de masmorres, de fer camins amb la sal
de les pestanyes, de defugir el cos entre corbs i teranyines.

—No hi ets. Mai no estàs filant l'horitzó amb d'altres colors
que no siga el color de les burilles desfent la seua espiral d'abelles;
Vespreja als vaixells i, també, en els peixos de la vida:
llavors cauen les enfiladisses al pou que els ocells han fet
als racons de les cantonades, en el niu perllongat que els braços
deleren. Aquestes ales fatigades envelleixen en l'ara de les parets,
i, encara que sobtoses, abasten cert vol,
gasten el seu cor en la feixuguesa que penja de les hores sense objecció.
He sigut durant anys, un nom entre tants noms:
davall dels cels que gasten el seu mateix ferment, la nit com un arbre
gegant, rostre cec invisible en el col·loqui,
on només bateguen litorals buits. On els dies són estrelles
nàufragues, herència d'entropessades en la gola.

Res no és tan puntual i precís com el rellotge d'aigua en la mar
que soscava els ulls, i escriu llegendes cegues i s'endinsa
en l'alé amb força furibunda; en cada mort que em deixa
la nit, els mesos sense retard, ombres llevades al poema,
larves gestant ombres en matèria i temps.
És possible que un dia trenque les ales, el soroll, el passa-muntanyes
dels camins, el cigarret que relata els meus racons;
és possible perforar la ferida del granit que esberla l'alé,
la molsa que fa llunyana la claror.

Sovint tan sols és possible la intempèrie tacada de violència,
la dificultat de fer soroll en la garrotxa, damunt de les verdures
podrides en mocadors, ombres buscant la seua ferida.
En aquesta llenya del terra habiten els voltants del caos amb tots
els seus matisos: pàgines nuvolades, esvanides amb els matins,
torrencials vísceres del desordre, altures invertides
de sobretaula, escales de doble vertigen.

Hi ha fugides, també, en cada puntualidad de la nit;
diluvis esperant la següent hora, poemes oblidats en la pell,
aguaits rajant mapes, a la vorera dels cementeris,
teulats on naufraga l'arc de Sant Martí, mesos amb sobrecàrrec
de puntades, trinxeres sense palpebres.
Quan el rumb és un tren incert, són preferibles les veredes:
Ara udola el niu de les parpelles, els resquills de la nit
llampeguen en la boca, en la taca de la tempesta.


Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Baratària, setembre de 2011


*****

PUNTUALIDAD DE LA NOCHE

Siempre llegas puntual, sin descansar, armada de premeditadas
sombras, puntual como la esfera de los faroles en plena intemperie;
llenas mi boca de palabras oscuras, rompes mis ojos para poner
paraguas de ceniza, abandonos y desquebrajados huesos.
Todo es así de indefenso en el paladar que acumula palabras
inciertas. Late la noche en la foja de las horas, en esta lentitud
de vivir dentro de mazmorras, de hacer caminos con la sal
de las pestañas, de sortear el cuerpo entre cuervos y telarañas.
—No estás. Nunca estás hilando el horizonte con otros colores
que no sea el color de las colillas deshaciendo su espiral de abejas;
atardece en los barcos y, también, en los peces de la vida:
entonces caen las enredaderas en el pozo que los pájaros han hecho
en los rincones de las esquinas, en el nido prolongado que los brazos
Anhelan. Estas alas fatigadas envejecen en el altar de las paredes,
y aunque de pronto, alcancen cierto vuelo,
gastan su corazón en la torpeza que cuelga de las horas sin reparo.
He sido por años, un nombre entre tantos nombres:
bajo los cielos que gastan su propio fermento, la noche como un árbol
gigante, ciego rostro invisible en el coloquio,
donde sólo laten litorales vacíos. Donde los días son estrellas
náufragas, herencia de tropezones en la garganta.
Nada es tan puntual y preciso como el reloj de agua en la mar
que socava los ojos, y escribe leyendas ciegas y se adentra
en el aliento con fuerza furibunda; en cada muerte que me deja
la noche, los meses sin demora, sombras levadas en el poema,
larvas gestando sombras en materia y tiempo.
Es posible que un día rompa las alas, el ruido, el pasamontañas
de los caminos, el cigarro que relata mis rincones;
es posible perforar la herida del granito que rompe el aliento,
el musgo que hace lejana la claridad.
A menudo sólo es posible la intemperie manchada de violencia,
la dificultad de hacer nido en la breña, sobre las verduras
podridas en pañuelos, sombras buscando su herida.
En esta leña del suelo, habita la cercanía del caos con todos
sus matices: páginas nubladas, desvanecidas con las mañanas,
torrenciales vísceras del desorden, alturas invertidas
de sobremesa, escaleras de doble vértigo.
Hay huidas, también, en cada puntualidad de la noche;
diluvios esperando la siguiente hora, poemas olvidados en la piel,
acechanzas chorreando mapas, al borde los cementerios,
tejados donde naufraga el arco iris, meses con sobrecargo
de puntadas, trincheras sin párpados.
Cuando el rumbo es un tren incierto, son preferibles las veredas:
Ahora aúlla, el nido de los párpados, las esquirlas de la noche
Relampaguean en la boca, en la mancha de la tormenta.


André Cruchaga
Barataria, septiembre de 2011